dijous, de desembre 31, 2020

La Veu de Torre Llobeta - Número 75


 

Última entrada de l'any 2020 amb la meva col·laboració a la revista La Veu de Torre Llobeta, que arriba a la setanta cinquena edició. Un projecte coordinat per l'Associació de Dones en Forma amb el suport del Centre Cívic Torre Llobeta. La revista consta de diverses seccions fetes amb aportacions de col·laboradors, alguns de forma estable i d'altres de puntuals.
 
Un plaer contribuir a La Veu, cada semestre des del desembre de 2017, amb les meves aportacions de relats breus. Comparteixo el text publicat en aquest darrer número, el 75.

UNA AMISTAT ESPECIAL

Fa unes setmanes ha arribat un nou company a casa. Petit i mogut, no para quiet en tot el dia. Juga amb ninos i pilotes que per ell són com un tresor. Les agafa ben fort perquè no les hi prengui, i com que jo ja soc una mica vell em dedico a mirar-me'l des d'un dels meus racons preferits: una cadira al costat d'una finestra del menjador. M'agrada notar l'escalfor dels raigs de sol i observar les plantes. Quan era petit, jo també havia fet algunes entremaliadures i més d'un cop havia llençat totes les torretes per terra.
Mica en mica m'he anat acostumant a la presència d'aquest company tan bellugadís, i ja que hem de conviure sota el mateix sostre, el millor és que compartim una bona amistat. De totes maneres li he ensenyat algunes normes i especialment la principal: jo ja fa temps que visc aquí i m'ha de tenir respecte. Si compleix aquest pacte jo puc ser per ell més que un amic, el seu confident. Crec que ho està entenent, ja que el meu territori és sagrat i hi ha espais que no deixo que se'ls faci seus. Per contra, a mi m'agrada provar tot allò que és d'ell; com el seu llit, que és més espaiós i m'agrada estirar-m'hi i respirar la seva olor.
Després d'aquestes primeres setmanes de coneixença i adaptació, avui estàvem cada un a una punta del sofà i, a poc a poc, ens hem anat acostant fins que els nostres cossos s'han tocat.
–Bup bup! –ha bordat de cop i volta.
Els seus lladrucs m'han fet enfadar, l'he bufat i m'he apartat. Quan s'ha adonat que me'l mirava de forma acusadora, amb la cua i el llom alçats, he llegit en la seva mirada com em suplicava perdó. He tornat al seu costat, fregant el seu pèl, i com a bon gat i bon gos, ens hem quedat abraçats, units per un únic sentiment.
 

Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu número 75

dilluns, de desembre 21, 2020

'Lletres i Fils', proposta mensual d'escriptura

.

L'any passat a l'anterior blog (que he deixat d'actualitzar traslladant algunes entrades aquí) vaig organitzar un concurs en què convidava a escriure un microrelat o poema que havia d'incloure les dues paraules que proposava. Van ser sis les propostes fetes i entre tots els participants vaig sortejar un exemplar de la revista amb el mateix nom del concurs, Lletres i Fils. La idea inicial era publicar una revista cada any però per diversos motius el projecte no tindrà continuïtat.

De totes maneres Lletres i Fils no mor del tot i passa a ser, a partir de gener, una proposta mensual d'escriptura, oberta a tothom que hi vulgui participar. El dia 2 de cada mes proposaré escriure a partir de paraules, frases, imatges... (cada mes una forma d'inspiració diferent). Es podrà crear un relat, poema, haiku, tanka, diàleg... sense límit d'extensió (excepte haikus, tankes o altres gèneres literaris que tenen una mètrica concreta). Cadascú pot triar què vol escriure.

La proposta doncs, com he esmentat, sortirà publicada el dia 2 de cada mes aquí al blog, amb descans els mesos de juliol i agost. I malgrat que no hi haurà revista anual és possible que, de forma puntual, faci alguna creació artesana i organitzi algun sorteig. 

Si voleu incentivar la vostra creativitat i escriure, estigueu atents al proper 2 de gener amb la primera proposta. 
 

Aprofito per desitjar-vos unes Bones Festes, malgrat les circumstàncies actuals, els meus millors desitjos en aquests dies.

dimarts, de desembre 15, 2020

L'apicultor d'Alep - Christy Lefteri

Traducció de Judith Raigal Aran
         

El cant dels ocells no canvia mai. Sempre que el soroll de les bombes se silenciava, els ocells sortien a cantar. Es posaven als esquelets dels arbres i als cràters i als cables i als murs ensorrats i cantaven. Volaven ben amunt, cap al cel incòlume. I cantaven.  


Hi havia persones mirant-nos darrere de les finestres, persones que sortien de casa seva, persones dretes al costat dels carrers amb els ulls ben oberts i plens de sorpresa, com si estiguessin presenciant l'arribada d'un circ ambulant al poble. Més tard vaig adonar-me que la mirada que primer m'havia semblat de sorpresa era una mirada de por i em vaig posar a la seva pell: em vaig imaginar com seria veure centenars de persones maltractades per la guerra dirigint-se cap a un futur desconegut.


A mi les seves cues no m'agraden, ni que ho tinguin tot ordenat, ni els jardinets pulcres, ni els petits porxos impol·luts ni les seves finestres mirador que de nit brillen amb el parpelleig dels televisors. Tot això em recorda que aquestes persones no han vist mai la guerra. Em recorda que a casa nostra no hi ha ningú veient la tele a la sala d'estar, que no hi ha ningú assegut al porxo i em recorda que ho han destruït tot. 


Els explico que la vida és molt dura. Els explico què va passar a Líbia i com va ser la presó i les dificultats de la mare per culpa de la guerra civil. Que no tinc feina i que la mare em fa marxar per poder tenir una vida millor. Els explico tot això. Els explico que no hi ha esperança. Aquí potser puc trobar feina. Netejant, cuinant, ensenyant, sé fer moltes coses. 

 

divendres, de desembre 11, 2020

Bosc interior | Escribir jugando

.

És hora d'anar cap endins, recórrer la selva de pensaments caòtics i confusos que dominen el meu bosc interior, cavar fins al fons i atrevir-se a obrir cada un dels racons del palau de marees on naufrago cada dia; llençar eines inservibles, desfer-se de vells hàbits i tornar a encendre el llum del bosc interior, aquest espai ple de somnis que clamen sortir de les profunditats.


Proposta per al repte ‘Escribir jugando’, del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui un Palau de les Marees. 

https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/12/01/escribir-jugando-diciembre-3/

dimarts, de novembre 24, 2020

Tast d'estrelles - Joaquim Molina

Tast d'estrelles - Joaquim Molina
 

Els nens tenen una percepció pròpia del seu temps. Es veuen ja grans i fan les coses com si ho fossin, i no ho simulen, com consideren les ments madures, perquè creuen en el que fan: cuinen els àpats i tenen cura dels seus nadons, en els quals els pares hi veuen tan sols ninots; lluiten i es barallen i volen guanyar sempre, de la mateixa manera que ho fan els grans, i si perden també s'enfaden.  


Crec que és de justícia explicar algunes coses del passat que a mi m'han perseguit durant molt de temps sense que sabés com desfer-me'n i netejar la meva consciència. Ara sé que no és bo callar les coses, encara que això es faci per sobreviure i seguir endavant, per no remoure el que deixem enrere i ferir i trasbalsar els que ens envolten.


N'hi ha alguns que se la volen carregar, la República, perquè no agrada ni a les dretes, i cada vegada menys a les esquerres. No sé com s'ho han fet, però aquest règim que va néixer, com qui diu, sense avisar i setmesó, no agrada als pares que el van parir. S'estan carregant la criatura els que sabem que se la volen carregar des del principi, però també molts que es diuen republicans i que s'omplen la boca amb la paraula i que no deixen d'empastifar-la i arrossegar-la per terra. 


Potser fer-se gran significa un retorn al que vam ser un cop, un viatge lent fins a retrobar les veus i les persones i els colors, i és, també un comiat del present, una renúncia volguda al que ens envolta, però que ja no és propi ni proper.


divendres, de novembre 20, 2020

Copes i Lletres | Relats conjunts

.
Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter

La Sílvia prepara la sessió a Zoom amb la Carme, l'Oriol, la Pilar i l'Eusebi, la colla que formen el grup d'escriptura Copes i Lletres. Un cop per setmana es troben a La Taverna, el bar de la Sílvia, però com que fa setmanes el van obligar a tancar a causa de la pandèmia han retornat a les trobades online, com havien fet uns mesos abans. Tots cinc comparteixen el plaer per l'escriptura; escriuen per divertir-se, moltes vegades també per necessitat, per treure allò que els rosega per dins.

–Bon dia a tots! –saluda en Samuel quan els seus companys s'afegeixen a la trobada. 
Les salutacions i un primer intercanvi de sensacions escalfen la fredor de veure's i parlar a través d'una pantalla.
–Sílvia, dilluns ja podràs obrir? –demana la Pilar.
–Sí, per fi! –respon ella alegrement i amb un sospir d'alleugeriment.
–Així que el proper divendres podrem tornar a la nostra apreciada taula i prendre'ns unes copes? –fa l'Oriol entusiasmat.
–Tots en tenim moltes ganes –diu l'Eusebi.
–I tu Eusebi què, quan podràs tornar a fer concerts? –demana la Carme al seu company, que toca el clarinet en una banda de música.
–La setmana que ve reobren auditoris i sales de concert amb el cinquanta per cent d'aforament, ara falta que ens vulguin contractar –puntualitza l'Eusebi.
–Ja saps que sempre que sigui possible a La Taverna hi ha lloc per a la música i la cultura en general –li recorda la Sílvia.
- Gràcies, amiga. I vosaltres, Pilar i Oriol? Ja heu cobrat els Ertos? –demana l'Eusebi.
–Encara estic esperant... –fa l'Oriol resignat.
–Jo igual... anem tirant amb el que treu la Marta de les classes de ioga, però amb les sessions en línia ha tingut moltes baixes –explica la Pilar.

Tots queden en silenci uns instants. La Carme trenca el gel.

–Som-hi, heu escrit gaire? Comença l'amfitrió, oi?
–Fa dies que tinc el cap ennuvolat –comenta la Sílvia– només tinc un acròstic:

Llisco

Laboriosament
Afilada la
Punta
Inclinant-me
Suaument

–Llapis! –exclama la Pilar– ben trobat!

–Coincideixo amb la Pilar –diu l'Oriol– bona descripció.
–Molt bé, Sílvia –exclamen la Carme i l'Eusebi alhora.
–Gràcies, companys –agraeix la Sílvia– Qui continua?
–Jo mateixa –la Pilar pren la iniciativa– comparteixo uns haikus, els tres primers d'un repte que m'he proposat.

La pau desperta

ben xopa d'esperança.
Els odis moren.

Els odis moren

somriuen cor i ànima
curulls de somnis.

Curulls de somnis

els pètals de les roses
perfumen l'aire.

–Caram, cada haiku comença amb l'últim vers de l'anterior –fa sorprès i admirat l'Eusebi.

–Exacte –remarca la Pilar– la idea és arribar a cinquanta.
–Vas forta, eh! –exclama la Sílvia.
–Quan els tinguis ja ens els llegiràs –diu l'Oriol.
–I tant! Això està fet, companys! –afirma la Pilar picant l'ullet.
–Doncs continuo jo mateix –l'Eusebi pren la paraula– avui porto una breu reflexió escrita després de navegar per les xarxes socials, tot i que també es pot aplicar fora de les xarxes.

Alaba't ruc, que a fira et duc, deia la meva àvia, referint-se a tota aquella gent que, públicament, s'alaba de les seves qualitats. Hi penso cada cop que algú fa ostentació de la seva empatia, bondat, generositat, honradesa, solidaritat... Hi penso sovint en l'àvia, i penso en aquesta frase cada cop que veig l'aparador d'egos en què alguns converteixen, dia sí dia també, les xarxes socials. I això em porta a pensar en una altra frase: sempre fa més coses qui les fa sense fer soroll. Perquè quan s'actua des del cor, quan les coses es fan des de dins, no tens la necessitat que t'aplaudeixin.

–Eusebi, sé que el teu ego no ho necessita, però jo t'aplaudeixo –fa la Pilar.

–Excel·lent reflexió, i un aplaudiment per la teva àvia, la Fermina, sempre disposada a ajudar els altres sense fer-se veure, sense fer soroll –comenta l'Oriol.
–Tothom qui coneixia la Fermina l'apreciava –afirma la Sílvia.
–Una sort tenir una àvia com ella que et va ensenyar i transmetre valors tan essencials i necessaris –afegeix la Carme.
–Abans no ens comenci a caure la llagrimeta continuo amb el meu text –proposa l'Oriol.
–Ui, qui ha parlat... segur que tens preparat un poema d'aquells tan “alegres” –diu la Pilar, dibuixant unes cometes a l'aire quan pronuncia “alegres”.
L'Oriol fa que sí amb el cap. Tots coneixen el seu estil...

Lentament

vull que m'arribi l'oblit.
Que aquestes gotes d'enyor
impregnades a la pell
desdibuixin el teu record.
Que els sentiments
tenyits de dolor
es converteixin en cendra.
Que la nostàlgia voli
entre els estels
d'una fosca nit.
Que nedi entre les onades
d'una platja qualsevol.
I cel amunt, i mar endins,
l'esperat oblit, sense recança,
porti el teu nom escrit.

–Molt de sentiment en els teus mots –diu la Pilar.

–Si et serveix per fer el dol del teu últim desengany, endavant! No deixis res a dins! –fa l'Eusebi.
–D'això es tracta, de passar el procés de dol i deixar anar –diu l'Oriol.
–Faltes tu, oi Carme? –diu la Sílvia.
–Doncs tinc un relat que sobrepassa les mil paraules –explica la Carme– Així que si no us sap greu i com que divendres que ve ens tornarem a veure presencialment, el llegiré a La Taverna.
–Ja estic impacient per conèixer la història que t'has inventat –expressa la Sílvia.
–Doncs tanquem la paradeta, que jo, com cada dia, buscaré feina per aquí la xarxa–diu la Pilar.
–Ànims, Pilar! –exclamen la resta.
–Els ànims els necessitem tots  oi? I tantíssima gent més... –fa l'Eusebi.
–I jo començaré a posar a punt La Taverna per dilluns –fa la Sílvia– vull que tothom s'hi senti com a casa.
–Deixa'ns ben lluent el nostre racó i ves netejant les nostres copes, eh? –parla l'Oriol.
–Per això no patiu, tindrem la nostra taula i copes per a tots cinc –afirma la Sílvia.

