dissabte, de juliol 30, 2022

Deu anys, deu mots: Enyor

Posted by Núria L. Aroca on de juliol 30, 2022 with 10 comments
.
Fa dos mesos que només sé d'ella per les fotos que m'envien. Viu en un altra ciutat. I la trobo molt a faltar. "Només és una gossa", em diuen algunes persones. Doncs per mi era i és el meu món, la força per continuar. És feliç i sé que algun dia la podré anar a veure, però ara visc amb l'enyor que sento per la seva absència.
-67 paraules-
La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'enyor'.


La Tana, trobo a faltar estar amb ella cada dia


Posted in

dimecres, de juliol 27, 2022

Les Escales de Llevant - Amin Maalouf

Posted by Anònim on de juliol 27, 2022 with 8 comments
Traducció de Lourdes Bigorra

Em quedo mut durant lustres, fins que oblido quin gust tenen les paraules; i de sobte, la resclosa s'esfondra, ho aboco tot, tot el que havia retingut, una xerrameca irreprimible que ja començo a lamentar fins i tot abans d'haver recobrat el silenci.

La guerra, ja se sap, desperta en algunes persones la intel·ligència i les energies. De vegades per a bé. Al més sovint, per a mal.

En ell hi havia un menyspreu profund per aquella actitud molt estesa al Llevant, que pretén dirigir les susceptibilitats i les pertinences; aquella actitud que consisteix, per exemple, a xiuxiuejar als convidats: «Atenció, en Tal és jueu», «En Tal és cristià», «En Tal és musulmà». Llavors tant els uns com els altres s'esforcen a censurar en els altres el que habitualment ells mateixos diuen, el que es pronuncia quan són «entre nosaltres», per amollar les banalitats amorosides que teòricament reflecteixen el respecte que se sent per l'altre, i que en realitat només reflecteixen el menyspreu i l'allunyament. Com si pertanyessin a espècies diferents.
Posted in ,

dilluns, de juliol 25, 2022

Deu anys, deu mots: Batecs

Posted by Núria L. Aroca on de juliol 25, 2022 with 12 comments
.
Batecs de soledat
ressonen al meu cor,
envaeixen la meva ànima
inunden els meus dies.
La pluja de llàgrimes
no els ofega; es fan més forts,
més evidents, més sentits.
Quan tornarà a sortir el sol
i il·luminarà de nou el camí?
Quan s'apagaran el silencis
i naixeran noves paraules,
nous sentiments, noves il·lusions?
Quan cicatritzaran les ferides
que esquerden cos i ànima?
Batecs de soledat
anhelen convertir-se
en batecs de somnis,
en batecs d'amor
bombejant prosperitat.
-77 paraules-

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'batecs'.

Aprofito per comentar un parell de coses:
Com sabeu la proposta s'acaba el dia 10 de setembre, de totes maneres si us falta algun text publiqueu-lo tranquil·lament encara que s'hagi acabat el termini. Va bé posar una data límit però si han passat alguns dies, doncs cap problema. 
Tot i que fa temps que tinc el repte plantejat tampoc tinc totes les propostes escrites, només algunes. Aquests primers textos els estic escrivint sobre la marxa. A les tardes faig un curs, que avui acabo abans de tornar-hi al setembre, i tampoc no hi he pogut dedicar gaire estona. Així que anem fent cadascú al nostre ritme.

I pel que fa a la proposta Lletres i fils, que sempre publico el dia 2 de cada mes, al setembre ho faré el dia 10, i ja ho avanço perquè hi he estat pensant aquests dies, serà la proposta extra d'aquest repte, la d'escriure un text on s'incloguin les 10 paraules i tot el mes de setembre per escriure'l. Però bé, per això encara falta i ja ho recrodaré quan arribi el moment. Per ara, anem fent les deu propostes, sense cap tipus d'obligació, evidentment.

