Cartografia poètica: Camí de Can Padró (I)

.

L’inici del camí, al final del passeig Francesc Macià a Sant Vicenç de Castellet, no crida l’atenció, no convida a endinsar-s’hi, però pocs metres després de començar, apareixen algunes flors i la mirada s’hi dirigeix; poques a la tardor, gairebé cap a l’hivern, tot i que algunes resisteixen a les temperatures fredes dels mesos de poca llum, aquests mesos en què ve de gust passar més temps a casa, alentint el ritme, mirant cap a dins per tornar a mirar cap a fora a la primavera, quan tornem a tenir més hores de llum i les flors creixin un altre cop en aquest camí, en molts camins i camps que s’ompliran de colors i olors.

Avançant uns metres, amb el camí que comença a fer pujada, trobem una casa ben cuidada on a vegades llueixen algunes flors al pati; a l’altre costat, davant de la casa i darrera d’una paret poc atractiva, hi ha els edificis d’unes fàbriques, la majoria d’elles tancades, tot i que encara queda alguna nau os es treballa. Anys enrere van ser lloc de feina per a moltes persones i famílies. Hi ha diferents formes de recórrer un camí, per plaer o per obligació, no és el mateix sortir a fer una volta perquè et ve de gust, que anar-hi perquè toca, perquè allà hi ha el teu lloc de feina. Com s’hi treballava en aquestes fàbriques? Hi havia bon ambient? Segur que hi ha moltes històries per conèixer, i si poguéssim parlar amb persones que hi van treballar, en aquestes o altres fàbriques, tindrien moltes anècdotes per explicar, experiències que romanen en els seus cors, segur que moltes d’elles dures, vivències que no s’obliden. Perquè en aquests llocs s’hi treballava dur, amb jornades llargues i un salari miserable, un salari just per viure.

Al final del primer tram el camí s’eixampla, amb la via del tren a mà esquerra; travessant-la, unes cases velles, algunes de reformades i d’altres abandonades, formen el barri del Raval. A davant i al fons, les imponents muntanyes de Montserrat i a mà dreta i a baix, uns horts mal cuidats al costat del riu Llobregat acaben de configurar el paisatge. Des d’allà ens arriba el so de l’aigua, barrejat a vegades amb el so del vent que podem notar a la pell; sons de la natura que ens atrapen, sensacions a percebre que ens conviden a estar en el moment present.

Les flors continuen formant part del paisatge: malves, dents de lleó, ravenissa blanca... i alguns arbres, especialment pins.

Uns metres més i deixant una casa de parets blanques a mà dreta, travessant per sota el pont de la via, més arbres configuren el paisatge: pins, oliveres, ametllers i un camp que a la primavera floreix, així com els marges del camí, que s'omplen de pipiripips, la flor per excel·lència cada primavera.

El cant dels ocells pren protagonisme, si alces la mirada els veus a sobre d’uns cables. Alcen el vol en bandada, tornen un altre cop. Ens regalen els seus cants amb les seves veus particulars i uns cossos ben menuts. Quines espècies deuen ser? em pregunto; en conec alguns, en desconec molts més. M’agrada fer-los fotos i després a casa, tranquil·lament, descobrir qui són.

La natura, sàvia i al seu ritme, ens continua oferint flors, especialment d’olivarda, que es troba en època de floració; tot s’omple de groc. Els arbres, en aquest tram més junts, més densos, ofereixen ombra, fent-ho tot més misteriós, més bucòlic, convidant-nos a observar les seves copes altes, a contemplar les seves fulles, i des d’aquí, començar a mirar cap a dins.

Uns metres abans d'arribar a sota del pont de l'autopista, on el so dels cotxes trenca el silenci, hi ha unes pedres on poder seure i fer una pausa abans de continuar. Des d'allà, observar les agulles dels pins, i darrera, la muntanya de Montserrat, que torna a ser visible.

Aquest lloc és idoni per a tancar els ulls i prendre consciència del moment present. Deixar que les imatges vinguin, que el cant dels ocells o el so del vent, barrejat amb el so d'alguns cotxes, ens arribin a l'oïda, notar el contacte del cos assegut, els peus descalços a terra. Respirar conscientment, sense forçar, deixant que la respiració flueixi per ella mateixa, de forma natural. Tornar a obrir els ulls, lentament. Beure aigua, menjar una peça de fruita i aixecar-se un altre cop per a continuar descobrint el que ens depara el camí, el que ens regala la natura.

---

Primera part de la cartografia poètica del camí de Can Padró, que vaig recórrer en tres dies diferents (l'octubre de l'any passat 2024). La segona i tercera part de la cartografia, amb un tram més de camí a cada una, les publicaré els propers dies.