Carme ha abandonat la sessió.

Oriol ha abandonat la sessió.
Pilar ha abandonat la sessió.
Eusebi ha abandonat la sessió.
Sílvia... tanca els ulls. A la ment li ve la imatge de La Taverna, el negoci que ha anat construint amb il·lusió i molts esforços. La situació que pateix actualment és preocupant, però encara pot tornar a agafar una mica d'oxigen, una mica d'aire per tirar endavant.
Obre els ulls i tanca la sessió, amb la petita esperança de no haver de tancar, per sempre, la persiana de La Taverna. 
 

Aportació a Relats conjunts de novembre: http://relatsconjunts.blogspot.com/2020/11/cinc-retrats.html

dimarts, de novembre 10, 2020

La mida justa - Jostein Gaarder

La mida justa - Jostein Gaarder - Traducció de Carolina Moreno Tena
 

Els anys poden resultar incommesurables mentre t'hi trobes al mig, provant d'avançar a les palpentes cap a un futur ignot, però si mires enrere, pots tenir la sensació que els anys han passat a pas de gegant. Viure avançant de cara comporta necessàriament una certa indecisió, o una vacil·lació de la mirada, i és fàcil que ens passin desapercebudes algunes oportunitats o possibilitats importants. Per això, has d'anar mirant a dreta i a esquerra i cada dos per tres has de prendre tot un seguit de decisions sobre la marxa.


Què és un ésser humà? Aquesta és la pregunta. És per una casualitat que som aquí? Podria ser que estiguéssim vinculats a alguna altra cosa més enllà de la física i la química? 


Ara és l'època de la vida i la mort. O de la mort i la nova vida. Pots capgirar-ho com et plagui. Fa una olor àcida i alhora gairebé dolça. És la vida vella que es podreix i la nova que brota. Sense l'una, l'altra no existeix.


dissabte, de novembre 07, 2020

Senzilleses de la vida | Escribir jugando

.

Els caps de setmana els passa a la casa on havien viscut els avis, una masia enmig de la natura on conserva eines antigues i el Ford T de l'avi. Allà gaudeix de la lectura d'històries fantàstiques i s'enriqueix coneixent personatges mitològics com Casandra, Hades, Caronte, Parsifae... I té el privilegi de passejar pel bosc sentint els ocells cantar a les branques dels arbres, trobant-se un grup de formigues en fila o descobrint petits ratolins escapolint-se… fins i tot, en alguna ocasió, ha presenciat esquirols i alguna guineu. Poc més necessita per (des)connectar i omplir-se de vida.


Proposta per al repte ‘Escribir jugando’, del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb el Ford T (el cotxe, el creador o l'any).

https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/11/01/escribir-jugando-noviembre-3/ 

divendres, d’octubre 23, 2020

La màgia del silenci - Kankyo Tannier



El camí de la saviesa radica en el desenvolupament del silenci interior, que et permet estar en pau en situacions tenses, en universos sonors sobrecarregats o en reversos emocionals.


Enmig d'una ciutat de ciment, accedir al món salvatge d'un gos o d'un gat potser sigui el primer pas cap a la reconnexió: el retrobament necessari i programat amb la Naturalesa.


Com compartir el silenci amb una altra persona? Com estar present a la societat sense recórrer a les paraules? Com aconseguir que el cos manifesti serenitat i presència? Responent a poc a poc a aquestes preguntes, s'obriran les portes d'una nova forma de ser que ens permeti contribuir a un món millor.


Sabies que en la llengua dels indis koguis no existeix el terme "enemic" ni "adversari"? Resulta molt interessant, en aquesta època convulsa en què les ideologies s'enfronten de forma aferrissada. Si davant meu no s'alça cap enemic sinó "un altre sistema de pensament", si l'altre no és un adversari sinó algú amb valors diferents, llavors no fa falta combatre res ni reforçar a ningú mitjançant atacs. I fins i tot pot ser una bona ocasió per guardar silenci.


De la naturalesa en pots aprendre a rebre missatges de concentració, de lentitud i de respecte al teu ritme natural. Per això, el més saludable, és passar uns dies al bosc o a la muntanya. El temps canvia, el silenci comença a desplegar-se i, sota la superfície, apareix quelcom diferent.

dimarts, d’octubre 20, 2020

Nocturn de Sant Felip Neri - Sebastià Bennasar


 

Li agradava la tranquil·litat d'aquell espai de Barcelona, la seva font tranquil·la, la porta de l'església amb els impactes de la metralla de la Guerra Civil que el lligaven amb la seva pròpia història, amb una altra guerra civil al cor d'Europa, per molt que hi hagués qui pensava que els Balcans no eren Europa, i manco els Balcans de religió musulmana, que ja se sap que la multiculturalitat i la pluralitat religiosa són béns patrimonials que estan molt bé quan s'apliquen a més de mil quilòmetres de distància.


