dissabte, de novembre 07, 2020

Senzilleses de la vida | Escribir jugando

.

Els caps de setmana els passa a la casa on havien viscut els avis, una masia enmig de la natura on conserva eines antigues i el Ford T de l'avi. Allà gaudeix de la lectura d'històries fantàstiques i s'enriqueix coneixent personatges mitològics com Casandra, Hades, Caronte, Parsifae... I té el privilegi de passejar pel bosc sentint els ocells cantar a les branques dels arbres, trobant-se un grup de formigues en fila o descobrint petits ratolins escapolint-se… fins i tot, en alguna ocasió, ha presenciat esquirols i alguna guineu. Poc més necessita per (des)connectar i omplir-se de vida.


Proposta per al repte ‘Escribir jugando’, del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb el Ford T (el cotxe, el creador o l'any).

https://lidiacastronavas.wordpress.com/2020/11/01/escribir-jugando-noviembre-3/ 

divendres, d’octubre 23, 2020

La màgia del silenci - Kankyo Tannier



El camí de la saviesa radica en el desenvolupament del silenci interior, que et permet estar en pau en situacions tenses, en universos sonors sobrecarregats o en reversos emocionals.


Enmig d'una ciutat de ciment, accedir al món salvatge d'un gos o d'un gat potser sigui el primer pas cap a la reconnexió: el retrobament necessari i programat amb la Naturalesa.


Com compartir el silenci amb una altra persona? Com estar present a la societat sense recórrer a les paraules? Com aconseguir que el cos manifesti serenitat i presència? Responent a poc a poc a aquestes preguntes, s'obriran les portes d'una nova forma de ser que ens permeti contribuir a un món millor.


Sabies que en la llengua dels indis koguis no existeix el terme "enemic" ni "adversari"? Resulta molt interessant, en aquesta època convulsa en què les ideologies s'enfronten de forma aferrissada. Si davant meu no s'alça cap enemic sinó "un altre sistema de pensament", si l'altre no és un adversari sinó algú amb valors diferents, llavors no fa falta combatre res ni reforçar a ningú mitjançant atacs. I fins i tot pot ser una bona ocasió per guardar silenci.


De la naturalesa en pots aprendre a rebre missatges de concentració, de lentitud i de respecte al teu ritme natural. Per això, el més saludable, és passar uns dies al bosc o a la muntanya. El temps canvia, el silenci comença a desplegar-se i, sota la superfície, apareix quelcom diferent.

dimarts, d’octubre 20, 2020

Nocturn de Sant Felip Neri - Sebastià Bennasar


 

Li agradava la tranquil·litat d'aquell espai de Barcelona, la seva font tranquil·la, la porta de l'església amb els impactes de la metralla de la Guerra Civil que el lligaven amb la seva pròpia història, amb una altra guerra civil al cor d'Europa, per molt que hi hagués qui pensava que els Balcans no eren Europa, i manco els Balcans de religió musulmana, que ja se sap que la multiculturalitat i la pluralitat religiosa són béns patrimonials que estan molt bé quan s'apliquen a més de mil quilòmetres de distància.


Els humans vivim d'esquena a qualsevol petit canvi quotidià de la nostra realitat, indiferents als patiments, als somnis, als desigs d'aquells que no ens importen, perquè ens hem acostumat a viure tancats en el nostre món que volem perfecte i que massa sovint és només una simple acumulació buida d'egoismes.


El coneixement mai no ocupa lloc i manco si són llengües, i sembla mentida que això els costi tant d'entendre als monolingües.


Soc el marginat que cada migdia s'escapa de la plaça de Sant Felip Neri per venir a trobar l'única gent que és capaç d'entendre les meves desgràcies, els únics amb qui puc parlar obertament de tot allò que em tenalla, de tot el que em preocupa, perquè sé que ells no tenen prejudicis, sé que tot els pot semblar més o menys correcte o incorrecte, però el que és segur és que mai no em jutjaran sense haver-me escoltat.

dimecres, de setembre 30, 2020

Botes d'aigua sueques - Henning Mankell

Traducció de Montserrat Pagès

 
Amb deu anys vaig aprendre que les persones no són mai del tot com semblen. Cap persona. Ni jo mateix. Les persones amb qui ens relacionem i creiem conèixer, sempre tenen una segona cara.
Confiar en el que t'expliquen sempre suposa assumir un risc. Les veritats sempre són provisionals; les mentides, per contra, sovint no es poden canviar. 

De vegades, no sabem de què fugim, dels seients massa estrets, o dels avions, o fugim de les nostres vides. Fins ara, jo també havia fugit de la mateixa manera? Havia estat una persona que veia el temps com un joc de guanyar o perdre?

divendres, d’agost 28, 2020

La filla del Nord - M. Dolors Millat



Avanço, sento que em moc. El moviment em produeix sensació de canvi. Durant anys m'ha perseguit aquest anhel: despertar-me lluny i no tenir por.


Són els seus costums i són molt antics. Els hem de respectar encara que no ho entenguem. La nostra manera de fer no és l'única del món, ni la millor.  


Em sentia egoista. Vaig abandonar la persona que més m'havia estimat, la que més m'havia ensenyat, la que em va salvar. La que em va donar les ales per sobreviure.


