El vol de l'estel - Laetitia Colombani

Traducció del francès de Valèria Gaillard

La Lena ho coneixia de manera teòrica, però n'ha copsat l'abast en instal·lar-se aquí: l'Índia és el mercat de mà d'obra infantil més gran del món. Ha vist reportatges sobre les manufactures de la Carpet Belt, al nord, on els infants estan encadenats als telers i treballen fins a vint hores diàries, tot l'any. Un esclavatge modern que esclafa les capes més pobres de la societat.

---

Hi ha combats que no es guanyen amb cops de puny. I violències que tots els cursos d'autodefensa del món no podrien aturar.

---

Ella copsa, en aquest moment, l'abisme que separa les castes altes de les més desafortunades, des de fa segles i segles, aquest abisme que engoleix milions d'homes, dones i nens, i que ningú aquí, ningú, sembla voler omplir o tancar.

Cortines | Relats d'estiu de la Carme

.

Avui hi he tornat a passar per davant i m'he aturat per veure-la de nou: la casa on vaig viure la infantesa amb els pares i germans. Records i imatges han retornat amb força: els jocs al bosc amagats entre els arbres, els banys d'estiu a la riera, algunes nevades hivernals... i les rialles sinceres, esporàdiques i despreocupades.

Fa temps que està igual la casa, mig amagada rere un fullam espès, amb la cortina blanca al balcó que sempre està passada. I llavors penso en la nostra de cortina, aquella amb què ens cobrim per por de ser ferits una altra vegada. És una cortina fina, però pesa, és un vel feixuc de dur. Si l'obrim revelarem el nostre interior, allà on resideixen les nostres pors, però també els nostres somnis més íntims, aquells que el nostre cor té guardats.

Asseguda davant de la casa duc les mans al pit i em dic que és hora d'atrevir-s'hi i, a poc a poc, anar movent la cortina per descobrir l'essència. Amb els records d'una infantesa feliç m'aixeco per desfer camí i em prometo que tornaré a somriure, a il·lusionar-me i retrobar-me amb la nena interior que hi ha dins meu. 

---

La meva aprotació als Relats d'estiu de la Carme:
https://carmerosanas2.blogspot.com/2023/07/relat-de-juliol-de-la-carme-finestra.html

El Brogit - Número 486

 

Rellotge de sol a Can Burguès, Santa Eulàlia de Ronçana

La fina agulla
ressegueix les hores
que marca l'astre.

Una altra col·laboració a la revista El Brogit de Castellbell i el Vilar, aquest cop amb un haiku a partir de la fotografia d'aquest rellotge de sol.

I en aquest darrer número, a la contraportada de la revista també m'hi han publicat una fotografia meva juntament amb altres imatges escollides d'Instagram. Gràcies per incloure'm en aquesta secció.

.

La trena - Laetitia Colombani

Traducció d'Anna Casassas

La culpabilitat era una vella companya que s'imposava a tot arreu sense haver-hi estat convidada. Era la tanca publicitària al mig d'un camp, la berruga al mig d'una cara, ingrata, inútil, però inevitable: hi era sempre. S'hi havia de conviure. 

---

Torna al front com un bon soldat, es torna a posar la màscara que ha dut sempre i que li escau tant, la de la dona somrient a qui tot li surt bé. No se li ha esquerdat, no la té ni rascada.

---

La Smita ha sentit més d'un cop aquestes xifres que l'esgarrifen: dos milions de dones assassinades al país, cada any. Dos milions de víctimes de la barbàrie dels homes, mortes en la indiferència general. I el món ni s'immuta. El món les ha abandonat.

Pinzellades d'emocions | Lletres i fils

Des que era una nena la Rita va tenir certa dificultat per encaixar en un entorn que se li feia hostil. A l'escola no tenia cap amiga i, quan a l'hora del pati els seus companys jugaven i es divertien, ella es quedava en un racó amb una llibreta i llapis de colors, cosa que provocava motius de burla.

Els pares treballaven tot el dia i, les poques hores que eren a casa, mai no li preguntaven com se sentia; només es preocupaven per les seves notes cada trimestre, però no s'interessaven pels seus sentiments. La Rita va créixer envoltada d'escasses mostres d'afecte i d'aquesta manera s'aïllava i es tancava cada cop més en ella mateixa.
A l'adolescència la seva soledat es va agreujar, especialment quan va decidir que no volia continuar estudiant. Ningú no va entendre la seva decisió i a partir de llavors va ser quan més va necessitar expressar les seves inquietuds, el seu món interior. La Rita agafava els pinzells i treia la seva ira, la seva desesperança.