Els humans vivim d'esquena a qualsevol petit canvi quotidià de la nostra realitat, indiferents als patiments, als somnis, als desigs d'aquells que no ens importen, perquè ens hem acostumat a viure tancats en el nostre món que volem perfecte i que massa sovint és només una simple acumulació buida d'egoismes.


El coneixement mai no ocupa lloc i manco si són llengües, i sembla mentida que això els costi tant d'entendre als monolingües.


Soc el marginat que cada migdia s'escapa de la plaça de Sant Felip Neri per venir a trobar l'única gent que és capaç d'entendre les meves desgràcies, els únics amb qui puc parlar obertament de tot allò que em tenalla, de tot el que em preocupa, perquè sé que ells no tenen prejudicis, sé que tot els pot semblar més o menys correcte o incorrecte, però el que és segur és que mai no em jutjaran sense haver-me escoltat.

dimecres, de setembre 30, 2020

Botes d'aigua sueques - Henning Mankell

Traducció de Montserrat Pagès

 
Amb deu anys vaig aprendre que les persones no són mai del tot com semblen. Cap persona. Ni jo mateix. Les persones amb qui ens relacionem i creiem conèixer, sempre tenen una segona cara.
Confiar en el que t'expliquen sempre suposa assumir un risc. Les veritats sempre són provisionals; les mentides, per contra, sovint no es poden canviar. 

De vegades, no sabem de què fugim, dels seients massa estrets, o dels avions, o fugim de les nostres vides. Fins ara, jo també havia fugit de la mateixa manera? Havia estat una persona que veia el temps com un joc de guanyar o perdre?

divendres, d’agost 28, 2020

La filla del Nord - M. Dolors Millat



Avanço, sento que em moc. El moviment em produeix sensació de canvi. Durant anys m'ha perseguit aquest anhel: despertar-me lluny i no tenir por.


Són els seus costums i són molt antics. Els hem de respectar encara que no ho entenguem. La nostra manera de fer no és l'única del món, ni la millor.  


Em sentia egoista. Vaig abandonar la persona que més m'havia estimat, la que més m'havia ensenyat, la que em va salvar. La que em va donar les ales per sobreviure.


Només sóc feliç del tot a la forest. Llargues caminades sobre la neu, entre els arbres i la malesa. Busco menjar, refugi i descans per al cos, aliment per a l'esperit. A la forest no penso, sento.

dimarts, de juliol 28, 2020

Avançant d'esma | Relats d'estiu de la Carme

Fotografia de l'Instagram: @montseunamicadetot


Avançant d’esma
els peus cansats
se m’enfonsen
dins les aigües
d’una mar en calma.
A les mans
el pes feixuc
de la solitud
que m’acompanya,
i dels ulls degoteig
de llàgrimes que creen
remolins de nostàlgia
dins l’ànima solitària.
 

Participació a la proposta ‘Relats d’estiu de la Carme’, del blog Col·lecció de moments – http://carmerosanas2.blogspot.com/2020/07/els-relats-destiu-de-la-carme-juliol.html

dimecres, de juny 10, 2020

Una dolça cançó - Leila Slimani

Traducció de Lluís Anton Baulena

Quan la Myriam es va disculpar per no haver assistit a les darreres reunions i haver enviat la Louise en el seu lloc, la mestra de cabells grisos va fer-li un gest amb la mà: «Si vostè sabés! Aquest és el mal del segle. Tots aquests pobres nens són abandonats a si mateixos, mentre que els dos pares són devorats per l’ambició. És molt senzill, estan corrent tot el temps. Sap quina és la frase que els pares diuen més sovint als seus fills? “Afanya’t!” I, per descomptat, som nosaltres qui ho patim. Els petits ens fan pagar a nosaltres les seves ansietats i sentiments d’abandó».


Ja en tindria prou mirant com vivien, actuant entre bastidors perquè tot fos perfecte, perquè el mecanisme no s’aturés mai. Ara mateix té l’íntima convicció, una convicció ardent i dolorosa, que la seva felicitat els pertany. Que ella és d’ells i que ells són d’ella.


La solitud se li va rebregar com una bretxa immensa en la qual la Louise s’hi veia naufragar. La solitud que se li enganxava al cos, a la roba, va començar a modelar-li la cara i li va donar gestos de velleta. La solitud li saltava a la cara durant el crepuscle, quan cau la nit i augmenta el soroll de les cases on vivim amb els altres, quan la llum disminueix i les remors se senten; i també les rialles i els esbufecs, fins i tot els sospirs d’avorriment.

dimecres, de maig 20, 2020

El secret del meu turbant - Nadia Ghulam - Agnès Rotger

.



