La feina era duríssima i com més dies feia que hi treballaves i, per
tant, més ferides a les mans, més dura encara. El capatàs deia que allò
ens enfortia com a dones i ens forjava el temperament andalús, fort i
alegre, positiu i noble. Tot allò era molt fàcil de dir si dormies
calent i menjaves doble ració (…) Però callàvem, tothom callava, homes i
dones callàvem perquè teníem tan poca cosa que no teníem ni veu.
Morir-se no era fàcil i viure era negre, sense esperances; jo ni volia ni podia passar un segon més en aquella casa, on tots eren animals, preocupats del què diran i incapaços de mirar-te als ulls i parlar.
Els adeus mai són per sempre quan et lliguen els sentiments.
No podia amagar-me més, no es poden parar eternament les conseqüències de la vida fent veure que no les veus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada