Vaig aprendre que la felicitat consistia a assaborir les petites victòries que ens oferien els dies; que calia paladejar-les com si mai més s'haguessin d'esdevenir. Dura poc, la felicitat. Com les bombolles de sabó que feia quan era petita amb una xicra i una canyeta. Per més que desitgés agafar-les, retenir-les entre les manetes, s'esvaïen i desapareixien sense deixar rastre.
Havia abusat de mi, d'en Miquelet i qui sap de quantes criatures més... I la gent? Ho sabia? Potser sí, però tothom callava, perquè sovint la fam i la misèria t'obliguen a actuar de manera indigna, i algú fins i tot devia pensar que les criatures no tenen memòria, que quatre grapejades no van més enllà, que és un joc com qualsevol altre. Mentida podrida, els infants són els que menys obliden, i queden marcats amb foc, perquè en el seu candor s'ha perpetrat un crim infame, traint la seva confiança innocent.
Què fas quan tens la veritat a les mans i als llavis, però no saps on abocar-la, ni pots fer-ho, perquè ets conscient que ningú no et farà cas?
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada