 |
| Traducció de Pau Joan Hernández |
No diu res del que l'ha dut fins allà. Potser no ho sap, potser no ho sabrà mai. És l'instrument d'alguna cosa que la ultrapassa, no sap parlar-ne. Entre anorèxiques, el primer que es pregunta sempre és quant –quants quilos, quantes calories, quant de temps –, mai no es pregunta per què. Són coses que vénen més endavant, amb la sal de les llàgrimes.
És la història d'una pedra trista. És dur estar trista quan ets una pedra i no tens ni tan sols mans per eixugar-te les llàgrimes. Plora, però qui ha sentit mai una pedra plorar, una pedreta ferida a l'ànima, des de fa tant de temps?
Ella s'ofegava. Ja no tenia espai per existir, en la mirada dels seus pares, en el desig de plaure'ls, en aquella recerca de l'èxit, de la perfecció que havia acabat fent seva. Al començament només havia volgut reduir-se una mica per alliberar-se de tanta pressió, fins que un dia havia volgut desaparèixer.
Acredito que seja um livro fascinante de ler
ResponElimina.
Poema: Vive-se uma vida de ninguém … Feliz Ano Novo..
.
Pensamentos e Devaneios Poéticos
.
Així és, una bona lectura.
EliminaGracies, Rikardo.
Bon Any nou per a tu també.
M'encanta aquesta autora, n'he llegit bastants, però precisament aquest no. Em falta. Deu ser bastant dur, aquest, amb aquest tema.
ResponEliminaUna abraçada, Núria!
A mi també m'agrada molt, també n'he llegit uns quants d'ella. Vaig veure que aquest em faltava i no vaig dubtar en llegir-lo. És autobiogràfic, ella va patir anorèxia a l'adolescència. Molt dur, sí, un tema delicat i necessari de conèixer-lo viscut en la seva pròpia pell.
EliminaUna abraçada, Carme!
A mi també m'agrada molt l'autora.
ResponEliminaEl tema és ben actual i molt cru.
Gràcies pels retalls!.
Aferradetes, nina.
Un tema molt actual, especialment entre adolescents i molt dur.
EliminaCom ja li he dit a la Carme, també m'agrada molt la Delphine, tot el que he llegit d'ella m'ha encantat. Com expressa el que senten els personatges, les seves emocions, els seus sentiments més profunds... són aspectes que m'atrauen de llegir.
Acabo de llegir l'últim de la mateixa autora 'Els nens són reis', tracta d'un altre tema molt actual com és la sobreexposició a les xarxes socials, especialment de nens i m'ha agradat molt també. D'aquí uns dies ja en podreu llegir els retalls ;)
Gràcies, nina. Aferradetes!
Per si no la coneixes, et copio una cançó (Alícia i el mirall) de Joan Isaac, que tracta aquest tema:
ResponElimina"Hi ha un parany en el mirall,
un diable en el teu cap,
un verí en els teus ulls plens de foscor.
Un combat sense enemic.
No és veritat el que t'han dit:
ets preciosa tal com ets, creu-me, tresor.
I m'espanta sentir dir-te
que voldries pesar res
per confondre't amb la pluja
i la molsa dels torrents,
ser lleugera com la ploma, pesar res.
Però jugar a morir-se als setze...
No hi tens dret!
Aigua, núvol, pluja, vent...
És poètica la imatge.
Tu ho ets més.
I l'Alícia aquesta nit
plora nua en el seu llit
perquè avui ha descobert més flors al pit.
I somnia que és un jonc,
una espiga a un camp de blat.
Digues-me com puc ajudar-te, dóna'm la mà.
Qui ha gosat entrar en el temple
del teu cos sense permís,
qui t'enganya amb les mesures,
qui et fereix, qui et fa embogir.
Ser lleugera com la lluna, pesar res.
Però jugar a morir-se als setze...
No hi tens dret!"
L'acabo d'escoltar Youtube, m'agrada la veu de Joan Isaac. No coneixia aquesta cançó, amb una lletra poètica, colpidora i que alhora vol ser una ajuda per a qui pateix anorèxia.
EliminaGràcies per compartir-la, Xavier.
Me l'he apuntat , a veure si el trobo, sembla molt interessant, malgrat el tema. Gràcies per regalar-nos uns retalls.
ResponEliminaPetonets, Núria.
Espero que sí que el puguis trobar i, malgrat la duresa del tema, val la pena conèixer el seu testimoni i d'altres persones que també surten al llibre.
EliminaGràcies a tu, Roser.
Petonets.