El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin
 |
| Traducció d'Anna Casassas |
Jo soc impotent. No tinc força, i encara menys mobilitat. No em veig ni amb cor de comunicar, d'interactuar, de conversar. Ni ganes. Prefereixo donar voltes a la meva dissort en silenci.
O esperem que els dies i les nits se'ns mengin de viu en viu. O bé ens fabriquem unes ales i fugim volant. Només cal que ens enganxem plomes als braços, amb cera. Per emprendre el vol, n'hi ha prou que agafem embranzida. Després ja no ens podrà retenir res. Però abans de marxar escolta. Si voles massa baix, la humitat et posarà plom a les ales i t'esclafaràs a terra. Si voles massa alt, l'escalfor del sol les desintegrarà i t'estimbaràs en el buit.
Les històries es repeteixen. Vam voler fugir del destí que ens estava reservat i aquí ens tens, dragats pel curs dels esdeveniments. Engolits per una balena. I, lluny de la superfície, esperem que ens escupi cap a la costa. Som al ventre de l'hivern, a les seves entranyes. I, dins aquesta foscor calenta, sabem que no es pot fugir mai del que ens toca.
Em pregunto com deu estar la ciutat actualment. Potser tornen a tenir electricitat i la vida ha tornat a la normalitat. O potser tothom n'ha fugit abandonant els vells, els malalts i els més febles. Com aquí.
"Les històries es repeteixen".
ResponEliminaÉs ben cert.
Sí, una vegada i una altra es van repetint històries, potser no de la mateixa forma però sí el fons.
EliminaLlegint aquests paràgrafs , em surt el dubte de si son del llibre o del diari d'avui ! hehe
ResponEliminaBon cap de setmana !
En anar avançant en la lectura del llibre també ho pensava, el que comentes. Molts fragments semblants a les notícies del dia a dia...
EliminaBon cap de setmana, Artur!
"Sabem que no es pot fugir mai del que ens toca".
ResponEliminaI de moment seguim sense saber... si ens toca o no.
Gràcies pels retalls!
Aferradetes, nina.
I aquesta incertesa pel fet de no saber també ens produeix malestar, angoixa...
EliminaPotser més val no pensar-hi gaire, i viure el present gaudint de tots els bons moments que se'ns presentin.
Aferradetes, nina
Em sembla que no estic en un bon moment per llegir aquest llibre tot i que em sembla molt interessant. Esperaré.
ResponEliminaUna abraçada, Núria.
És interessant, d'aquells llibres per llegir a poc a poc. És un llibre planer en el sentit que a l'argument no hi ha girs inesperats, però sí que et fa endinsar en els personatges, conèixer la seva soledat, el seu patiment... és molt introspectiu, com diu en Xexu en el comentari d'aquí sota.
EliminaSempre va bé esperar si creiem que no estem en un bon moment.
Una abraçada, Carme
Un bon llibre, reposat i introspectiu. I amb una relació molt interessant que s'estableix, no precisament per voluntat de cap dels dos protagonistes.
ResponEliminaUna molt bona lectura, un llibre molt ben escrit i on l'argument és molt planer, com li he dit a la Carme, no hi ha grans grans girs i sembla que no passi res però sí que va passant i anem coneixent aquesta relació que, encara que no vulguin, acaben mantenint els dos personatges. L'he trobat molt interessant.
EliminaCompte amb les ales de cera, que si ens acostem massa al sol ens passerà com a l'Icar i ens donarem una bona castanya...
ResponEliminaNo sé, això de què no podem fugir mai de què ens toca, vol dir que tots tenim un destí marcat? No ho tinc gaire clar.
Petonets, Núria.
Ben cert amb això de les ales de cera, hi ha riscos que més val no córrer per no prendre mal. Cal arriscar-se de tant en tant, i segons quines situacions, però n'hi ha d'altres que millor no acostar-se gaire al perill...
EliminaI això del destí tampoc sé què dir-te, crec que les diverses circumstàncies i experiències de la vida ens van portant per diferents camins, i a vegades et preguntes, com he arribat aquí? Un tema per pensar-hi.
Petonets, Roser