Ara mateix, davant de la seva primera exposició, rememora els camins que ha hagut de recórrer per arribar fins aquí. Observa cada un dels seus quadres i el seu significat. Ràbia, tristesa, por... cada un d'ells representa un estat d'ànim. Els dos últims, l'alegria i l'amor, són els més valuosos, conscient que per poder arribar-hi ha hagut de passar per tots els altres, per aquells que són més desagradables.
Amb fermesa i coratge, la Rita s'ha anat desprenent de les cuirasses que s'havia anat formant, i amb les seves pinzellades mostra tot allò que, com ella, tota persona experimenta a la vida. Cada pinzellada una emoció, un sentiment. Cada pinzellada un esclat de plenitud que s'ha obert dins seu.

---

La meva aportació a Lletres i fils del mes de juny.

Lletres i fils - Juny 2023

Arriba una nova edició de la proposta Lletres i fils i aquesta vegada a partir d'una frase que cal incloure en el text: 'Cada pinzellada una emoció'. La podeu posar on vulgueu, al principi, al mig, al final... i podeu escriure un poema, un relat, carta, reflexió... i de l'extensió que vulgueu.

Vinga doncs, us animeu a participar-hi?

---

PROPOSTES REBUDES

· qui sap si: Cada pinzellada una emoció
· Sa lluna: La cançó

· Núria: Pinzellades d'emocions 

· Carme: Lletres i fils de juny

· Artur: L'atracció per la pintura

---

Després d'una llarga caminada, quan la resta dels excursionistes reposen al refugi, l'Enric pren la capsa d'aquarel·les i el blog i es posa a pintar el paisatge.
Sent una veu femenina al seu darrere que diu: "Cada pinzellada una emoció". Es gira per conèixer qui li ha parlat i només veu com s'allunya una daina, corrent muntanya amunt...
-Xavier Pujol-

La meva mare - Tahar Ben Jelloun

Traducció d'Eulàlia Sandaran

La mare ha treballat tota la seva vida; a les cuines, per tota la casa. No ha tingut la vida fàcil. Recordo la vida sense nevera, sense cuina de gas, sense aigua corrent, sense telèfon. La mare s'ha cansat molt.

---

La mare també ha esdevingut "gemegaire i capriciosa". La malaltia, l'avorriment i la solitud li han afavorit les males inclinacions. Insisteix, es repeteix i cansa els que estan al seu costat. A vegades se n'adona i demana que no donem importància a aquestes "petites coses"

---

Què estava dient? Recorda'm el que deia, ja no em recordo de les coses recents, però recordo molt bé les coses llunyanes, és curiós, els records més antics em són fidels, no ens abandonen, mentre que els d'aquest matí, no els he conservat, no sé què n'he fet, potser han caigut per terra com les ulleres. Els vells records ens acompanyen fins a la tomba. En què es converteixen després?, no ho sé pas.

---

Des que hem vingut a aquesta casa no tinc sol; sembla que l'hivern visqui a casa nostra, un llarg hivern. M'agradava aquesta estació, a Fes, quan el fred em mossegava els dits i la punta del nas. M'embolicava amb unes quantes flassades de llana i tremolava tot rient. Avui les flassades són velles, no són de llana sinó d'una matèria que no conec.

---

La mort, la veritable, la insuportable pèrdua i absència, és la malaltia: dies i nits interminables de degradació, de sofriment i d'impotència. És això la mort, i no la fracció de segon en què el cor es para.

Tanka El Brogit - Número 485

Foto: Gonçal Portabella

Damunt de l'aigua
els arbres xiuxiuegen
ecos de somnis.
Remoguts per les ones,
ben altius, persisteixen.

Continuem amb la publicació a la revista El Brogit de Castellbell i el Vilar, aquest cop amb una tanka, publicada al darrer número del mes d'abril. En aquesta ocasió amb un article sobre el mite de Narcís i Eco, escrit per Miquel Palau, que és qui publica un article cada mes sobre algun tema, i la col·laboració d'una companya i la meva en aquesta secció d'Haikús, Tankes i més... 

.