Només sóc feliç del tot a la forest. Llargues caminades sobre la neu, entre els arbres i la malesa. Busco menjar, refugi i descans per al cos, aliment per a l'esperit. A la forest no penso, sento.


dimarts, de juliol 28, 2020

Avançant d'esma | Relats d'estiu de la Carme

Fotografia de l'Instagram: @montseunamicadetot


Avançant d’esma
els peus cansats
se m’enfonsen
dins les aigües
d’una mar en calma.
A les mans
el pes feixuc
de la solitud
que m’acompanya,
i dels ulls degoteig
de llàgrimes que creen
remolins de nostàlgia
dins l’ànima solitària.
 

Participació a la proposta ‘Relats d’estiu de la Carme’, del blog Col·lecció de moments – http://carmerosanas2.blogspot.com/2020/07/els-relats-destiu-de-la-carme-juliol.html

dimecres, de juny 10, 2020

Una dolça cançó - Leila Slimani

Traducció de Lluís Anton Baulena

Quan la Myriam es va disculpar per no haver assistit a les darreres reunions i haver enviat la Louise en el seu lloc, la mestra de cabells grisos va fer-li un gest amb la mà: «Si vostè sabés! Aquest és el mal del segle. Tots aquests pobres nens són abandonats a si mateixos, mentre que els dos pares són devorats per l’ambició. És molt senzill, estan corrent tot el temps. Sap quina és la frase que els pares diuen més sovint als seus fills? “Afanya’t!” I, per descomptat, som nosaltres qui ho patim. Els petits ens fan pagar a nosaltres les seves ansietats i sentiments d’abandó».


Ja en tindria prou mirant com vivien, actuant entre bastidors perquè tot fos perfecte, perquè el mecanisme no s’aturés mai. Ara mateix té l’íntima convicció, una convicció ardent i dolorosa, que la seva felicitat els pertany. Que ella és d’ells i que ells són d’ella.


La solitud se li va rebregar com una bretxa immensa en la qual la Louise s’hi veia naufragar. La solitud que se li enganxava al cos, a la roba, va començar a modelar-li la cara i li va donar gestos de velleta. La solitud li saltava a la cara durant el crepuscle, quan cau la nit i augmenta el soroll de les cases on vivim amb els altres, quan la llum disminueix i les remors se senten; i també les rialles i els esbufecs, fins i tot els sospirs d’avorriment.

dimecres, de maig 20, 2020

El secret del meu turbant - Nadia Ghulam - Agnès Rotger

.



Aquell dia en què vaig despertar a l’hospital, i que per a la meva mare va ser un dels més feliços de la seva vida, jo vaig entrar a l’infern. El meu cos menut i àgil de nena es va convertir en una carcassa. Em costaria gairebé vint anys, ja no estimar-lo, sinó simplement poder-lo mirar sense sentir ganes de plorar.

En aquella època en què no hi havia televisors a les cases i la majoria de gent no sabia llegir, era habitual que les àvies dediquessin molt de temps a explicar històries i a recitar poesies que els nens aprenien de memòria, com jo també vaig fer a l’hospital.


A mesura que em vaig anar fent gran, vaig entendre que estudiar, a més d’un plaer, era una necessitat. Sovint el pare sempre deia que la ignorància dels homes era la base de la maldat i de les guerres. I jo hi afegia: també de la marginació i l’engany.


Aquella colla de nois ben vestits i alimentats, alegres i despreocupats, eren benvinguts a tot arreu, i a mi, no podia entendre perquè, m’hi havien inclòs. No parlava com ells, no vestia com ells, no compartíem els mateixos neguits, però tot i així vaig esdevenir un membre més del seu grup. No sé què van veure en mi, però jo sí que tinc clar què em va agradar d’ells: que em van ensenyar una nova manera de viure, solidària, sense prejudicis, retrets ni obligacions, en la qual tots podien comptar amb tots. No em van preguntar mai per què tenia el cos cremat, com em passava sempre, ni es van ficar amb mi pel fet de no anar a la moda. Si algú gosava mirar-me malament, trobava els meus amics per defensar-me. Per primer cop feia coses normals per a un jove, i ja no estava sol.


En aquell país nostre, en què les dones estaven tan oprimides, els nois tampoc no eren lliures del poder inapel·lable del pare. Per això moltíssimes de les xerrades entre nois eren sobre les noies de què estàvem enamorats i quins trucs podríem fer servir per convèncer-les a elles i als pares de tots dos. Dèiem animalades per treure-hi ferro, perquè era un tema que provocava una gran sensació d’impotència a tots els joves.

diumenge, de maig 10, 2020

La nedadora - Francesc Puigpelat



El pare, acostumat a viure en idees abstractes, a penes percebia el patiment de persones concretes. És una cosa habitual a Europa: les famílies veuen les desgràcies de gent del Tercer Món des de la pantalla del televisor, però ho senten tan lluny que en cap moment es plantegen si hi podrien intervenir per evitar-les.


A l’Iraq, com a tot arreu, la gent va a la seva i tothom intenta treure profit del patiment dels altres. Som pobres, però no som sants. Els emigrants porten diners estalviats i les màfies de passadors se n’aprofiten per muntar un gran negoci.


Les injustícies només es poden corregir amb el compromís individual, amb petits gestos i actes concrets, i l’excusa que “els de dalt” no fan res només és una justificació per a la covardia i la mesquinesa.


El drama de la immigració està assolint nivells difícils de suportar, i cada cop hi ha menys excuses, per a la població europea, que justifiquin una passivitat que, en el fons, és còmplice.