Si alguna cosa vaig aprendre en la meva setmana al tren és que estaria sola tota la vida, i quan dic sola vull dir d’aquella manera que ho tens tot a dins i t’has d’espavilar, que ningú et traurà les castanyes del foc, ni la persona que més t’estimi.
Va arribar el moment que tots els meandres amb què s’entretenia per dins van ser insuficients per dissimular-li la sequedat d’ànima.
L’absurd ja forma part de la nostra vida de cada dia. El més absurd és aquesta manera imbècil de desbarrar perquè s’acaba un any. I els que no creiem en fantasmes, encara volem espantar la por amb sopars de gala o amb viatges excèntrics. No parem, necessitem tirar la casa per la finestra i creure que som meravellosos.
Com és que la pobresa ja no ens fa mal als ulls? Potser és que l’Índia ens està esmorteïnt l’esperit crític? Ell s’estava qüestionant el dret a aquella rara felicitat, com si fos un insult per a tota la gent que convivia amb la misèria i amb la incertesa de ser escombrats pels monsons en el moment més impensat. No ens fa gens d’angúnia veure un cos mutilat per la lepra o un marrec despullat que pidola menjar. Què passa? És que aquest país té narcòtic a l’aire?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada