Camins de vida

  Última entrada de l'any 2020 amb la meva col·laboració a la revista La Veu de Torre Llobeta , que arriba a la setanta cinquena edició. Un projecte coordinat per l'Associació de Dones en Forma amb el suport del Centre Cívic Torre Llobeta. La revista consta de diverses seccions fetes amb aportacions de col·laboradors, alguns de forma estable i d'altres de puntuals.   Un plaer contribuir a La Veu , cada semestre des del desembre de 2017, amb les meves aportacions de relats breus. Comparteixo el text publicat en aquest darrer número, el 75 . UNA AMISTAT ESPECIAL Fa unes setmanes ha arribat un nou company a casa. Petit i mogut, no para quiet en tot el dia. Juga amb ninos i pilotes que per ell són com un tresor. Les agafa ben fort perquè no les hi prengui, i com que jo ja soc una mica vell em dedico a mirar-me'l des d'un dels meus racons preferits: una cadira al costat d'una finestra del menjador. M'agrada notar l'escalfor dels raigs de sol i observar le

. L'any passat a l'anterior blog (que he deixat d'actualitzar traslladant algunes entrades aquí) vaig organitzar un concurs en què convidava a escriure un microrelat o poema que havia d'incloure les dues paraules que proposava. Van ser sis les propostes fetes i entre tots els participants vaig sortejar un exemplar de la revista amb el mateix nom del concurs, Lletres i Fils. La idea inicial era publicar una revista cada any però per diversos motius el projecte no tindrà continuïtat. De totes maneres Lletres i Fils no mor del tot i passa a ser, a partir de gener, una proposta mensual d'escriptura, oberta a tothom que hi vulgui participar. El dia 2 de cada mes proposaré escriure a partir de paraules, frases, imatges... (cada mes una forma d'inspiració diferent). Es podrà crear un relat, poema, haiku, tanka, diàleg... sense límit d'extensió (excepte haikus, tankes o altres gèneres literaris que tenen una mètrica concreta). Cadascú pot triar què vol escriure.

. Traducció de Judith Raigal Aran                   El cant dels ocells no canvia mai. Sempre que el soroll de les bombes se silenciava, els ocells sortien a cantar. Es posaven als esquelets dels arbres i als cràters i als cables i als murs ensorrats i cantaven. Volaven ben amunt, cap al cel incòlume. I cantaven.   Hi havia persones mirant-nos darrere de les finestres, persones que sortien de casa seva, persones dretes al costat dels carrers amb els ulls ben oberts i plens de sorpresa, com si estiguessin presenciant l'arribada d'un circ ambulant al poble. Més tard vaig adonar-me que la mirada que primer m'havia semblat de sorpresa era una mirada de por i em vaig posar a la seva pell: em vaig imaginar com seria veure centenars de persones maltractades per la guerra dirigint-se cap a un futur desconegut. A mi les seves cues no m'agraden, ni que ho tinguin tot ordenat, ni els jardinets pulcres, ni els petits porxos impol·luts ni les seves finestres mirador que de nit br

. És hora d'anar cap endins, recórrer la selva de pensaments caòtics i confusos que dominen el meu bosc interior, cavar fins al fons i atrevir-se a obrir cada un dels racons del palau de marees on naufrago cada dia; llençar eines inservibles, desfer-se de vells hàbits i tornar a encendre el llum del bosc interior, aquest espai ple de somnis que clamen sortir de les profunditats. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui un Palau de les Marees.  https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/12/01/escribir-jugando-diciembre-3/  

Tast d'estrelles - Joaquim Molina   Els nens tenen una percepció pròpia del seu temps. Es veuen ja grans i fan les coses com si ho fossin, i no ho simulen, com consideren les ments madures, perquè creuen en el que fan: cuinen els àpats i tenen cura dels seus nadons, en els quals els pares hi veuen tan sols ninots; lluiten i es barallen i volen guanyar sempre, de la mateixa manera que ho fan els grans, i si perden també s'enfaden.   Crec que és de justícia explicar algunes coses del passat que a mi m'han perseguit durant molt de temps sense que sabés com desfer-me'n i netejar la meva consciència. Ara sé que no és bo callar les coses, encara que això es faci per sobreviure i seguir endavant, per no remoure el que deixem enrere i ferir i trasbalsar els que ens envolten. N'hi ha alguns que se la volen carregar, la República, perquè no agrada ni a les dretes, i cada vegada menys a les esquerres. No sé com s'ho han fet, però aquest règim que va néixer, com qui diu

. Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter La Sílvia prepara la sessió a Zoom amb la Carme, l'Oriol, la Pilar i l'Eusebi, la colla que formen el grup d'escriptura Copes i Lletres. Un cop per setmana es troben a La Taverna, el bar de la Sílvia, però com que fa setmanes el van obligar a tancar a causa de la pandèmia han retornat a les trobades online, com havien fet uns mesos abans. Tots cinc comparteixen el plaer per l'escriptura; escriuen per divertir-se, moltes vegades també per necessitat, per treure allò que els rosega per dins. –Bon dia a tots! –saluda en Samuel quan els seus companys s'afegeixen a la trobada.  Les salutacions i un primer intercanvi de sensacions escalfen la fredor de veure's i parlar a través d'una pantalla. –Sílvia, dilluns ja podràs obrir? –demana la Pilar. –Sí, per fi! –respon ella alegrement i amb un sospir d'alleugeriment. –Així que el proper divendres podrem tornar a la nostra apreciada taula i prendre'ns unes cop

La mida justa - Jostein Gaarder - Traducció de Carolina Moreno Tena   Els anys poden resultar incommesurables mentre t'hi trobes al mig, provant d'avançar a les palpentes cap a un futur ignot, però si mires enrere, pots tenir la sensació que els anys han passat a pas de gegant. Viure avançant de cara comporta necessàriament una certa indecisió, o una vacil·lació de la mirada, i és fàcil que ens passin desapercebudes algunes oportunitats o possibilitats importants. Per això, has d'anar mirant a dreta i a esquerra i cada dos per tres has de prendre tot un seguit de decisions sobre la marxa. Què és un ésser humà? Aquesta és la pregunta. És per una casualitat que som aquí? Podria ser que estiguéssim vinculats a alguna altra cosa més enllà de la física i la química?  Ara és l'època de la vida i la mort. O de la mort i la nova vida. Pots capgirar-ho com et plagui. Fa una olor àcida i alhora gairebé dolça. És la vida vella que es podreix i la nova que brota. Sense l'una

. Els caps de setmana els passa a la casa on havien viscut els avis, una masia enmig de la natura on conserva eines antigues i el Ford T de l'avi. Allà gaudeix de la lectura d'històries fantàstiques i s'enriqueix coneixent personatges mitològics com Casandra, Hades, Caronte, Parsifae... I té el privilegi de passejar pel bosc sentint els ocells cantar a les branques dels arbres, trobant-se un grup de formigues en fila o descobrint petits ratolins escapolint-se… fins i tot, en alguna ocasió, ha presenciat esquirols i alguna guineu. Poc més necessita per (des)connectar i omplir-se de vida. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb el Ford T (el cotxe, el creador o l'any). https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/11/01/escribir-jugando-noviembre-3/ 

El camí de la saviesa radica en el desenvolupament del silenci interior, que et permet estar en pau en situacions tenses, en universos sonors sobrecarregats o en reversos emocionals. Enmig d'una ciutat de ciment, accedir al món salvatge d'un gos o d'un gat potser sigui el primer pas cap a la reconnexió: el retrobament necessari i programat amb la Naturalesa. Com compartir el silenci amb una altra persona? Com estar present a la societat sense recórrer a les paraules? Com aconseguir que el cos manifesti serenitat i presència? Responent a poc a poc a aquestes preguntes, s'obriran les portes d'una nova forma de ser que ens permeti contribuir a un món millor. Sabies que en la llengua dels indis koguis no existeix el terme "enemic" ni "adversari"? Resulta molt interessant, en aquesta època convulsa en què les ideologies s'enfronten de forma aferrissada. Si davant meu no s'alça cap enemic sinó "un altre sistema de pensament", si