Posted in

dimecres, de juliol 20, 2022

Deu anys, deu mots: Daurat

Posted by Núria L. Aroca on de juliol 20, 2022 with 12 comments
.

Una columna de fum s'estén ràpidament i deixa el cel completament negat. Helicòpters i camions de bombers passen contínuament. Altes temperatures, sequera extrema, vent desfavorable... serà una jornada complicada, un incendi difícil de controlar. Hores d'angoixa i patiment. Hores d'esforç per a tots els qui lluiten contra el foc. Llàgrimes de tristesa, de ràbia i d'impotència. 
Avui els boscos ja no són verds. Els camps han perdut el seu color daurat. Ara només queda el negre. Negre de cendra. Negre de dolor i de pèrdues irreparables.

-86 paraules-

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'daurat'.
Aquest diumenge van tornar a cremar boscos al Bages, i a altres punts del país, i m'han sortit aquestes paraules. M'ha tocat molt de prop i les imatges que veia des de casa eren realment esgarrifadores. Moltes gràcies a tothom qui ha treballat en la seva extinció.

Posted in

divendres, de juliol 15, 2022

Deu anys, deu mots: Espill

Posted by Anònim on de juliol 15, 2022 with 12 comments
.

Feia anys que hi somiava, feia temps que volia transformar aquella idea en un projecte, i a poc a poc, amb esforç i perseverança, l'ha portat a terme. Amb una espurna d'il·lusió als ulls, amb un somriure als llavis, es mira el llibre que té a les mans, el primer editat amb la seva pròpia editorial. El títol no pot ser més adient: 'Mirall de somnis', poemes d'Eulàlia Puig, Edicions de l'Espill. Tant debò a aquest títol n'hi segueixin molts més. Més llibres, més paraules, més poesia per escampar arreu.
-90 paraules-

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'espill'.

Moltes gràcies a tothom qui ha començat a fer les seves aportacions, i que vaig copiant en un document de Word per després crear-ne un recopilatori.

Posted in

diumenge, de juliol 10, 2022

Proposta d'escriptura: Deu anys, deu mots

Posted by Núria L. Aroca on de juliol 10, 2022 with 10 comments



Som a 10 de juliol i per tant ha arribat el moment de publicar 'Deu anys, deu mots', una proposta per escriure deu textos (més un d'extra que se m'ha acudit els darrers dies, he he).

Doncs tal i com vaig avançar, els deu textos a escriure han de portar una paraula obligatòria, el primer d'ells ha de tenir un màxim de 100 paraules, el segon 90, el tercer 80... i així fins que l'últim en tindrà 10 només. A continuació comparteixo quin és el mot que ha d'estar inclòs a cada text, el qual s'ha de mantenir tal i com està escrit (singular o plural, masculí o femení), no es pot canviar.

  1. Escriu un text, màxim 100 mots, paraula obligatòria: espill.
  2. Escriu un text, màxim 90 mots, paraula obligatòria: daurat.
  3. Escriu un text, màxim 80 mots, paraula obligatòria: batecs.
  4. Escriu un text, màxim 70 mots, paraula obligatòria: enyor.
  5. Escriu un text, màxim 60 mots, paraula obligatòria: llum.
  6. Escriu un text, màxim 50 mots, paraula obligatòria: ombres.
  7. Escriu un text, màxim 40 mots, paraula obligatòria: camins.
  8. Escriu un text, màxim 30 mots, paraula obligatòria: vida.
  9. Escriu un text, màxim 20 mots, paraula obligatòria: lletres.
  10. Escriu un text, màxim 10 mots, paraula obligatòria: fils.
Com alguns ja haureu descobert, he agafat els deu mots dels títols de les meves publicacions artesanes, per això demano de mantenir-los tal i com són. 
I la proposta extra que comentava al principi, és que qui s'animi pot escriure un text on surtin les deu paraules, aquest de l'extensió que es vulgui. 

