dilluns, de gener 06, 2020

Des del balcó - Teresa Muñoz

Li va explicar tota la conversa, però el que no li va dir és l’agror que va sentir a la boca de l’estómac quan es van dir adéu i es van fer una abraçada, la que havia de ser l’última. Totes dues sabien que no es tornarien a veure ni a creuar-se mai més, perquè cadascuna per la seva banda havien començat el camí final, el camí on ja no trobes ningú, el camí on tot queda enrere i el que hi ha per endavant ja no és la vida.


Més enllà dels seus coneixements, admirava Maria Montessori com a persona, com a dona que havia reivndicat els seus drets, que havia defensat en veu alta els seus pensaments, sabent que seria acusada d’un munt de coses poc agradables, que adreçarien crítiques punyents a la seva manera de pensar i a la seva persona per haver decidit la via difícil, la de lluitar contra el que calgués pel que ella creia, per estar disposada a patir si calia pel que volia. Admirava en general tots els que eren capaços de fer coses com aquella, els valents que per un motiu o altre havien estat capaços de ser el que volien ser i amb això canviar el món.


Després d’haver estat amb gent que pateix, de veure com malviuen, marxar cap al teu país, on tens una vida privilegiada, és com una traïció que mai no et perdones, com si els abandonessis. Em vaig adonar que la responsabilitat humana supera els límits de l’obligació, i que la culpabilitat supera els límits de la justícia. És inevitable alhora que inútil.

diumenge, de desembre 15, 2019

La distància fins al cirerer - Paola Peretti

Traducció d'Anna Casassas


Tots els nens tenen por de la foscor.
La foscor és una cambra sense portes ni finestres, amb monstres que t’agafen i se’t mengen en silenci.
Jo només tinc por de la meva, de foscor, de la que tinc dins dels ulls.


Caminar a les fosques fa sentir estrany, sembla que nedis entre les fulles líquides i negres d’un arbre amb les branques que volen aturar-te, però amablement, sense arrencar-te la samarreta. I tu avances sentint-te en perill, però també en equilibri, estàs sola, però com vigilada per algú que no saps qui és.


Els grans parlen, i jo faig veure que no els escolto. He de fer veure moltíssimes coses: he de fer veure que tinc el llum encès, que no ploro, que no escolto… I després, de gran, hauré de fer veure que no parlo d’una persona que hi és, com fan ara els pares.


El meu arbre. De vegades penso com serà viure allà dalt i m’imagino una mena de caseta feta de fulles, al costat dels nius dels ocells. Sempre n’hi ha molts, al cirerer. I, a més, quan em senti sola, podré trucar al tronc i la veu de l’àvia em dirà: «Qui hi ha?».

dilluns, de novembre 25, 2019

No parlaràs - Esteve Llitrà

.

Per dissimular la parla es comunicava en castellà, com si en lloc d’haver nascut a la Franja ho hagués fet a la part més interior de la província. Curiosament ara es comença a adonar de com s’havia equivocat en allunyar-se tant de la seva terra, i com de ridícul havia estat amagant la seva llengua materna i el seu lloc de naixença.


Al llarg de la seva vida ha anat prescindint de massa coses. S’ha dedicat a fugir del passat mentre perseguia delinqüents. Potser ha trobat, després de tanta fugida, un cert equilibri, una certa calma, però a canvi de renunciar a qualsevol il·lusió. Només s’interessa per la seva feina i per mantenir la calma. A poc a poc, ha anat embotint dins seu una ànima buida que l’incomoda de tant en tant.


Que ràpid que s’oblida la gent de gairebé tot, inclosos el dolor i l’amor! Com si l’ideal a perseguir fos viure adormit, anestesiat, anorreat, inconscient, allunyats dels sentiments intensos que fan que valgui la pena viure la vida.