  Li agradava la tranquil·litat d'aquell espai de Barcelona, la seva font tranquil·la, la porta de l'església amb els impactes de la metralla de la Guerra Civil que el lligaven amb la seva pròpia història, amb una altra guerra civil al cor d'Europa, per molt que hi hagués qui pensava que els Balcans no eren Europa, i manco els Balcans de religió musulmana, que ja se sap que la multiculturalitat i la pluralitat religiosa són béns patrimonials que estan molt bé quan s'apliquen a més de mil quilòmetres de distància. Els humans vivim d'esquena a qualsevol petit canvi quotidià de la nostra realitat, indiferents als patiments, als somnis, als desigs d'aquells que no ens importen, perquè ens hem acostumat a viure tancats en el nostre món que volem perfecte i que massa sovint és només una simple acumulació buida d'egoismes. El coneixement mai no ocupa lloc i manco si són llengües, i sembla mentida que això els costi tant d'entendre als monolingüe

Traducció de Montserrat Pagès   Amb deu anys vaig aprendre que les persones no són mai del tot com semblen. Cap persona. Ni jo mateix. Les persones amb qui ens relacionem i creiem conèixer, sempre tenen una segona cara. Confiar en el que t'expliquen sempre suposa assumir un risc. Les veritats sempre són provisionals; les mentides, per contra, sovint no es poden canviar.  De vegades, no sabem de què fugim, dels seients massa estrets, o dels avions, o fugim de les nostres vides. Fins ara, jo també havia fugit de la mateixa manera? Havia estat una persona que veia el temps com un joc de guanyar o perdre?

Avanço, sento que em moc. El moviment em produeix sensació de canvi. Durant anys m'ha perseguit aquest anhel: despertar-me lluny i no tenir por. Són els seus costums i són molt antics. Els hem de respectar encara que no ho entenguem. La nostra manera de fer no és l'única del món, ni la millor.   Em sentia egoista. Vaig abandonar la persona que més m'havia estimat, la que més m'havia ensenyat, la que em va salvar. La que em va donar les ales per sobreviure. Només sóc feliç del tot a la forest. Llargues caminades sobre la neu, entre els arbres i la malesa. Busco menjar, refugi i descans per al cos, aliment per a l'esperit. A la forest no penso, sento.

Fotografia de l'Instagram: @montseunamicadetot Avançant d’esma els peus cansats se m’enfonsen dins les aigües d’una mar en calma. A les mans el pes feixuc de la solitud que m’acompanya, i dels ulls degoteig de llàgrimes que creen remolins de nostàlgia dins l’ànima solitària.   Participació a la proposta ‘Relats d’estiu de la Carme’, del blog Col·lecció de moments – http://carmerosanas2.blogspot.com/2020/07/els-relats-destiu-de-la-carme-juliol.html

Traducció de Lluís Anton Baulena Quan la Myriam es va disculpar per no haver assistit a les darreres reunions i haver enviat la Louise en el seu lloc, la mestra de cabells grisos va fer-li un gest amb la mà: « Si vostè sabés! Aquest és el mal del segle. Tots aquests pobres nens són abandonats a si mateixos, mentre que els dos pares són devorats per l’ambició. És molt senzill, estan corrent tot el temps. Sap quina és la frase que els pares diuen més sovint als seus fills? “Afanya’t!” I, per descomptat, som nosaltres qui ho patim. Els petits ens fan pagar a nosaltres les seves ansietats i sentiments d’abandó ». Ja en tindria prou mirant com vivien, actuant entre bastidors perquè tot fos perfecte, perquè el mecanisme no s’aturés mai. Ara mateix té l’íntima convicció, una convicció ardent i dolorosa, que la seva felicitat els pertany. Que ella és d’ells i que ells són d’ella. La solitud se li va rebregar com una bretxa immensa en la qual la Louise s’hi veia naufragar. La s

. Aquell dia en què vaig despertar a l’hospital, i que per a la meva mare va ser un dels més feliços de la seva vida, jo vaig entrar a l’infern. El meu cos menut i àgil de nena es va convertir en una carcassa. Em costaria gairebé vint anys, ja no estimar-lo, sinó simplement poder-lo mirar sense sentir ganes de plorar. En aquella època en què no hi havia televisors a les cases i la majoria de gent no sabia llegir, era habitual que les àvies dediquessin molt de temps a explicar històries i a recitar poesies que els nens aprenien de memòria, com jo també vaig fer a l’hospital. A mesura que em vaig anar fent gran, vaig entendre que estudiar, a més d’un plaer, era una necessitat. Sovint el pare sempre deia que la ignorància dels homes era la base de la maldat i de les guerres. I jo hi afegia: també de la marginació i l’engany. Aquella colla de nois ben vestits i alimentats, alegres i despreocupats, eren benvinguts a tot arreu, i a mi, no podia entendre perquè, m’hi havien i

El pare, acostumat a viure en idees abstractes, a penes percebia el patiment de persones concretes. És una cosa habitual a Europa: les famílies veuen les desgràcies de gent del Tercer Món des de la pantalla del televisor, però ho senten tan lluny que en cap moment es plantegen si hi podrien intervenir per evitar-les. A l’Iraq, com a tot arreu, la gent va a la seva i tothom intenta treure profit del patiment dels altres. Som pobres, però no som sants. Els emigrants porten diners estalviats i les màfies de passadors se n’aprofiten per muntar un gran negoci. Les injustícies només es poden corregir amb el compromís individual, amb petits gestos i actes concrets, i l’excusa que “els de dalt” no fan res només és una justificació per a la covardia i la mesquinesa. El drama de la immigració està assolint nivells difícils de suportar, i cada cop hi ha menys excuses, per a la població europea, que justifiquin una passivitat que, en el fons, és còmplice.

Traducció d'Anna Casassas En una societat com la nostra, la vergonya és un instrument de la tirania. Si els homes i les dones poguessin parlar obertament de les seves relacions, dels seus sentiments, del seu cos, tota la humanitat estaria més satisfeta, seria més creadora. Cada cop hi ha més gent que substitueix la moral per la religió. Et parlen de lícit i d’il·lícit, de pur i d’impur, i amb citacions que ho demostren. Jo trobaria millor que primer es preocupessin de què és honest i de què és decent. Com que tenen una religió, es pensen que no cal que tinguin cap moral. Un minoritari prefereix callar la seva diferència més que no pas exhibir-la o fer-ne una bandera. Només es mostra al descobert quan el posen entre l’espasa i la paret, cosa que, d’altra banda, sempre acaba passant. Cadascú ha de poder decidir si té ganes de dir qui és o no, i davant de qui, i amb quines paraules. Els que volen fer-te fer declaracions intempestives no són amics. La gent decent no t’

Traducció de Beatriu Cajal En aquell moment la Mariam no ho va entendre. No sabia què volia dir la paraula harami (bastard/a). Tampoc no era prou gran per entendre la injustícia, per veure que són els creadors dels harami els que són culpables i no els mateixos harami, que només són culpables d’haver nascut. Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món. Que tots els sospirs anaven cel amunt, eren recollits als núvols i llavors es dividien en peces minúscules que queien silenciosament sobre la gent. « Com a recordatori de com pateixen les dones com nosaltres » , havia dit, « com suportem en silenci tot el que ens cau al damunt ». No era fàcil, tolerar que li parlés d’aquella manera, tolerar els seus menyspreus, com la ridiculitzava, els insults, i com li passava pel costat, com si fos només un gat. Però després de quatre anys de matrimoni, la Mariam veia clarament fins a quin punt podia aguantar una

. Són una minoria els que s’apropen a Déu i no cauen en la trampa de pensar que són uns privilegiats. La majoria comencen a sentir una mena de superioritat sobre els altres i es creuen amb més drets que ells. Els condemnen i, quan tenen poder, es pensen que les seves vides els pertanyen. Que poden decidir matar-los en nom de Déu. Però el més curiós, encara, és que la majoria de les persones que aspiren a tenir privilegis i poder comencen a apropar-se a Déu per assolir-los. La vida del nostre poble mai ha estat fàcil. Sempre hem hagut de buscar-nos algun aliat per sobreviure i sovint aquest aliat s’ha tornat en contra nostre un cop hem deixat de ser-li útils. Els kurds no tenim més amics que les muntanyes. Ens han oprimit els governs dels dos països i ara tots dos ens volen amb ells. No sé si estic al lloc correcte, però sé que he triat el que em corresponia, al costat dels meus. Síria n’estava plena, de refugiats iraquians. Per una banda, hi havia els opositors a Saddam