Aquell dia en què vaig despertar a l’hospital, i que per a la meva mare va ser un dels més feliços de la seva vida, jo vaig entrar a l’infern. El meu cos menut i àgil de nena es va convertir en una carcassa. Em costaria gairebé vint anys, ja no estimar-lo, sinó simplement poder-lo mirar sense sentir ganes de plorar.

En aquella època en què no hi havia televisors a les cases i la majoria de gent no sabia llegir, era habitual que les àvies dediquessin molt de temps a explicar històries i a recitar poesies que els nens aprenien de memòria, com jo també vaig fer a l’hospital.


A mesura que em vaig anar fent gran, vaig entendre que estudiar, a més d’un plaer, era una necessitat. Sovint el pare sempre deia que la ignorància dels homes era la base de la maldat i de les guerres. I jo hi afegia: també de la marginació i l’engany.


Aquella colla de nois ben vestits i alimentats, alegres i despreocupats, eren benvinguts a tot arreu, i a mi, no podia entendre perquè, m’hi havien inclòs. No parlava com ells, no vestia com ells, no compartíem els mateixos neguits, però tot i així vaig esdevenir un membre més del seu grup. No sé què van veure en mi, però jo sí que tinc clar què em va agradar d’ells: que em van ensenyar una nova manera de viure, solidària, sense prejudicis, retrets ni obligacions, en la qual tots podien comptar amb tots. No em van preguntar mai per què tenia el cos cremat, com em passava sempre, ni es van ficar amb mi pel fet de no anar a la moda. Si algú gosava mirar-me malament, trobava els meus amics per defensar-me. Per primer cop feia coses normals per a un jove, i ja no estava sol.


En aquell país nostre, en què les dones estaven tan oprimides, els nois tampoc no eren lliures del poder inapel·lable del pare. Per això moltíssimes de les xerrades entre nois eren sobre les noies de què estàvem enamorats i quins trucs podríem fer servir per convèncer-les a elles i als pares de tots dos. Dèiem animalades per treure-hi ferro, perquè era un tema que provocava una gran sensació d’impotència a tots els joves.

diumenge, de maig 10, 2020

La nedadora - Francesc Puigpelat



El pare, acostumat a viure en idees abstractes, a penes percebia el patiment de persones concretes. És una cosa habitual a Europa: les famílies veuen les desgràcies de gent del Tercer Món des de la pantalla del televisor, però ho senten tan lluny que en cap moment es plantegen si hi podrien intervenir per evitar-les.


A l’Iraq, com a tot arreu, la gent va a la seva i tothom intenta treure profit del patiment dels altres. Som pobres, però no som sants. Els emigrants porten diners estalviats i les màfies de passadors se n’aprofiten per muntar un gran negoci.


Les injustícies només es poden corregir amb el compromís individual, amb petits gestos i actes concrets, i l’excusa que “els de dalt” no fan res només és una justificació per a la covardia i la mesquinesa.


El drama de la immigració està assolint nivells difícils de suportar, i cada cop hi ha menys excuses, per a la població europea, que justifiquin una passivitat que, en el fons, és còmplice.

dijous, d’abril 30, 2020

Els desorientats - Amin Maalouf

Traducció d'Anna Casassas


En una societat com la nostra, la vergonya és un instrument de la tirania. Si els homes i les dones poguessin parlar obertament de les seves relacions, dels seus sentiments, del seu cos, tota la humanitat estaria més satisfeta, seria més creadora.

Cada cop hi ha més gent que substitueix la moral per la religió. Et parlen de lícit i d’il·lícit, de pur i d’impur, i amb citacions que ho demostren. Jo trobaria millor que primer es preocupessin de què és honest i de què és decent. Com que tenen una religió, es pensen que no cal que tinguin cap moral.


Un minoritari prefereix callar la seva diferència més que no pas exhibir-la o fer-ne una bandera. Només es mostra al descobert quan el posen entre l’espasa i la paret, cosa que, d’altra banda, sempre acaba passant.


Cadascú ha de poder decidir si té ganes de dir qui és o no, i davant de qui, i amb quines paraules. Els que volen fer-te fer declaracions intempestives no són amics. La gent decent no t’atabala. Es limiten a ser amics teus, o companys, o alumnes, o veïns.

diumenge, d’abril 05, 2020

Mil sols esplèndids - Khaled Hosseini

Traducció de Beatriu Cajal


En aquell moment la Mariam no ho va entendre. No sabia què volia dir la paraula harami (bastard/a). Tampoc no era prou gran per entendre la injustícia, per veure que són els creadors dels harami els que són culpables i no els mateixos harami, que només són culpables d’haver nascut.

Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món. Que tots els sospirs anaven cel amunt, eren recollits als núvols i llavors es dividien en peces minúscules que queien silenciosament sobre la gent. «Com a recordatori de com pateixen les dones com nosaltres», havia dit, «com suportem en silenci tot el que ens cau al damunt».


No era fàcil, tolerar que li parlés d’aquella manera, tolerar els seus menyspreus, com la ridiculitzava, els insults, i com li passava pel costat, com si fos només un gat. Però després de quatre anys de matrimoni, la Mariam veia clarament fins a quin punt podia aguantar una dona quan tenia por. I la Mariam tenia por. Vivia en la por dels seus canvis d’humor, del seu temperament volàtil, de la seva insistència a conduir diferències d’opinió banals fins a la confrontació. Enfrontaments que, de tant en tant, resolia a cops de puny, amb una bufetada, una puntada de peu i, a vegades, intentava esmenar-los amb disculpes poc sinceres.

dimecres, de març 25, 2020

El dol del quetzal - Pius Alibek

.


Són una minoria els que s’apropen a Déu i no cauen en la trampa de pensar que són uns privilegiats. La majoria comencen a sentir una mena de superioritat sobre els altres i es creuen amb més drets que ells. Els condemnen i, quan tenen poder, es pensen que les seves vides els pertanyen. Que poden decidir matar-los en nom de Déu. Però el més curiós, encara, és que la majoria de les persones que aspiren a tenir privilegis i poder comencen a apropar-se a Déu per assolir-los.


La vida del nostre poble mai ha estat fàcil. Sempre hem hagut de buscar-nos algun aliat per sobreviure i sovint aquest aliat s’ha tornat en contra nostre un cop hem deixat de ser-li útils. Els kurds no tenim més amics que les muntanyes. Ens han oprimit els governs dels dos països i ara tots dos ens volen amb ells. No sé si estic al lloc correcte, però sé que he triat el que em corresponia, al costat dels meus.


Síria n’estava plena, de refugiats iraquians. Per una banda, hi havia els opositors a Saddam, de tots colors, que el govern sirià protegia i tenien seus pròpies on es reunien. Per l’altra, hi havia els que no pretenien altra cosa que salvar-se i intentar viure dignament, però les opcions per a aquests últims no eren gens fàcils. Tothom els tancava les portes. Europa no els facilitava visats i per migrar als Estats Units, Canadà o Austràlia s’havien d’apuntar a les llistes d’espera de les ambaixades corresponents i esperar. La vida, però, no podia esperar, i aquells supervivents s’enginyaven les mil i una per salvar-se. Els passaports i els visats falsos dels països del Primer Món arribaven com ofertes dels grans supermercats i els seus preus variaven segons el benestar que prometia cada país.


Caminava tot distret pensant en aquestes línies anomenades fronteres que fan que la mateixa gent, a una banda i a l’altra, visquin de maneres tan dispars i, amb el pas del temps, vagin distanciant-se els uns dels altres fins al punt d’estar disposats a matar-se per protegir-les. Es preguntava si responien a l’instint de marcar el territori o al de l’autoprotecció. Per comprendre-ho, repassava les fronteres que havia conegut i s’adonava que no responien a la delimitació del territori d’una unitat social sinó a la influència d’un poder. Arribava a la conclusió que les fronteres eren un fet circumstancial i no pas vital.


Sempre he cregut que els veritables problemes no són fora sinó dins d’un mateix. Els problemes que et causen els altres són visibles. Et poden donar maldecaps, però no espanten com els que no es veuen. Els que portem amagats dins.

diumenge, de març 15, 2020

El nen que sabia parlar l'idioma dels gossos - Joanna Gruda

.
Traducció d'Isabel Obiols


A la vida, és millor fer el que ens sembla just sense preocupar-nos de la reacció dels nostres pares, perquè, de totes maneres, els adults són éssers imprevisibles.

L’Stach és pretensiós i arrogant, i es creu que ho sap tot. És anarquista i s’ho passa la mar de bé insultant la meva mare per la seva obediència comunista. A mi no em diu res perquè em considera massa petit per rebaixar-se a parlar-me de política. Segons ell, l’anarquisme és l’únic sistema que ofereix una llibertat real al poble. Que discuteixi amb la meva mare, que s’hi baralli, rai. Però una vegada que anava completament pet el vaig veure donant una pallissa a l’Olga, la dona amb qui viu. Si tots els anarquistes són així, no em puc imaginar que la seva doctrina pugui conduir a la llibertat.


