Davant de tota aquella fotuda realitat, el seu voluntariat representava una fugida. Una alienació dels problemes i de la presó on se sentia reclosa quan era a casa.
L’amor també pot ser una esclavitud. Es pot estimar a algú que no et convé. O, fins i tot, estar enamorada d’algú que no et fa feliç.
Es va acotar davant d’aquell nano encara embadalit a qui tenia totalment seduït, i el tibava, aferrant-lo de les mans. Sense saber-ho, estaven començant una aventura que els marcaria per sempre.
 |
| Johan Gilroy, dècada dels anys 30 |
Sobresaltat, en Tomàs fa un bot del llit. Al seu costat, el Tom comença a bordar i remena la cua.
–Quin somni més angoixant, Tom! Resulta que, cervesa en mà, sortia
corrents del bar de l’Enric mentre em perseguia un lleó. Estava a punt
d’atrapar-me, sort que m’he despertat!
Al cap d’uns minuts i més calmat, en Tomàs es lleva de la llarga
migdiada, agafa una cervesa de la nevera i se’n va cap al menjador.
Comença a fullejar el diari per darrera: la secció de fotografies dels
lectors, el temps, l’horòscop…
–Ai Tom, no n’encerten ni una aquests! Segons l’astròleg, avui els
Bessons rebrem bones notícies pel que fa a l’aspecte laboral. I a nivell
sentimental, ens retrobarem amb la persona que fa tant de temps que
esperem –en Tomàs riu, en to burleta, i fa un glop a la cervesa quan
sona el mòbil.
–Hola Enric! Què passa tio? –en Tomàs s’aguanta el riure.
–(…)
–Sí, buscant feina encara. Amb la mà de currículums que he deixat, i no em truquen d’enlloc.
–(…)
–I tant que m’interessa! Nen, acabes d’alegrar-me el dia!
–(…)
–Perfecte! Després passo per aquí!
Amb un somriure d’orella a orella, en Tomàs deixa el mòbil damunt la
taula, fa un altre glop de cervesa i acaricia el llom del Tom, tombat
als seus peus.
–Tom, la millor notícia que podria rebre: demà començo a treballar! Al
bar de l’Enric, als vespres té molta feina i tot sol no se’n surt.
Espero que no tingui cap lleó amagat al magatzem…
En Tomàs tanca el diari i segueix explicant les batalletes i pensaments al seu gos.
–Doncs de moment l’horòscop l’encerta. I si tot el que pronostica acaba
passant? –es pregunta mentre a la seva ment apareix un altre somni–.
Sortim a fer una volta, Tom? Mai se sap qui podem trobar… potser la sort
em somriurà una mica més encara. Som-hi, campió!
En Tomàs, content i decidit, s’aixeca del sofà. Alça l’ampolla i el got
de cervesa i fa un brindis amb ell mateix. El Tom, al seu darrera, borda
enèrgicament i remena la cua.
Aportació a ‘Relats conjunts‘ a partir de la imatge proposada:
http://relatsconjunts.blogspot.com/2018/06/my-guinness.html
 |
| Traducció d'Antoni Garcia |
Què és el bonisme? Si he de ser sincera, no ho sé, no en tinc ni idea. Com tots els «ismes», pertany a una categoria de pensament que és totalment aliena a la meva manera de ser.
La destrucció és sempre el camí més curt: per matar, n’hi ha prou de prémer un gallet; per no matar, hem de fer l’esforç enorme de provar d’entendre’ns. Hem de netejar els cors, ens hem d’acostumar a comprendre els altres en comptes de jutjar-los, hem de deixar de tancar-nos i hem de començar a obrir-nos, no hem de viure la pau com una idea, sinó com el ritme mateix de la vida.
Qui no em coneix personalment, es pensa que sóc una dona tancada, neuròtica, intolerant. Sempre m’he preguntat d’on prové aquest equívoc. Qui sap, potser la causa és la tendència a confondre la discreció amb la misantropia, l’espiritualitat amb l’egoisme, la seriositat amb la insociabilitat. O potser la raó és que he separat clarament la imatge pública de la privada, i això no s’ajusta a les regles del joc.
Mai no he cregut en les revolucions ideològiques, però sí que crec profundament en les revolucions quotidianes. Què és una revolució quotidiana? És la transformació que faig en la vida en el moment que m’adono que em comporto d’una manera que pot perjudicar algú altre o el futur d’aquesta Terra maltractada.
Potser aprofita aquestes escletxes d’autoritat per imaginar-se important, per alimentar la il·lusió que el món gira per complaure’l; simular tenir el poder a les mans és una manera antiga d’amagar febleses.
El buit té una força desesperada, i quan t’agafa no et deixa anar, com un nàufrag; que tu també t’enfonsis no és el seu problema.
Trencar un vell costum pot fer-te dubtar, perdre l’equilibri que t’aguantava dalt del fil. Per a alguns la vida és un camí; per a altres, una corda fluixa; i ell sempre ha patit l’estrany vertigen del trapezista.
 |
| Giuditta che decapita Oloferne – Artemisia Gentileschi, 1612-13 |
La Roser, que fa un mes que treballa a El Descans, es va emportar una sorpresa quan fa deu dies es va substituir el quadre que presideix l’entrada de l’hostal per una obra en què es veu una dona degollant el cap a un home.
–Però a qui se li ha ocorregut posar això aquí? –va exclamar– M’agradava
més l’anterior, el d’El concert. Aquest fa esgarrifar. Per què s’ha
canviat? –va preguntar a la noia de recepció.
–Ha ha ha! –la recepcionista va riure– El dia 15 de cada mes es canvia,
d’aquesta manera hi ha varietat d’obres i autors –va explicar a la
Roser.
Així que durant un mes li tocaria veure aquella imatge tan desagradable a
l’entrada de El Descans, que en aquells moments va pensar que seria
millor anomenar El Martiri.
Des de llavors, la Roser entra a pas lleuger i amb un nus a la gola se’n va directa a les habitacions. Immersa en la seva tasca, es planteja una vegada i una altra les mateixes reflexions respecte a aquella imatge que no es pot treure del cap. Unes reflexions que la condueixen a tres paraules clau, tres sentiments autodestructius: ràbia, odi, venjança. A ella mai no li han agradat les pel·lícules de sang i fetge, no suporta les escenes violentes. Quan navega per les xarxes socials i llegeix “aquestes imatges poden ferir la seva sensibilitat”, passa de llarg. I no entén com els hostes se senten còmodes amb aquesta benvinguda i dormen tranquils.
Però malgrat la negativitat que li provoca la imatge de l’home decapitat, a la Roser li agrada la feina, manté una bona relació amb els companys i, quan acaba la jornada i torna a casa, pensa que cada dia falta un dia menys per canviar el quadre, amb el desig que en el següent no hi hagi cap assassinat, no hi hagi violència.
Aportació a Relats conjunts a partir de la imatge proposada.
http://relatsconjunts.blogspot.com/2018/05/judit-decapita-holofernes.html
Batecs d'enyor aplega un conjunt de disset textos en prosa poètica i un poema introductori. Aquesta és una primera edició de 20 exemplars amb les cobertes pintades a mà i el títol manuscrit per Ferran Cerdans de Llibres Artesans. La maquetació i enquadernació han anat a càrrec meu.
Els textos d'aquest llibre són inspirats per uns records que han bategat de forma intensa en el meu interior. Nostàlgia, silencis, dolor transformat en paraules per expressar aquells sentiments que han quedat dins l'ànima.
* * *
