Actes humans - Han Kang

.
Traducció d'Alba Cunill

L’ocellet que surt del cos quan mor algú, on es troba mentre la persona és viva? En el nas arrufat? Darrere del cap, com una corona? O potser en un racó del cor?


Cap a la mitjanit, vaig sentir que alguna cosa feble i suau em tocava subtilment. Com que no sabia a qui pertanyia aquella ombra sense rostre, sense cos i sense parla, jo també em vaig quedar callat, esperant. Hauria volgut recordar com es parla amb una ànima, però llavors vaig caure que no n’havia après mai, i semblava que l’altra ànima tampoc en sabia. Encara que no trobàvem la manera de dirigir-nos la paraula, podíem sentir que estàvem pensant l’una en l’altra amb totes les nostres forces.


Vull veure’ls les cares amb els ulls tancats mentre dormen, colar-me als seus somnis i moure’m ondulant sobre els seus fronts i les seves parpelles tota la nit, fins que vegin els meus ulls vessant sang i escoltin la meva veu dient: Per què em vas disparar? Per què em vas matar?


Creu que l’home és un ésser cruel per naturalesa? El que hem viscut és només una experiència normal i corrent? Aquesta idea que tenim de la dignitat és una mentida, i en qualsevol moment ens podem transformar en insectes, bèsties o masses de pus i sang? El fet que no deixem de ser humiliats, mutilats i massacrats, és l’evidència que ens deixa la història sobre com és la naturalesa humana?


A mesura que t’acoses a la realitat els teus somnis es van fent menys cruels i més lleugers, fins que es tornen tan prims com el paper i finalment et despertes. Llavors, són els records els que t’esperen en silenci al teu llit, i et recorden que els malsons no són res comparats amb la realitat.

 

Comentaris