Com l’amor i la vergonya poden ser tan corrosius per a la nostra pròpia vida? Per què no marxem la primera nit que ens violen a casa nostra, encara que qui ens violi sigui el nostre propi marit? Com no l’abandonem el primer cop que ens amenaça amb la mà, que ens humilia i ens insulta, que ens maltracta al llit com si fóssim una nina de drap, i no la seva dona que l’estima? Com podem continuar acotant el cap, abaixant la mirada, davant de la seva indigna conducta?

divendres, de novembre 08, 2019

No tornarà a passar - Inge Schilperoord

Traducció de Laia Fàbregas

Si feia memòria, no es podia recordar d’altra manera que amb aquella por borrosa, la por de no saber com passar el dia, com omplir les hores. Tan bon punt tornava de la feina, el temps que li quedava fins que podria anar a dormir li semblava un buit impossible d’omplir.


Els pensaments i les creences tenien conseqüències emocionals que conduïen a una conducta determinada. I després encara hi havia els esdeveniments, les coses que et passaven. Els esdeveniments no es podien controlar. Però es podia triar la manera de gestionar-los.


Res d’alcohol. Sota la influència de begudes alcohòliques podria perdre les inhibicions. Si bevia, hi havia moltes més possibilitats de fer coses que realment no volia fer. Coses que no eren bones.


Els seus pensaments no van cooperar. No corrien, com feien de vegades, sinó que saltaven amunt i avall. De vegades, s’aturaven i es quedaven en silenci, perquè ell els pogués veure, però n’hi havia tants, i no tenia ni idea de quin havia de prioritzar, quin tenia raó.

dimecres, de setembre 25, 2019

Actes humans - Han Kang

Traducció d'Alba Cunill


L’ocellet que surt del cos quan mor algú, on es troba mentre la persona és viva? En el nas arrufat? Darrere del cap, com una corona? O potser en un racó del cor?

Cap a la mitjanit, vaig sentir que alguna cosa feble i suau em tocava subtilment. Com que no sabia a qui pertanyia aquella ombra sense rostre, sense cos i sense parla, jo també em vaig quedar callat, esperant. Hauria volgut recordar com es parla amb una ànima, però llavors vaig caure que no n’havia après mai, i semblava que l’altra ànima tampoc en sabia. Encara que no trobàvem la manera de dirigir-nos la paraula, podíem sentir que estàvem pensant l’una en l’altra amb totes les nostres forces.


Vull veure’ls les cares amb els ulls tancats mentre dormen, colar-me als seus somnis i moure’m ondulant sobre els seus fronts i les seves parpelles tota la nit, fins que vegin els meus ulls vessant sang i escoltin la meva veu dient: Per què em vas disparar? Per què em vas matar?


Creu que l’home és un ésser cruel per naturalesa? El que hem viscut és només una experiència normal i corrent? Aquesta idea que tenim de la dignitat és una mentida, i en qualsevol moment ens podem transformar en insectes, bèsties o masses de pus i sang? El fet que no deixem de ser humiliats, mutilats i massacrats, és l’evidència que ens deixa la història sobre com és la naturalesa humana?


A mesura que t’acoses a la realitat els teus somnis es van fent menys cruels i més lleugers, fins que es tornen tan prims com el paper i finalment et despertes. Llavors, són els records els que t’esperen en silenci al teu llit, i et recorden que els malsons no són res comparats amb la realitat.

divendres, de setembre 13, 2019

La filla de la tempesta - Santi Baró



La feina era duríssima i com més dies feia que hi treballaves i, per tant, més ferides a les mans, més dura encara. El capatàs deia que allò ens enfortia com a dones i ens forjava el temperament andalús, fort i alegre, positiu i noble. Tot allò era molt fàcil de dir si dormies calent i menjaves doble ració (…) Però callàvem, tothom callava, homes i dones callàvem perquè teníem tan poca cosa que no teníem ni veu.

Morir-se no era fàcil i viure era negre, sense esperances; jo ni volia ni podia passar un segon més en aquella casa, on tots eren animals, preocupats del què diran i incapaços de mirar-te als ulls i parlar.


Els adeus mai són per sempre quan et lliguen els sentiments.


No podia amagar-me més, no es poden parar eternament les conseqüències de la vida fent veure que no les veus.

dimarts, de setembre 03, 2019

L'últim germà - Nathacha Appanah

Traducció de Pere Comellas


Què més es pot dir d’aquelles nits al campament? No tenia pas la sensació de ser més desgraciat que els altres, el meu univers començava i s’acabava allà, per mi el món era fet d’aquella manera, amb pares que treballaven de sol a sol i que tornaven a casa borratxos per maltractar la família.


Estava molt impressionat de veure allò, aquella mena de riquesa tranquil·la on, a més, treballava el meu pare. Avui és un record que em disgusta una mica, com una enorme mentida que em vaig creure per un moment, perquè aquella aparença de benestar –les cortines que voleien, la fruita, les flors, la gespa, el silenci– només era una façana, un miratge, i si rascaves una mica hi descobries la foscor, la misèria, els crits i els plors.


La meva mare va ser la sort de la meva vida, el que l’existència em va oferir per encarrilar-me, per posar-me en el bon camí, un pilar de força, de bondat, de constància i de renúnica, per fer-me entendre que hi havia altres coses a la terra i, tenint-la al meu costat durant la infantesa, no em vaig tornar boig ni dolent ni un desesperat.


Malgrat tot el que havíem viscut, encara ens quedava prou innocència i ingenuïtat –no és aquest, l’encant i drama de la infàcia?– per riure de no res.

divendres, d’agost 30, 2019

La veu de la viola - Salvador Vergés




L’Aniol havia viscut en un món on res era dolent ni res era bo, les coses anaven passant de la manera que arribaven. Els grans a ell gairebé no el veien, era una figura transparent, neutra, com si visqués a prop d’una família i al mateix temps allunyat de tothom.

Les muntanyes també són com nosaltres, no tenen cap costat igual i quan les hagis vist des de tots els cantons, sabràs tots els senyals del camí. Quan em perdo em guien per tornar a casa.


Si pots triar, no vagis mai a un lloc que es barallen amb escopetes, perquè les bales o els maleïts ferros no saps mai d’on poden venir. Fer la guerra a garrotades seria molt diferent, però, de totes maneres, si l’altre no t’ha fet res, tampoc no entenc perquè t’hi has d’estomacar.


Quan vull parlar se’m bloquegen les paraules i no puc dir res. Això em fa agrair més l’escriptura, perquè em permet expressar tot allò que vull dir, igual que ho faria qualsevol persona. Quan escric, perdo la timidesa i puc explicar pensaments que mai no seria capaç de dir encara que em brollessin les paraules.

dilluns, d’agost 05, 2019

Groc d'Índia - Isidre Grau




Ella mai no s’havia sentit part d’enlloc. L’espai on neixes és tan sols un accident, l’única pàtria interior és l’experiència. Només importa la identitat que et creix a dins i que t’acompanya, íntegra, allà on vagis.

Si alguna cosa vaig aprendre en la meva setmana al tren és que estaria sola tota la vida, i quan dic sola vull dir d’aquella manera que ho tens tot a dins i t’has d’espavilar, que ningú et traurà les castanyes del foc, ni la persona que més t’estimi.


Va arribar el moment que tots els meandres amb què s’entretenia per dins van ser insuficients per dissimular-li la sequedat d’ànima.


L’absurd ja forma part de la nostra vida de cada dia. El més absurd és aquesta manera imbècil de desbarrar perquè s’acaba un any.  I els que no creiem en fantasmes, encara volem espantar la por amb sopars de gala o amb viatges excèntrics. No parem, necessitem tirar la casa per la finestra i creure que som meravellosos.


Com és que la pobresa ja no ens fa mal als ulls? Potser és que l’Índia ens està esmorteïnt l’esperit crític? Ell s’estava qüestionant el dret a aquella rara felicitat, com si fos un insult per a tota la gent que convivia amb la misèria i amb la incertesa de ser escombrats pels monsons en el moment més impensat. No ens fa gens d’angúnia veure un cos mutilat per la lepra o un marrec despullat que pidola menjar. Què passa? És que aquest país té narcòtic a l’aire?