Teniu temps fins al dissabte 10 de setembre de 2022, i amb totes les propostes rebudes editaré un document en format digital que publicaré el dia 10 d'octubre de 2022.

He creat una pàgina aquí al blog mateix on trobareu les imatges corresponents per a cada proposta, per si les voleu afegir quan ho publiqueu al vostre blog. També podeu adjuntar-hi una fotografia o dibuix que vulgueu. Si algú no té blog i hi vol participar pot deixar les seves propostes en un comentari aquí en aquesta entrada o a la pàgina: Deu anys, deu mots.

Us animeu a participar-hi? Podeu escriure aquells textos que us vingui més de gust: un, dos, cinc... o tots. Sense cap tipus d'obligació, per descomptat. Vinga doncs, tenim aquests dos mesos estiuencs per anar-hi pensant. Bona escriptura!

Posted in

divendres, de juliol 08, 2022

Il·lusions | Relats conjunts

Posted by Núria L. Aroca on de juliol 08, 2022 with 10 comments
Rafael Barradas, 1919, Juguetes

Quan la Júlia es va assabentar que el pròxim dissabte hi hauria un mercat d'intercanvi i segona mà va decidir apuntar-s'hi. Al garatge de casa hi té moltes coses que no fa servir, i si algú altre pot donar-hi utilitat, millor que no pas tenir-les allà omplint-se de pols.
Arribat el dia munta la seva parada al costat d'altres paradistes que fan el mateix. A la plaça hi ha de tot: llibres, discs de vinil i tot tipus d'objetes antics, joguines, roba...
Al llarg de tot el matí són nombroses les persones que s'acosten al mercat, no només a mirar, sinó també a participar d'aquesta iniciativa. Per a la Júlia ha estat una jornada rodona: ha venut força coses i, amb els diners aconseguits i gràcies a l'intercanvi amb altres paradistes, tornarà a casa amb unes quantes joguines que seran per a la Nour, la nena que d'aquí una setmana estarà amb ella. Després d'omplir un munt de paperassa, fer molts tràmits i uns quants viatges, finalment li han concedit l'adopció de la nena.
Ja a casa, la Júlia entra a l'habitació que ha preparat per a la Nour i, amb il·lusió, hi va deixant totes aquelles nines que, gràcies al mercat, ha aconseguit per a ella.

La meva aportació a Relats conjunts del mes de juny:

Posted in

diumenge, de juliol 03, 2022

La Veu de Torre Llobeta - Número 78

Posted by Anònim on de juliol 03, 2022 with 4 comments


El passat dijous 30 de juny es va presentar una nova edició de la revista La Veu de Torre Llobeta. A la placeta que hi ha darrera del Centre Cívic de Torre Llobeta s'hi va fer un concert amb les corals Cantem i Veus de la Sagrera i la coral convidada Kalyna d'Ucraïna. Una bona estona de música per donar pas a la presentació de La Veu, que arriba a l'edició número 78, amb un homenatge aquest cop a la música i amb relats, poesia, passatemps, humor... 
Comparteixo la meva publicació en aquest darrer número.

