Aquell dia en què vaig despertar a l’hospital, i que per a la meva
mare va ser un dels més feliços de la seva vida, jo vaig entrar a
l’infern. El meu cos menut i àgil de nena es va convertir en una
carcassa. Em costaria gairebé vint anys, ja no estimar-lo, sinó
simplement poder-lo mirar sense sentir ganes de plorar.
En aquella època en què no hi havia televisors a les cases i la
majoria de gent no sabia llegir, era habitual que les àvies dediquessin
molt de temps a explicar històries i a recitar poesies que els nens
aprenien de memòria, com jo també vaig fer a l’hospital.
A mesura que em vaig anar fent gran, vaig entendre que estudiar, a
més d’un plaer, era una necessitat. Sovint el pare sempre deia que la
ignorància dels homes era la base de la maldat i de les guerres. I jo hi
afegia: també de la marginació i l’engany.
Aquella colla de nois ben vestits i alimentats, alegres i
despreocupats, eren benvinguts a tot arreu, i a mi, no podia entendre
perquè, m’hi havien inclòs. No parlava com ells, no vestia com ells, no
compartíem els mateixos neguits, però tot i així vaig esdevenir un
membre més del seu grup. No sé què van veure en mi, però jo sí que tinc
clar què em va agradar d’ells: que em van ensenyar una nova manera de
viure, solidària, sense prejudicis, retrets ni obligacions, en la qual
tots podien comptar amb tots. No em van preguntar mai per què tenia el
cos cremat, com em passava sempre, ni es van ficar amb mi pel fet de no
anar a la moda. Si algú gosava mirar-me malament, trobava els meus amics
per defensar-me. Per primer cop feia coses normals per a un jove, i ja
no estava sol.
En aquell país nostre, en què les dones estaven tan oprimides, els
nois tampoc no eren lliures del poder inapel·lable del pare. Per això
moltíssimes de les xerrades entre nois eren sobre les noies de què
estàvem enamorats i quins trucs podríem fer servir per convèncer-les a
elles i als pares de tots dos. Dèiem animalades per treure-hi ferro,
perquè era un tema que provocava una gran sensació d’impotència a tots
els joves.