Vola la fulla 
remolí vers l'aigua
sura pel mirall.
-qui sap si-

Només la gota
desfà amb els seus cercles
la pau dels arbres.
Les branques esbotzades,
els troncs ben clivellats.
-Carme Rosanas-

Reflex a l'aigua
d'uns arbres que respiren.
Gota que romp.
-sa lluna-

Plora la gota
de rosada matinal.
Cau molt lentament
en son llit humit i fred
bàlsam de ma tristesa.
-qui sap si-

Ondes sonores
entre els arbres arrelen
al mig de l'aigua.
-Xavier Pujol-

Els nens són reis - Delphine de Vigan

Traducció de Jordi Martín Lloret

"Desenes d'adults que havien creat canals amb els noms dels seus fills i que ni tan sols es plantejaven la qüestió de l'exposició o la sobreexposició. I aquests no eren els únics. N'hi havia prou de donar una ullada a les plataformes d'intercanvi de continguts per veure que la noció d'intimitat, per regla general, havia evolucionat profundament. Les fronteres entre l'interior i l'exterior ja feia temps que havien desaparegut. Aquella exposició de si mateix, de la pròpia família, de la pròpia quotidianitat, la recerca del m'agrada...
Avui tot allò era una manera de viure, de ser al món. Un terç dels nens que naixien ja tenien una existència digital. I per tot el món centenars de famílies compartien la seva vida quotidiana amb milions de subscriptors. 
Quantes ecografies es publicaven cada setmana a Instagram o Facebook? Quantes fotos de nens i familiars, quantes selfies? I si la vida privada ja no era res més que un concepte caduc, antiquat, o encara pitjor, una il·lusió?"

Temps de flors

Per un camí amb vistes a Montserrat

I una de les primeres flors que he trobat, amb companyia

Elles també estan acompanyades

Una que no hi pot faltar, la margarida

Temps de roselles

Un pipiripip ben eixerit

                                                     

Si us hi fixeu bé, a part del gallaret, què més hi veieu?

Aquesta imatge no hi podia faltar

                                                                 

Unes campanetes, ben blanques i pures

Entre el verd, surt el lila de les malves

Demanem un desig?

Minúscules però ben unides, fan un bon conjunt

A l'exterior d'una casa, aquest test tan ben cuidat, quin goig

I abans de tornar a casa, una darrera amiga, avui prenent el sol

Doncs avui comparteixo les fotografies d'un camí que faig tot sovint. I ara que és temps de primavera hi ha una bona varietat de flors que el fan encara més atracctiu. Una d'elles, la rosella, ja sabeu té molts noms segons la zona; n'he posat de diferents a cada una de les fotos que he compartit on surt aquesta flor primaveral.

I per acabar, dir-vos que si alguna imatge us inspira per escriure algun text, la podeu agafar lliurement.

A Tota Veu - Sant Jordi 2023

Foto de grup dels participants a l'A Tota Veu

Un Sant Jordi més va tenir lloc l'A Tota Veu, una lectura pública de poesia en diferents idiomes organitzada per Òmnium Cultural Bages-Moianès i amb la col·laboració del Consorci de Normalització Lingüística. Aquesta edició, que ha estat l'onzena, es va celebrar al Passeig de Manresa diumenge al migdia i enguany hi vam participar set parelles. Vam poder escoltar poemes en àrab, aranès, grec, lituà, urdú i persa, xinès i la corresponent traducció al català. 

La meva parella lingüística va ser la Tasnim, una noia de Síria amb qui vam llegir un poema del poeta palestí Mahmud Darwish, titulat 'A la meva mare'. La Tasnim el va llegir en àrab i jo en català.

És el segon any que participo en aquesta activitat i com l'any anterior, contenta per aquesta experiència bonica i enriquidora.

Comparteixo el poema de Mahmud Darwish i un vídeo amb la lectura que vaig fer-ne a l'A Tota Veu.

Haiku El Brogit - Número 484

Foto de Gonçal Portabella

Emmirallades
les fulles i les branques.
Mosaic dins l'aigua.

Haiku publicat al número 484 de la revista El Brogit de Castellbell i el Vilar dins la secció 'Haikús, tankes i més'.

* * * * * 

A dalt dels núvols

les branques arrelades

busquen la pluja.

-Xavier Pujol-

Hi havia una vegada... | Lletres i fils

.

Hi havia una vegada una gosseta que es deia Tana i vivia amb la seva mestressa en un petit poble. Un bon dia van conèixer la Núria, una veïna que estimava molt els gossos. La Tana era poruga i tímida, però la Núria tenia tacte, i mica en mica la gosseta li va agafar confiança, doncs sabia que no li volia fer cap mal. Com que la mestressa de la Tana era una senyora gran que tenia dificultats per caminar, la gosseta sortia a passejar amb la Núria i, quan tornaven a casa, la Tana estava tan contenta que es posava a córrer i a jugar amb la seva pilota. 