Quan entro en aquesta casa càlida que fa olor de sopa i de pollastre rostit, quan veig aquestes persones que m’acullen amb un somriure immens i que corren a buscar-me un jersei gruixut mentre criden «Oh, pobret, es deu estar pelant de fred!», em sento envaït per un benestar tal que tornaria a sortir per tornar-hi a entrar deu vegades, per no oblidar aquesta sensació.

dimarts, de març 10, 2020

'A les baranes del cel', poema musicat per Jordi Albero

Comparteixo un video d’un dels meus poemes musicat per Jordi Albero, cantautor, compositor i coach musical.

Després de parlar amb en Jordi i veure diferents opcions sobre quins poemes eren més musicables ens vam decidir per ‘A les baranes del cel‘.

Moltes gràcies Jordi per la feina feta.

Instagram: @jordialbero

dimarts, de febrer 25, 2020

La roda de l'oblit - Cari Ariño

.

Tenia por i no volia matar ningú. Potser ara el seu enemic també s’estava llevant del llit i guaitava, com havia fet ell, una filla adormida sense saber si mai més la tornaria a veure. Qui sap si, a l’altra banda, hi hauria un pobre home que, com ell, anava a la guerra contra la seva voluntat.


Els veterans reien mentre contemplaven aquells cossos joves que havien crescut i madurat sota les bombes i l’artilleria. El Biel va desitjar que en algun racó dels seus cors quedés amagat un bri d’esperança en la humanitat, per algun dia, somriure de nou a la vida.


De vegades no es pot fer cap altra cosa que fugir cap endavant per sobreviure. Nou anys seguits de guerra, camps de concentració, treballs forçats… Arriba un dia que tot el que havies estat fins aleshores ja només són records embolicats de melangia. Et converteixes contra la teva voluntat en un apàtrida i, al final, acabes pertanyent al grup que t’accepta com un dels seus. Jo era un home vençut.

dimecres, de febrer 05, 2020

El noi de Sarajevo - Jordi Cussà


 

Totes les guerres tenen dos fronts (l’exterior i l’interior), i en tots dos comença com una lluita entre el bé i el mal, i en tots dos, gairebé sense excepció, la batalla acaba entre dos mals. Per a un supervivent, una guerra no s’acaba mai. L’exterior sí, probablement, però la interior et persegueix fins a la fi dels dies. Boban Minic al pròleg


Es preguntava si, quan fos gran, perdria aquell biaix de por que l’esverava o si seria una mica covard tota la vida. Això, algunes nits, el preocupava fins al punt de no saber agafar el son, perquè la covardia enfront del perill era el defecte pitjor en un home.


Les guerres, sempre i a tot arreu, responen a la voluntat d’acaparar riquesa i poder. Poder i riquesa que algú té i algú altre ambiciona.


Van parlar de pobles saquejats, no un ni tres sinó molts i alguns de grans; van parlar de veïns i coneguts, vells i joves, separats per ètnies i assassinats sense contemplacions; van parlar amb paraules toves de violacions massives amb premeditació i acarnissament, i de dones i criatures deportades i empresonades en camps de refugiats on sobreviure podia ser més horrorós que morir.


El Dusko es va girar com un ruc, com si la frontera, en aquell paradís de serres quasi verges, fos una línia senyalada artificialment. Només va veure la graella, és clar: els arbres d’un costat eren idèntics als de l’altre, i la terra i l’herba i l’aire també eren idèntics. I les persones ell també les veia iguals, però ja sabia que n’hi havia, a les dues bandes d’aquella frontera i les de tot el món, que saben enganyar tothom. Fins i tot a si mateixes, a vegades, per disfressar com a actes nobles accions rotundament perverses.

dilluns, de gener 06, 2020

Des del balcó - Teresa Muñoz

Li va explicar tota la conversa, però el que no li va dir és l’agror que va sentir a la boca de l’estómac quan es van dir adéu i es van fer una abraçada, la que havia de ser l’última. Totes dues sabien que no es tornarien a veure ni a creuar-se mai més, perquè cadascuna per la seva banda havien començat el camí final, el camí on ja no trobes ningú, el camí on tot queda enrere i el que hi ha per endavant ja no és la vida.


Més enllà dels seus coneixements, admirava Maria Montessori com a persona, com a dona que havia reivndicat els seus drets, que havia defensat en veu alta els seus pensaments, sabent que seria acusada d’un munt de coses poc agradables, que adreçarien crítiques punyents a la seva manera de pensar i a la seva persona per haver decidit la via difícil, la de lluitar contra el que calgués pel que ella creia, per estar disposada a patir si calia pel que volia. Admirava en general tots els que eren capaços de fer coses com aquella, els valents que per un motiu o altre havien estat capaços de ser el que volien ser i amb això canviar el món.


Després d’haver estat amb gent que pateix, de veure com malviuen, marxar cap al teu país, on tens una vida privilegiada, és com una traïció que mai no et perdones, com si els abandonessis. Em vaig adonar que la responsabilitat humana supera els límits de l’obligació, i que la culpabilitat supera els límits de la justícia. És inevitable alhora que inútil.