Les taules eren plenes de nois i noies amb la vista clavada al mòbil. Entre mos i mos, feien anar els dits sobre la pantalla com desesperats. Ningú no parlava amb ningú. Em vaig preguntar a mi mateixa si tenia sentit aquella companyia si, al cap i a la fi, acabaven envoltats de la seva pròpia soledat.
– No vull jutjar una cultura que desconec ni caure en prejudicis; tenia una idea errònia sobre la dona marroquina. Pensava que éreu poc sociables. Ja saps, la tele ens ven molta merda. Ens creiem el que ens mostra i fiquem a tothom al mateix sac. I critiquem com si els catalans fóssim perfectes. (...)
– (...) Al revés també passa. Nosaltres també tenim prejudicis. Ens pensem que la vida dels catalans és fàcil, que tenen la vida solucionada, i no és així. Seria molt bonic que la gent es parlés sense fronteres i amb respecte. Obrir-nos més i no ser tan reservats, perquè cada cultura és especial i única.
