La Veu de Torre Llobeta - Número 78


El passat dijous 30 de juny es va presentar una nova edició de la revista La Veu de Torre Llobeta. A la placeta que hi ha darrera del Centre Cívic de Torre Llobeta s'hi va fer un concert amb les corals Cantem i Veus de la Sagrera i la coral convidada Kalyna d'Ucraïna. Una bona estona de música per donar pas a la presentació de La Veu, que arriba a l'edició número 78, amb un homenatge aquest cop a la música i acompanyada de relats, poesia, passatemps, humor... 
Comparteixo la meva publicació en aquest darrer número.


PARAULA DE GOS

Divendres vespre. Comencen tres dies de festa major al poble però jo sempre he estat amant de la
calma, del silenci. Agafar motxilla, càmera, menjar i beguda i caminar per la muntanya, endinsar-
me al bosc i respirar l'aire de la natura. Així que amb el meu inseparable i fidel company, en Bitxo,
mantindrem la nostra rutina.
Sortim de casa cap al carrer de l'ermita i agafem el camí del Parc Natural. De cop, un fort so
anuncia l'inici de la festa major. El Bitxo s'espanta i, de l'ensurt, em fa una estrebada i em quedo
amb la corretja als dits mentre s'escapa.
–Bitxo! Bitxo! Maleïts petards!
Em poso a córrer però l'he perdut de vista. Arribo a l'encreuament on hi ha dos camins: el que va
cap al gorg i l'altre que enfila cap a la muntanya. Agafo el del gorg. Arribo a la primera font, pujo
les escales que condueixen a un corriol estret. Uns metres més enllà una altra font. I al fons, el gorg.
Ni rastre del Bitxo. Em desespero. Començo a plorar. El cap em va a cent per hora i un munt de
pensaments m'apareixen a la ment. Agafo aire. Torno enrere. Altre cop a l'encreuament de camins.
Travesso les fustes que porten a l'altre costat de la riera. Uns metres més enllà, a terra, hi ha un
collar antipuces. És el del Bitxo.
–Bitxo! On ets? Bitxo! –no he deixat de cridar-lo en cap moment.
Aquesta ruta l'hem recorreguda uns quants cops. No gaire lluny hi ha una barraca de vinya. Potser
s'hi ha amagat. Corro tan depressa com puc i, esbufegant, arribo a la barraca. Hi entro. És aquí!
–Bitxo! –corro cap al seu costat amb la cara xopa de llàgrimes– Com m'has fet patir, sort que t'he
trobat.
Ell està arraulit, tremolant com una fulla. L'acaricio i l'abraço fort. Li dono aigua i unes galetes.
Somric. Sospiro profundament. Li poso la corretja i agafem el camí de tornada al poble.
Un cop a casa el Bitxo se'n va directament a una habitació. Hi entro i encenc el llum. Està espantat,
al costat del llit. Miro per la finestra i una cortina de fum cobreix el cel. Ha començat el correfoc.
Abaixo la persiana, m'assec a terra i observo els ulls de terror del Bitxo. Noto el pànic a la seva
mirada i hi puc llegir els seus pensaments:
–Soroll, petards, foc... si sabessin com m'atemoreix. Si per mi fos, res de tot això existiria. Paraula
de gos.

Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu 78

Comentaris

  1. És ben cert que els petards i altres renous alteren als gossos i a altres animals. Recordo al meu pastor alemany, en Trui (d'aparença forta i gran), com es posava a un racó tot tremolant en escoltar-los.
    Molt ben explicat!.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa patir veure com de malament ho passen amb la pirotècnia els animals, pobret el Trui, em puc imaginar com estava...
      En aquest relat m'he centrat en un gos, però com bé dius també altres animals i persones (persones grans delicades de salut, persones autistes, etc.). Hi ha llocs, molt pocs encara, on ja s'ha implantat pirotècnia silenciosa o altres maneres de fer les coses, que tothom pugui gaudir sense que alguns hagin de patir.

      Gràcies, nina, aferradetes.

      Elimina
  2. Penso que teniu raó, això dels petards cada vegada peten mes fort... haurien de regular-ho d'alguna manera !. Bona participació, Núria ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi ha de molt sorollosos, i els llencen a qualsevol hora, especialment durant la revetlla de Sant Joan, ja ho podrien regular i no haver de sentir petards tota la nit i els dies previs i posteriors.
      I hi ha alguns llocs on per exemple els castells de focs els fan només amb llums, sense so, ja es podria aplicar a més llocs.
      Gràcies, Artur :)

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada