Que Al·là em perdoni - Laila Karrouch

Les taules eren plenes de nois i noies amb la vista clavada al mòbil. Entre mos i mos, feien anar els dits sobre la pantalla com desesperats. Ningú no parlava amb ningú. Em vaig preguntar a mi mateixa si tenia sentit aquella companyia si, al cap i a la fi, acabaven envoltats de la seva pròpia soledat.

---

– No vull jutjar una cultura que desconec ni caure en prejudicis; tenia una idea errònia sobre la dona marroquina. Pensava que éreu poc sociables. Ja saps, la tele ens ven molta merda. Ens creiem el que ens mostra i fiquem a tothom al mateix sac. I critiquem com si els catalans fóssim perfectes. (...)

– (...) Al revés també passa. Nosaltres també tenim prejudicis. Ens pensem que la vida dels catalans és fàcil, que tenen la vida solucionada, i no és així. Seria molt bonic que la gent es parlés sense fronteres i amb respecte. Obrir-nos més i no ser tan reservats, perquè cada cultura és especial i única.

---

Ja feia molts dies que havia deixat de fer bondat. Què era la bondat? Renunciar a tot el que volia i no podia fer? Fer feliç els altes ignorant la meva pròpia felicitat? Abans que la meva moral s'interferís entre el que és bo i el que no, la vaig ignorar, com acostumava a fer últimament. Només desitjava escoltar el meu interior, aquella preciosa melodia que em despertava l'amor.

---

En aquesta vida tot és tan complicat! L'home és complicat, l'ésser humà és repugnant. T'imagines un món igualitari? Un món únic amb una única religió? El respecte, aquesta seria la creença de tots. Sense prejudicis ni rebuig, sense odi ni ràbia.