 |
| . |
Hi havia una vegada una gosseta que es deia Tana i vivia amb la seva mestressa en un petit poble. Un bon dia van conèixer la Núria, una veïna que estimava molt els gossos. La Tana era poruga i tímida, però la Núria tenia tacte, i mica en mica la gosseta li va agafar confiança, doncs sabia que no li volia fer cap mal. Com que la mestressa de la Tana era una senyora gran que tenia dificultats per caminar, la gosseta sortia a passejar amb la Núria i, quan tornaven a casa, la Tana estava tan contenta que es posava a córrer i a jugar amb la seva pilota.
Cada dia, quan s'acostava l'hora en què la Núria anava a buscar-la, ella ja sortia al balcó a esperar-la. Quan la veia venir començava a remenar la cua i la seva mestressa li obria la porta perquè pogués baixar a esperar la seva amiga.
Cada dia, quan s'acostava l'hora en què la Núria anava a buscar-la, ella ja sortia al balcó a esperar-la. Quan la veia venir començava a remenar la cua i la seva mestressa li obria la porta perquè pogués baixar a esperar la seva amiga.
La Tana també coneixia molt bé el camí per anar a casa de la seva veïna, on tenien un bol amb aigua per ella i on sempre queia algun tall de pernil. Allà se sentia com a casa: pujava al sofà i s'estava al costat de la Núria, que acostumava a llegir algun llibre. I li deia coses a la Tana, li explicava com se sentia mentre l'acariciava. La gosseta l'entenia, coneixia els seus estats d'ànim i tan sols amb la seva mirada ja la reconfortava.
Però un dia la Tana i la seva mestressa se'n van haver d'anar a viure a un altre lloc, i la Núria es va quedar sense dues bones amigues. Tenia notícies seves i sabia que estaven bé, tot i que les trobava a faltar molt. Els dies eren grisos, i es van tornar negres quan li van dir que la Tana els havia deixat. Ja no tornaria a veure-la, ja no tornaria a abraçar-la... s'havia quedat sense una veritable amiga.
Des de llavors els sentiments de dolor i tristesa són presents dins seu. La Núria recorda els moments viscuts al seu costat. Sap que ha estat ben cuidada i estimada fins al final. Però ara ja és amb els altres gossos que han format part de la seva vida: el Jaqui, el Bitxo, el Iogui... dins el seu cor hi ha un raconet per a la Tana. Sempre recordarà la seva noblesa, la seva bondat i el seu amor, un amor sincer com el que li han ensenyat tots els gossos que ha estimat.
Quan ens deixa un animal estimat, sempre deixa un buit enorme. Comprenc a la Núria.
ResponEliminaAixí és, omplen tant que quan ens deixen el buit se sent molt.
EliminaGràcies, Xavier.
Una bonica i trista història real.
ResponEliminaEls gossos tenen un sentit de l'amistat pur i ens deixen un gran buit quan marxen.
Aferradetes, bonica.
La seva amistat és noble i honesta, sempre són al nostre costat fins que ens deixen, i la seva absència es nota molt.
EliminaGràcies bonica, aferradetes per a tu.
Una bonica història d'amistats, que al final, el temps acaba separant d'una manera o altre. Però tot i així, sempre quedarà una bon record de lo viscut i compartit i això, no ens ho prendrà ningú.
ResponEliminaBona setmana :)
Tots els moments compartits es queden amb nosaltres i són un preuat record d'una bonica amistat.
EliminaMoltes gràcies, Artur, bona setmana :)
Jo sóc una enamorada dels gossos, gos que trobo gos que toco, de vegades he de vigilar que no em tirin perquè se m'enfilen per jugar...Aquesta Núria podries ser tu !
EliminaBona nit, Núria.
Jo també soc una enamorada dels gossos i faig el mateix que tu, quan en trobo algun el toco. I si són gaire grossos i s'enfilen gairebé em tiren a mi també, hehe.
EliminaDe fet en aquest relat aquesta Núria sí que soc jo, aquest cop no és inventada la història sinó que és real. La Tana és una gosseta d'una veïna que vaig conèixer i amb qui vam compartir molts bons moments.
Bon dia, Roser.