 |
| . |
Per dissimular la parla es comunicava en castellà, com si en lloc d’haver nascut a la Franja ho hagués fet a la part més interior de la província. Curiosament ara es comença a adonar de com s’havia equivocat en allunyar-se tant de la seva terra, i com de ridícul havia estat amagant la seva llengua materna i el seu lloc de naixença.
Al llarg de la seva vida ha anat prescindint de massa coses. S’ha dedicat a fugir del passat mentre perseguia delinqüents. Potser ha trobat, després de tanta fugida, un cert equilibri, una certa calma, però a canvi de renunciar a qualsevol il·lusió. Només s’interessa per la seva feina i per mantenir la calma. A poc a poc, ha anat embotint dins seu una ànima buida que l’incomoda de tant en tant.
Que ràpid que s’oblida la gent de gairebé tot, inclosos el dolor i l’amor! Com si l’ideal a perseguir fos viure adormit, anestesiat, anorreat, inconscient, allunyats dels sentiments intensos que fan que valgui la pena viure la vida.
Com l’amor i la vergonya poden ser tan corrosius per a la nostra pròpia vida? Per què no marxem la primera nit que ens violen a casa nostra, encara que qui ens violi sigui el nostre propi marit? Com no l’abandonem el primer cop que ens amenaça amb la mà, que ens humilia i ens insulta, que ens maltracta al llit com si fóssim una nina de drap, i no la seva dona que l’estima? Com podem continuar acotant el cap, abaixant la mirada, davant de la seva indigna conducta?