Cada dia, quan s'acostava l'hora en què la Núria anava a buscar-la, ella ja sortia al balcó a esperar-la. Quan la veia venir començava a remenar la cua i la seva mestressa li obria la porta perquè pogués baixar a esperar la seva amiga.

La Tana també coneixia molt bé el camí per anar a casa de la seva veïna, on tenien un bol amb aigua per ella i on sempre queia algun tall de pernil. Allà se sentia com a casa: pujava al sofà i s'estava al costat de la Núria, que acostumava a llegir algun llibre. I li deia coses a la Tana, li explicava com se sentia mentre l'acariciava. La gosseta l'entenia, coneixia els seus estats d'ànim i tan sols amb la seva mirada ja la reconfortava. 

Però un dia la Tana i la seva mestressa se'n van haver d'anar a viure a un altre lloc, i la Núria es va quedar sense dues bones amigues. Tenia notícies seves i sabia que estaven bé, tot i que les trobava a faltar molt. Els dies eren grisos, i es van tornar negres quan li van dir que la Tana els havia deixat. Ja no tornaria a veure-la, ja no tornaria a abraçar-la... s'havia quedat sense una veritable amiga. 

Des de llavors els sentiments de dolor i tristesa són presents dins seu. La Núria recorda els moments viscuts al seu costat. Sap que ha estat ben cuidada i estimada fins al final. Però ara ja és amb els altres gossos que han format part de la seva vida: el Jaqui, el Bitxo, el Iogui... dins el seu cor hi ha un raconet per a la Tana. Sempre recordarà la seva noblesa, la seva bondat i el seu amor, un amor sincer com el que li han ensenyat tots els gossos que ha estimat.

---

La meva aportació a Lletres i fils del mes d'abril, amb aquest conte en què parlo de la Tana, de qui ja vaig escriure en aquest text de 'Deu anys, deu mots'. Fa poc més de dos mesos que ens va deixar i he volgut rememorar com la vaig conèixer i el que ha siginificat per a mi.

Lletres i fils | Abril 2023

Il·lustració d'Arancha Perpiñán

Nova proposta de Lletres i fils, en aquesta ocasió amb una il·lustració del conte 'Los guardianes de los pelados', escrit per Rosa Montero i amb il·lustracions d'Arancha Perpiñán. El conte narra la història de la Carlota i la seva amiga peluda, la Bruna. 
Ara ens toca a nosaltres escriure a partir d'aquest dibuix: un poema, un relat, un diàleg, una carta... 

Us animeu a participar-hi? 

---

PROPOSTES REBUDES

· Artur: Lectura interrompuda
· Sa lluna: La petita Núria

· Núria: Hi havia una vegada...

· Carme: Lletres i fils d'abril

· qui sap si: Li diu a cau d'orella

El Brogit - Números 482 i 483

Camí de la Sèquia, desembre 2022

Tot és misteri
vora les aigües calmes.
La boira espessa
ens convida a aturar-nos
i imaginar el paisatge.

* * * 

Cubelles, estiu 2021

Contra les roques

ressonen les onades.

Música brava!

Tanka i haiku publicats a la revista El Brogit de Castellbell i el Vilar, dins la secció 'Haikus, tankes i més...', a les edicions de gener i febrer d'enguany, corresponents als números 482 i 483, respectivament. 

* * * 

Espera l'amant

la roca solitària,

el seu bes salat.

-qui sap si-

Entre els arbres

llisquen les velles aigües

quietes i manses,

sota una matinal boira

d'un tall fresc i blanquinós.

-qui sap si-

Dia Mundial de la Poesia - 2023

.

Després d'un mes i mig sense passar per aquí ja toca actualitzar i crec que avui, que és el Dia Mundial de la Poesia és un bon dia per retornar a l'activitat blocaire compartint el poema de la imatge, que vaig escriure fa uns quants anys.

La veritat és que no m'he trobat bé a nivell anímic i això m'ha portat a reduir algunes activitats, entre elles el blog. A vegades una pausa és necessària. Mica en mica retornaré per aquí i aniré publicant el que tinc pendent. Passaré també pels vostres espais, disculpes per no comentar en tot aquest temps.

Seguim doncs i, avui i cada dia, celebrem que la poesia i les paraules ens acompanyin en els nostres camins. 

Un comiat estel·lar | Lletres i fils

.

En Manel circula pels revolts que el condueixen a Can Cisteller, masia del segle XVII, actual centre d'informació turística on es poden trobar propostes d'excursions i on es porten a terme activitats d'oci i cultura. Després de conduir sota una boira espessa, els raigs de sol s'han anat imposant i, en arribar al centre, l'astre brilla sobre un cel blau en un dia que serà especial per en Manel.

La jornada transcorre amb normalitat i un cop finalitzada els treballadors s'ajunten en una de les sales de la primera planta de la masia. La projecció d'un vídeo amb diferents moments dels trenta-dos anys de la tasca d'en Manel al centre capta l'atenció de tots.

–Magnífic reportatge, companys! Content d'estar envoltat de bons professionals i millors persones. M'emporto molts bons records i anècdotes –expressa en Manel somrient.

Després d'intercanviar comentaris un altre obsequi l'espera: un telescopi.

–Coneixem la teva afició per l'univers i les estrelles: Sírius, Canopus, Arcturus...  –detalla la Mercè, la més jove de la plantilla. 

–Caram Mercè, coneixes el món estel·lar? –demana amb admiració en Manel.

–El meu avi era un apassionat de l'astronomia –explica la noia– ell em va transmetre els seus coneixements sobre els cossos celestes i tot el que forma part del cosmos.

–És un regal fantàstic, us estic molt agraït –pronuncia en Manel, visiblement emocionat–. Però el millor, repeteixo, sou vosaltres. Us trobaré a faltar, tot i que us vindré a veure sovint.

–No en tenim cap dubte, can Cisteller forma part de la teva vida –diu en Fermí, un altre dels més veterans.

–Com que tindré més temps vull explorar tots els corriols i escrutar cada racó.

Amb un pica-pica i cava les converses s'allarguen fins més enllà de l'hora de tancament.

El sol s'ha amagat rere les muntanyes i la foscor va guanyant terreny sobre la carretera per on en Manel retorna a casa. La boira torna a imposar-se i a fora el fred és intens, però dins seu l'acompanya un veritable caliu humà.

---

La meva aportació a 'Lletres i fils' del mes de febrer.

Lletres i fils | Febrer 2023

.

Retorna Lletres i fils amb una nova proposta en què us convido a escriure un text on s'incloguin les paraules boira i regal, podent utilitzar les formes plurals si és el cas. Relat, poema, diàleg, reflexió, carta... el que cadascú vulgui. 

No deixem que la boira ens impedeixi trobar les paraules adients per crear un text. 
Us animeu a participar-hi? 

---

PROPOSTES REBUDES

· qui sap si: Ara que la soledat
· Sa lluna: Boira

· Artur: La conversa

· Carme: Lletres i fils 

---

Un regal, un Pujol Boira a la paret.
-Xavier Pujol-

***

Amb l'arribada de la boira

van obtenir un regal imprevist:

van poder creuar el riu sense ser vistos

i van entrar al seu paradís perdut,

burlant els guàrdies de fronteres.

-Alfred-

***

Boira cap enrere

és un regal:

Vida.

Nebel rückwärts

ist ein Geschenk:

Leben.

*Leben, llegit al revés en alemany significa: la pau de la nit.

-Escrit i traduït de l'alemany per Sean Jeating-

***

Haikus El Brogit - Número 481

Dent de lleó

Flor dels desitjos:

amb la seva troballa

creix l'esperança.

Font del Rector - Mura

Glop a glop calmes

boques assedegades.

Ets font de vida.

Haikus publicats al número 481 de la revista El Brogit de Castellbell i el Vilar, dins la secció 'Fotografia, haikus, tankes i més'.

Els dies sense fam - Delphine de Vigan

Traducció de Pau Joan Hernández

No diu res del que l'ha dut fins allà. Potser no ho sap, potser no ho sabrà mai. És l'instrument d'alguna cosa que la ultrapassa, no sap parlar-ne. Entre anorèxiques, el primer que es pregunta sempre és quant –quants quilos, quantes calories, quant de temps –, mai no es pregunta per què. Són coses que vénen més endavant, amb la sal de les llàgrimes. 

---

És la història d'una pedra trista. És dur estar trista quan ets una pedra i no tens ni tan sols mans per eixugar-te les llàgrimes. Plora, però qui ha sentit mai una pedra plorar, una pedreta ferida a l'ànima, des de fa tant de temps? 

---

Ella s'ofegava. Ja no tenia espai per existir, en la mirada dels seus pares, en el desig de plaure'ls, en aquella recerca de l'èxit, de la perfecció que havia acabat fent seva. Al començament només havia volgut reduir-se una mica per alliberar-se de tanta pressió, fins que un dia havia volgut desaparèixer.