PARAULA DE GOS

Divendres vespre. Comencen tres dies de festa major al poble però jo sempre he estat amant de la
calma, del silenci. Agafar motxilla, càmera, menjar i beguda i caminar per la muntanya, endinsar-
me al bosc i respirar l'aire de la natura. Així que amb el meu inseparable i fidel company, en Bitxo,
mantindrem la nostra rutina.
Sortim de casa cap al carrer de l'ermita i agafem el camí del Parc Natural. De cop, un fort so
anuncia l'inici de la festa major. El Bitxo s'espanta i, de l'ensurt, em fa una estrebada i em quedo
amb la corretja als dits mentre s'escapa.
–Bitxo! Bitxo! Maleïts petards!
Em poso a córrer però l'he perdut de vista. Arribo a l'encreuament on hi ha dos camins: el que va
cap al gorg i l'altre que enfila cap a la muntanya. Agafo el del gorg. Arribo a la primera font, pujo
les escales que condueixen a un corriol estret. Uns metres més enllà una altra font. I al fons, el gorg.
Ni rastre del Bitxo. Em desespero. Començo a plorar. El cap em va a cent per hora i un munt de
pensaments m'apareixen a la ment. Agafo aire. Torno enrere. Altre cop a l'encreuament de camins.
Travesso les fustes que porten a l'altre costat de la riera. Uns metres més enllà, a terra, hi ha un
collar antipuces. És el del Bitxo.
–Bitxo! On ets? Bitxo! –no he deixat de cridar-lo en cap moment.
Aquesta ruta l'hem recorreguda uns quants cops. No gaire lluny hi ha una barraca de vinya. Potser
s'hi ha amagat. Corro tan depressa com puc i, esbufegant, arribo a la barraca. Hi entro. És aquí!
–Bitxo! –corro cap al seu costat amb la cara xopa de llàgrimes– Com m'has fet patir, sort que t'he
trobat.
Ell està arraulit, tremolant com una fulla. L'acaricio i l'abraço fort. Li dono aigua i unes galetes.
Somric. Sospiro profundament. Li poso la corretja i agafem el camí de tornada al poble.
Un cop a casa el Bitxo se'n va directament a una habitació. Hi entro i encenc el llum. Està espantat,
al costat del llit. Miro per la finestra i una cortina de fum cobreix el cel. Ha començat el correfoc.
Abaixo la persiana, m'assec a terra i observo els ulls de terror del Bitxo. Noto el pànic a la seva
mirada i hi puc llegir els seus pensaments:
–Soroll, petards, foc... si sabessin com m'atemoreix. Si per mi fos, res de tot això existiria. Paraula
de gos.
Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu 78

Posted in

dissabte, de juny 18, 2022

Fusta d'eucaliptus cremada - Ennatu Domingo

Posted by Núria L. Aroca on de juny 18, 2022 with 10 comments


 

Havia sentit dir que només el dolor et pot connectar amb els records perduts, i jo havia racionalitzat el dolor fins a tal punt que una imatge d'una dona portant un nen petit mig adormit a l'esquena em feia un nus a la gola i m'omplia els ulls de llàgrimes. Una imatge que els periodistes oportunistes occidentals havien explotat, però que jo també duia gravada dins meu, com un reflex d'una escena del passat. 

Nelson Mandela va dir: «L'educació és l'arma més potent per canviar el món». Però, com es pot canviar el món si una nena com la nena que vaig ser jo vol anar a l'escola i educar-se i no pot? Com es pot intentar canviar el món si un percentatge tan alt de la societat global és analfabeta, viu fora de la petjada digital i en un constant esforç de supervivència perquè les necessitats bàsiques com l'aigua, l'electricitat i l'habitatge no estan cobertes?

He pogut comprovar que una adopció perfecta és aquella en què tant el fill com els pares adopten mútuament les seves cultures d'origen. Jo ho veig com un contracte i diria: si els pares intenteu suprimir o reprimir la nostra identitat i cultura d'origen, ens esteu privant de les eines que ens ajudarien a entendre el nostre món, d'on venim i perquè som com som.

Puc parlar de pobresa extrema en primera persona i sense embuts, perquè va ser la meva realitat durant els set anys que vaig viure a Etiòpia. Fins que l'últim nen a la Terra pugui gaudir d'una educació de qualitat i una infància segura i protegida, n'hem de parlar tant faci com falta. Tinc un país d'origen que és molt ric culturalment, que té molts recursos naturals per aprofitar, però que encara ha d'invertir molt en la seva gent. Invertir recursos en la gent jove i en l'educació de les dones és fonamental per a la prosperitat de qualsevol país.

Posted in ,

dimarts, de juny 14, 2022

Art i Vida | Lletres i fils

Posted by Anònim on de juny 14, 2022 with 10 comments

.

A l'espai Art i Vida, una escola on s'ofereixen tallers i cursos de fotografia, escriptura, dibuix, pintura, música i dansa s'hi va celebrar, la setmana passada, el comiat del curs, que enguany ha coincidit amb el desè aniversari del centre. Com cada any i com és tradició, es van exposar fotos i il·lustracions, hi va haver recitals de poesia, lectures de contes i concert per part dels alumnes de música. A més, per celebrar els deu anys de l'obertura de portes, des del grup de dansa es va animar a tothom qui volgués a apuntar-se a les danses populars, oferint una ballada al pati de l'escola en què hi van participar prop de cent cinquanta persones davant d'un nombrós públic que hi va assistir.

Transcorreguts deu dies de la festa final, la directora de l'escola ha convocat una reunió per fer-ne una valoració.

–Bon dia a tothom –la Clara, directora d'Art i Vida, dona la benvinguda– Bé, voldria saber les vostres impressions sobre la festa de final de curs.
–Començo jo doncs, com a conductora dels grups de dansa he de dir que el fet que tanta gent s'hi apuntés va fer que la ballada no fos gaire lluïda. A nivell estètic és maco veure tanta gent, però la qualitat va ser molt minsa.
–Gràcies per expressar-ho, Alícia –fa la Clara assentint amb el cap– la veritat és que penso el mateix. El que vaig veure no em va acabar d'agradar, va ser un error voler-ho fer més participatiu.
–Entenc que no havia de sortir perfecte, però sí que hi ha d'haver un mínim: sentit del ritme, seguir la música... –aclareix l'Alícia.
–Per descomptat, no s'ha de ballar com un professional però vaig veure gent que no sabia ni amb el peu que tocava, ni s'hi havien d'anar a dreta o esquerra –afegeix en Rafel, professor dels tallers d'aquarel·la.
–A més hi ha gent que no ha vingut als assajos, o han vingut molt poques vegades. Si no practiques com vols aprendre'n i fer-ho mínimament bé? –puntualitza l'Alícia– Tant per part meva com dels qui formen part dels grups de dansa regulars hem fet tots els esforços per ensenyar-ho de la millor manera, però molts ens han dit que s'ho miraven en vídeo i que ja n'hi havia prou.
–A mi m'hauria fet gràcia participar-hi –ara és la Joana, conductora dels tallers de contes, qui parla– però no en tinc ni idea de ballar, soc molt “patata”, així que per sortir a fer el ridícul vaig desistir.
–El mateix dic –parla en Pere, uns dels fotògrafs del centre– He gravat vídeos de la ballada i quan ho veus en pantalla t'adones de totes aquestes coses.
–Bé, reconec que va ser una equivocació voler fer una ballada més participativa i n'assumeixo la meva responsabilitat. L'any vinent ho tornarem a fer com sempre: que siguin els grups de dansa habituals els qui ballin –diu la Clara.
–Em sembla correcte. Per què, què importa: la quantitat o la qualitat? –deixa anar l'Alícia, i continua– Però no passa res, Clara, s'ha fet així per celebrar els deu anys i el resultat no ha estat l'esperat, tots hem tingut la mateixa sensació i ho hem expressat sense enfadar-nos ni retreure'ns res.
–Gràcies, Alícia. Si us sembla traiem els refrescos de la nevera i fem una pausa abans de continuar –proposa la Clara– I sobretot, celebrem la nostra amistat, que hem anat teixint al llarg de tots aquests anys. Celebrem-ho amb imatges, amb paraules, amb música, amb dansa. Celebrem que l'art és la nostra vida i que el compartim amb qui l'aprecia i el valora.

La meva aportació al Lletres i fils del mes de juny. Que per molts anys més poguem continuar compartint amistat blocaire.
 
Posted in
Subscriure's a: Missatges (Atom)