Explico als meus amics de lletra coses sobre l'institut, els professors, els estudis. Descric les estacions, la terra, les collites de blat i olives, i les celebracions de l'Eid. També escric sobre la llengua àrab, i per això tradueixo moltes paraules i frases. Els explico que els verbs en àrab formen arrels que creen arbres de substantius i estructures compostes. An yaktub vol dir escriure. Maktoob vol dir una carta escrita. Katebah és una dona escriptora. Ala-katebah és una màquina d'escriure. Kitab és un llibre. Maktab és un escriptori. Maktabah és una biblioteca, el lloc on es troben llibres. Totes aquestes arrels surten de l'arrel verbal kataba. Crear paraules en àrab és com plantar un camp amb llavors, un hort d'arbres fruiters —els mots pengen de les vinyes com gotims de raïm, les fulles projecten ombres de significats a la terra.
El meu diari real s'escriu sense bolígraf ni paper dins del meu cap, amb una mà invisible a l'aire. Ningú no el trobarà mai. Quan la mare em diu que torni a casa, m'escric mentalment que a casa no m'hi sento enlloc. Vull caminar pels carrers després de les classes, caminar per sempre, marxar d'un món que no entenc, un món que em diu dia a dia que no hi ha cap lloc per a mi.
De sobte em vaig adonar del que la mare volia dir amb la paraula imaginar. Jo també podia imaginar. Parpelleja. Parpelleja. Podia veure tot el que volgués. No necessitava permís de ningú. Podia tancar els ulls i amagar-me a qualsevol lloc, en la meva imaginació, fent que els sons de la guerra fossin més llunyans i menys alarmants.
Coneixia la brisa que baixava de la muntanya i volava fins a les nostres finestres. Omplia les cortines d'una ballaruga diària i em besava la cara suaument. Gronxava els braços per deixar que la brisa em fes pessigolles, i per un moment em sentia lliure com un ocell, tastant el cel. Aquí tot era meu i em sentia a casa. Estirada en silenci, sabia del cert que no volia tornar a deixar aquest lloc.