. Traducció d'Isabel Obiols A la vida, és millor fer el que ens sembla just sense preocupar-nos de la reacció dels nostres pares, perquè, de totes maneres, els adults són éssers imprevisibles. L’Stach és pretensiós i arrogant, i es creu que ho sap tot. És anarquista i s’ho passa la mar de bé insultant la meva mare per la seva obediència comunista. A mi no em diu res perquè em considera massa petit per rebaixar-se a parlar-me de política. Segons ell, l’anarquisme és l’únic sistema que ofereix una llibertat real al poble. Que discuteixi amb la meva mare, que s’hi baralli, rai. Però una vegada que anava completament pet el vaig veure donant una pallissa a l’Olga, la dona amb qui viu. Si tots els anarquistes són així, no em puc imaginar que la seva doctrina pugui conduir a la llibertat. Quan entro en aquesta casa càlida que fa olor de sopa i de pollastre rostit, quan veig aquestes persones que m’acullen amb un somriure immens i que corren a buscar-me un jersei gruixut me

Comparteixo un video d’un dels meus poemes musicat per Jordi Albero, cantautor, compositor i coach musical. Després de parlar amb en Jordi i veure diferents opcions sobre quins poemes eren més musicables ens vam decidir per ‘A les baranes del cel‘. Moltes gràcies Jordi per la feina feta. Instagram: @jordialbero

. Tenia por i no volia matar ningú. Potser ara el seu enemic també s’estava llevant del llit i guaitava, com havia fet ell, una filla adormida sense saber si mai més la tornaria a veure. Qui sap si, a l’altra banda, hi hauria un pobre home que, com ell, anava a la guerra contra la seva voluntat. Els veterans reien mentre contemplaven aquells cossos joves que havien crescut i madurat sota les bombes i l’artilleria. El Biel va desitjar que en algun racó dels seus cors quedés amagat un bri d’esperança en la humanitat, per algun dia, somriure de nou a la vida. De vegades no es pot fer cap altra cosa que fugir cap endavant per sobreviure. Nou anys seguits de guerra, camps de concentració, treballs forçats… Arriba un dia que tot el que havies estat fins aleshores ja només són records embolicats de melangia. Et converteixes contra la teva voluntat en un apàtrida i, al final, acabes pertanyent al grup que t’accepta com un dels seus. Jo era un home vençut.

  Totes les guerres tenen dos fronts (l’exterior i l’interior), i en tots dos comença com una lluita entre el bé i el mal, i en tots dos, gairebé sense excepció, la batalla acaba entre dos mals. Per a un supervivent, una guerra no s’acaba mai. L’exterior sí, probablement, però la interior et persegueix fins a la fi dels dies. Boban Minic al pròleg Es preguntava si, quan fos gran, perdria aquell biaix de por que l’esverava o si seria una mica covard tota la vida. Això, algunes nits, el preocupava fins al punt de no saber agafar el son, perquè la covardia enfront del perill era el defecte pitjor en un home. Les guerres, sempre i a tot arreu, responen a la voluntat d’acaparar riquesa i poder. Poder i riquesa que algú té i algú altre ambiciona. Van parlar de pobles saquejats, no un ni tres sinó molts i alguns de grans; van parlar de veïns i coneguts, vells i joves, separats per ètnies i assassinats sense contemplacions; van parlar amb paraules toves de violacions massives

. Li va explicar tota la conversa, però el que no li va dir és l’agror que va sentir a la boca de l’estómac quan es van dir adéu i es van fer una abraçada, la que havia de ser l’última. Totes dues sabien que no es tornarien a veure ni a creuar-se mai més, perquè cadascuna per la seva banda havien començat el camí final, el camí on ja no trobes ningú, el camí on tot queda enrere i el que hi ha per endavant ja no és la vida. Més enllà dels seus coneixements, admirava Maria Montessori com a persona, com a dona que havia reivndicat els seus drets, que havia defensat en veu alta els seus pensaments, sabent que seria acusada d’un munt de coses poc agradables, que adreçarien crítiques punyents a la seva manera de pensar i a la seva persona per haver decidit la via difícil, la de lluitar contra el que calgués pel que ella creia, per estar disposada a patir si calia pel que volia. Admirava en general tots els que eren capaços de fer coses com aquella, els valents que per un motiu