Cartografia poètica: El Grauet (II)

He recorregut una altra vegada el camí cap a Can Padró, avui amb la intenció d’arribar més lluny, fins al Grauet. He passat pel costat de la via del tren. M’he aturat a observar els pals de llum, on no hi havia ocells aquest matí de diumenge, no se sentien les seves veus, no hi eren amb els seus cants. Sí que he vist algunes papallones, especialment de color blanc, també alguna de color taronja, el color de la tardor que aviat tenyirà camins, parcs, boscos. Què em transmet aquesta estació? Octubre, el primer mes de tardor, acostuma a agradar-me, tot i que cada dia hi hagi menys hores de llum. Passar temps a l’aire lliure en aquesta època és agradable, no fa la calor sufocant de l’estiu ni el fred intens de l’hivern, aquest fred que cala ànima endins.

A la tardor el que cala endins són els seus paisatges, els seus colors ocres, notar els teus passos trepitjant fulles seques. Agafar fulles de terra, crear formes amb elles, intentar dibuixar-les, pintar-les; desenvolupar la creativitat innata que portem dins nostre, explorar-la, treballar-la perquè s’expandeixi. I que aquesta creativitat ens acompanyi la resta de l’any, a cada estació. Aprendre a observar la natura, amb tots els seus canvis: mirar-la, tocar-la, escoltar-la... notar-la al nostre interior, sempre amb cura, amb respecte i estima.

Des de sota el pont de l’autopista el sol il·luminava aquest matí càlid d’octubre el primer arbre. Les seves fulles encara eren verdes avui, però aviat es tornaran marrons, es renovaran, en naixeran de noves d’aquí uns mesos.

Des d'aquí el camí continua recte cap a Can Padró, lloc on de petita anava moltes tardes de dissabte amb el meu pare, al parc infantil que hi havia al costat d'un restaurant. Allà em gronxava, baixava pel tobogan. Ara ja no en queda res de tot allò, està tot abandonat. Cada cop que hi vaig la nostàlgia m'envaeix, i m'entristeix adonar-me com ha canviat.

Per sort, des d'aquest tram la muntanya de Montserrat es veu meravellosa, i si el dia és assolellat encara més. Caminar més lent, fins i tot parar-se i tenir aquestes vistes és un privilegi.

Tornant de Can Padró he continuat fins el Grauet, deixant enrere l'asfalt, trepitjant un camí de terra amb bastantes pedres, algunes de petites, altres més grosses; cal anar en compte, estar present. La presència, ser en l'aquí i l'ara, això que costa tant a la societat actual, on es viu en mode automàtic, fent les coses acceleradament. Es nota quan vas al supermercat, a la cua per a pagar, si algú "s'entreté" desant la compra hi ha males cares, queixes. Es percep també en la forma de caminar de moltes persones, anant a agafar un tren o un autobús que se'ls escapa. O quan t'envien un missatge al mòbil i has de respondre immediatament. I es nota especialment en les expressions de la gent, en els seus gestos i paraules: "La meva vida es basa en córrer des que em llevo fins que me'n torno al llit", és una frase que he sentit pronunciar a moltes persones, masses. 

Per què hem normalitzat viure així? Tot va molt de pressa i moltes activitats es fan sense ser-hi presents, ja que tot s'ha de compartir a l'instant a les xarxes socials: on som, amb qui, què fem... i així, mirant pantalles, se'ns escapa el present. Què passa si fem fotos, les mirem tranquil·lament hores més tard, o fins i tot l'endemà, i les compartim llavors? Fins i tot prendre la decisió de no fer fotos ni gravar-ho sempre tot. Posar atenció a allò que estem fent, al que ens envolta amb tots els sentits és una forma d'estar present.

Sento que a la natura estic present, i si la ment se'n va a un altre lloc, de seguida que me n'adono torno als detalls amb amabilitat: a observar els arbres i la forma de les seves fulles, a deixar que m'arribi el cant dels ocells i buscar-los entre les branques, a contemplar un cel net de núvols, o senzillament, a tornar al cos i notar quines sensacions hi ha.

En passar per les copes altes dels arbres aquest matí m'he sentit acollida, refugiada. Entre arbre i arbre, al fons, la muntanya de Montserrat és una imatge que mai no cansa de mirar, així com la llum i les ombres a terra, el blanc i blau del cel. Hi ha molts detalls on la vista et porta.

Després d'un últim tram amb una mica de pujada, ja es veu la casa del Grauet. Fins fa pocs anys estava en ruïnes, però ja fa temps que l'estan arreglant, condicionant-la per fora i per dins. Només la puc veure des de fora, amb les seves parets de pedra, les plaques solars al sostre.

M'agrada percebre els canvis a la casa cada cop que hi vaig, adonar-me de com avança. Com deu ser per dins? M'imagino una sala amb una llar de foc on escalfar-se a l'hivern, m'agradaria ser-hi, en aquesta sala, una tarda d'hivern mentre em prenc una infusió, asseguda en un sofà amb un llibre i una llibreta on escriure i prendre notes. Música suau per acompanyar. I, posats a imaginar i somiar, des de la finestra contemplar les muntanyes i els arbres coberts de neu. Neu i fred als camins. Calidesa a l'ànima.

Fer un trosset més de camí, continuar veient el Grauet sobresortint entre el verd dels pins. Trobar flors que encara desconec, i algunes que sí que conec. I llavors tenir-la a ella davant dels ulls: Montserrat. Obrir els braços, enmig del camí, per acollir-la, per agrair-li aquests moments, aquest regal que és la seva bellesa, la seva màgia, les seves formes i la seva immensitat. I cercar detalls per ressaltar l’espectacularitat d’aquesta muntanya a cada imatge.

---

Segona part de la cartografia poètica del camí de Can Padró, aquest cop arribant fins una mica més enllà de la casa del Grauet, i que vaig recórrer i escriure l'octubre de l'any passat. El proper cap de setmana compartiré la tercera i última part del camí i la cartografia.