Tretzena proposta del repte 25 dies d'escriptura i tal com diu l'enunciat, avui escriurem un text on s'inclogui la frase: "Resignats, van quedar-se esperant".
L'etensió del text és lliure i la frase també es pot posar on es vulgui: cap al principi, al mig, al final... on encaixi.
Comparteixo el meu text, un diàleg entre paraigües. Ja sabem que això és improbable que passi al món real, però en l'escriptura tot pot ser, oi?
RESIGNATS
–No n’estàs tip, d’estar sempre aquí? –pregunta un paraigua negre a un de vermell.
–Sí, noi! No sé perquè no sortim a fora –expressa resignat el paraigua vermell.
–Doncs perquè no plou, ves per on!
–Estic avorrit, tinc ganes de mullar-me –diu un altre paraigua, aquest de ratlles blaves i verdes.
–Us creureu que he anat dies i dies dins d’una bossa i no n’he sortit perquè no ha caigut ni una gota? M’han tret per tornar-me aquí dins –expressa enfadat un paraigua petit de color marró.
–Però ni quatre gotes? Això no és bo, la terra i els que hi viuen necessiten aigua –fa el paraigua vermell.
–Res de res, nois! Si almenys haguessin caigut quatre gotes ja m’haurien desplegat ja. Alguns humans són molt tocats i posats! Diuen que els agrada la pluja però no es volen mullar! –afirma amb contundència el paraigua marró.
–A veure –torna a dir-hi la seva el paraigua de ratlles– si no servim per a la pluja, ens poden fer servir de para-sol, que a l’estiu crema molt el senyor astre.
–Falta molt perquè arribi la calor, i a més jo em descoloriria –diu un paraigua que porta els colors de l’arc de Sant Martí.
–Ja ha parlat el presumit! Més val descolorir-se, però fer servei! –li retreu el paraigua vermell.
–I què creieu que podem fer perquè caigui aigua del cel? –demana el paraigua marró.
–Poc hi podem fer, nosaltres. En part, els humans tenen part de culpa que no plogui durant temporades o, que quan ho faci, sigui de forma caòtica, provocant desastres! Ells s’estan carregant el lloc on viuen i continuen actuant com si res. Jo estic ben negre.
–Sí que estàs negre, sí! –diu el paraigua vermell, i tota la resta de paraigües esclaten a riure.
–L’únic que podem desitjar, amb totes les nostres forces, és una pluja ben maca per poder sortir d’aquí dins –diu el paraigua de ratlles.
–Doncs sí, nosaltres no podem fer-hi res més –expressen tots alhora.
I resignats, van quedar-se esperant que l’anhelada i necessària pluja fes acte de presència per sortir d’aquell paraigüer i fer la feina que els tocava.
–Sí, noi! No sé perquè no sortim a fora –expressa resignat el paraigua vermell.
–Doncs perquè no plou, ves per on!
–Estic avorrit, tinc ganes de mullar-me –diu un altre paraigua, aquest de ratlles blaves i verdes.
–Us creureu que he anat dies i dies dins d’una bossa i no n’he sortit perquè no ha caigut ni una gota? M’han tret per tornar-me aquí dins –expressa enfadat un paraigua petit de color marró.
–Però ni quatre gotes? Això no és bo, la terra i els que hi viuen necessiten aigua –fa el paraigua vermell.
–Res de res, nois! Si almenys haguessin caigut quatre gotes ja m’haurien desplegat ja. Alguns humans són molt tocats i posats! Diuen que els agrada la pluja però no es volen mullar! –afirma amb contundència el paraigua marró.
–A veure –torna a dir-hi la seva el paraigua de ratlles– si no servim per a la pluja, ens poden fer servir de para-sol, que a l’estiu crema molt el senyor astre.
–Falta molt perquè arribi la calor, i a més jo em descoloriria –diu un paraigua que porta els colors de l’arc de Sant Martí.
–Ja ha parlat el presumit! Més val descolorir-se, però fer servei! –li retreu el paraigua vermell.
–I què creieu que podem fer perquè caigui aigua del cel? –demana el paraigua marró.
–Poc hi podem fer, nosaltres. En part, els humans tenen part de culpa que no plogui durant temporades o, que quan ho faci, sigui de forma caòtica, provocant desastres! Ells s’estan carregant el lloc on viuen i continuen actuant com si res. Jo estic ben negre.
–Sí que estàs negre, sí! –diu el paraigua vermell, i tota la resta de paraigües esclaten a riure.
–L’únic que podem desitjar, amb totes les nostres forces, és una pluja ben maca per poder sortir d’aquí dins –diu el paraigua de ratlles.
–Doncs sí, nosaltres no podem fer-hi res més –expressen tots alhora.
I resignats, van quedar-se esperant que l’anhelada i necessària pluja fes acte de presència per sortir d’aquell paraigüer i fer la feina que els tocava.
PROPOSTES REBUDES
· Carme Rosanas: Resignats· Sa lluna: Resignada, va quedar-se esperant
Jo ja el tinc:
ResponEliminahttps://carmerosanas2.blogspot.com/2025/01/dia-13-resignats.html
Vaig cap al teu blog, Carme!
EliminaJo també l'acabo de publicar ara.
Gràcies per anar seguint el repte.
Una abraçada!
Molt original aquest diàleg entre paraigües, m'ha encantat!
ResponEliminaAvui m'he sortit un poc de la "norma", espero em perdonis. ;-)
Aquí te'l deixo:
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2025/01/resignada-va-quedar-se-esperant.html
Aferradetes, bonica.
Moltes gràcies, nina. Tinc un paraigüer aquí a l'habitació, i mirant-me'l he pensat: podria donar una mica de vida als paraigües, he he.
EliminaCom ja t'he dit al blog, no passar res per haver trencat "la norma", es podia posar en el gènere que es volgués o singular/plural. No he caigut a dir-ho aquí.
Aferradetes, preciosa.