Camins de vida

Traducció d'Anna Casassas Tots els nens tenen por de la foscor. La foscor és una cambra sense portes ni finestres, amb monstres que t’agafen i se’t mengen en silenci. Jo només tinc por de la meva, de foscor, de la que tinc dins dels ulls. Caminar a les fosques fa sentir estrany, sembla que nedis entre les fulles líquides i negres d’un arbre amb les branques que volen aturar-te, però amablement, sense arrencar-te la samarreta. I tu avances sentint-te en perill, però també en equilibri, estàs sola, però com vigilada per algú que no saps qui és. Els grans parlen, i jo faig veure que no els escolto. He de fer veure moltíssimes coses: he de fer veure que tinc el llum encès, que no ploro, que no escolto… I després, de gran, hauré de fer veure que no parlo d’una persona que hi és, com fan ara els pares. El meu arbre. De vegades penso com serà viure allà dalt i m’imagino una mena de caseta feta de fulles, al costat dels nius dels ocells. Sempre n’hi ha molts, al cirerer. I

. Per dissimular la parla es comunicava en castellà, com si en lloc d’haver nascut a la Franja ho hagués fet a la part més interior de la província. Curiosament ara es comença a adonar de com s’havia equivocat en allunyar-se tant de la seva terra, i com de ridícul havia estat amagant la seva llengua materna i el seu lloc de naixença. Al llarg de la seva vida ha anat prescindint de massa coses. S’ha dedicat a fugir del passat mentre perseguia delinqüents. Potser ha trobat, després de tanta fugida, un cert equilibri, una certa calma, però a canvi de renunciar a qualsevol il·lusió. Només s’interessa per la seva feina i per mantenir la calma. A poc a poc, ha anat embotint dins seu una ànima buida que l’incomoda de tant en tant. Que ràpid que s’oblida la gent de gairebé tot, inclosos el dolor i l’amor! Com si l’ideal a perseguir fos viure adormit, anestesiat, anorreat, inconscient, allunyats dels sentiments intensos que fan que valgui la pena viure la vida. Com l’amor i la

Traducció de Laia Fàbregas Si feia memòria, no es podia recordar d’altra manera que amb aquella por borrosa, la por de no saber com passar el dia, com omplir les hores. Tan bon punt tornava de la feina, el temps que li quedava fins que podria anar a dormir li semblava un buit impossible d’omplir. Els pensaments i les creences tenien conseqüències emocionals que conduïen a una conducta determinada. I després encara hi havia els esdeveniments, les coses que et passaven. Els esdeveniments no es podien controlar. Però es podia triar la manera de gestionar-los. Res d’alcohol. Sota la influència de begudes alcohòliques podria perdre les inhibicions. Si bevia, hi havia moltes més possibilitats de fer coses que realment no volia fer. Coses que no eren bones. Els seus pensaments no van cooperar. No corrien, com feien de vegades, sinó que saltaven amunt i avall. De vegades, s’aturaven i es quedaven en silenci, perquè ell els pogués veure, però n’hi havia tants, i no tenia ni ide

Traducció d'Alba Cunill L’ocellet que surt del cos quan mor algú, on es troba mentre la persona és viva? En el nas arrufat? Darrere del cap, com una corona? O potser en un racó del cor? Cap a la mitjanit, vaig sentir que alguna cosa feble i suau em tocava subtilment. Com que no sabia a qui pertanyia aquella ombra sense rostre, sense cos i sense parla, jo també em vaig quedar callat, esperant. Hauria volgut recordar com es parla amb una ànima, però llavors vaig caure que no n’havia après mai, i semblava que l’altra ànima tampoc en sabia. Encara que no trobàvem la manera de dirigir-nos la paraula, podíem sentir que estàvem pensant l’una en l’altra amb totes les nostres forces. Vull veure’ls les cares amb els ulls tancats mentre dormen, colar-me als seus somnis i moure’m ondulant sobre els seus fronts i les seves parpelles tota la nit, fins que vegin els meus ulls vessant sang i escoltin la meva veu dient: Per què em vas disparar? Per què em vas matar? Creu que l’hom

La feina era duríssima i com més dies feia que hi treballaves i, per tant, més ferides a les mans, més dura encara. El capatàs deia que allò ens enfortia com a dones i ens forjava el temperament andalús, fort i alegre, positiu i noble. Tot allò era molt fàcil de dir si dormies calent i menjaves doble ració (…) Però callàvem, tothom callava, homes i dones callàvem perquè teníem tan poca cosa que no teníem ni veu. Morir-se no era fàcil i viure era negre, sense esperances; jo ni volia ni podia passar un segon més en aquella casa, on tots eren animals, preocupats del què diran i incapaços de mirar-te als ulls i parlar. Els adeus mai són per sempre quan et lliguen els sentiments. No podia amagar-me més, no es poden parar eternament les conseqüències de la vida fent veure que no les veus.

Traducció de Pere Comellas Què més es pot dir d’aquelles nits al campament? No tenia pas la sensació de ser més desgraciat que els altres, el meu univers començava i s’acabava allà, per mi el món era fet d’aquella manera, amb pares que treballaven de sol a sol i que tornaven a casa borratxos per maltractar la família. Estava molt impressionat de veure allò, aquella mena de riquesa tranquil·la on, a més, treballava el meu pare. Avui és un record que em disgusta una mica, com una enorme mentida que em vaig creure per un moment, perquè aquella aparença de benestar –les cortines que voleien, la fruita, les flors, la gespa, el silenci– només era una façana, un miratge, i si rascaves una mica hi descobries la foscor, la misèria, els crits i els plors. La meva mare va ser la sort de la meva vida, el que l’existència em va oferir per encarrilar-me, per posar-me en el bon camí, un pilar de força, de bondat, de constància i de renúnica, per fer-me entendre que hi havia altres co

L’Aniol havia viscut en un món on res era dolent ni res era bo, les coses anaven passant de la manera que arribaven. Els grans a ell gairebé no el veien, era una figura transparent, neutra, com si visqués a prop d’una família i al mateix temps allunyat de tothom. Les muntanyes també són com nosaltres, no tenen cap costat igual i quan les hagis vist des de tots els cantons, sabràs tots els senyals del camí. Quan em perdo em guien per tornar a casa. Si pots triar, no vagis mai a un lloc que es barallen amb escopetes, perquè les bales o els maleïts ferros no saps mai d’on poden venir. Fer la guerra a garrotades seria molt diferent, però, de totes maneres, si l’altre no t’ha fet res, tampoc no entenc perquè t’hi has d’estomacar. Quan vull parlar se’m bloquegen les paraules i no puc dir res. Això em fa agrair més l’escriptura, perquè em permet expressar tot allò que vull dir, igual que ho faria qualsevol persona. Quan escric, perdo la timidesa i puc explicar pensaments que m

Ella mai no s’havia sentit part d’enlloc. L’espai on neixes és tan sols un accident, l’única pàtria interior és l’experiència. Només importa la identitat que et creix a dins i que t’acompanya, íntegra, allà on vagis. Si alguna cosa vaig aprendre en la meva setmana al tren és que estaria sola tota la vida, i quan dic sola vull dir d’aquella manera que ho tens tot a dins i t’has d’espavilar, que ningú et traurà les castanyes del foc, ni la persona que més t’estimi. Va arribar el moment que tots els meandres amb què s’entretenia per dins van ser insuficients per dissimular-li la sequedat d’ànima. L’absurd ja forma part de la nostra vida de cada dia. El més absurd és aquesta manera imbècil de desbarrar perquè s’acaba un any.  I els que no creiem en fantasmes, encara volem espantar la por amb sopars de gala o amb viatges excèntrics. No parem, necessitem tirar la casa per la finestra i creure que som meravellosos. Com és que la pobresa ja no ens fa mal als ulls? Potser és q

Li costava resignar-se a fer de la vida un seguit de dates impertorbables, però inevitablement hi tornava una vegada i una altra per por que en un mal descuit se li esborressin de qui sap quin lloc obscur i pregon. L’espècia humana som ben bé un misteri. No sé en quin punt de l’evolució es va complicar tot tant. Plorava amb els ulls oberts sense consol i només ella sabia perquè ho feia. Plorava perquè sentia els innombrables batecs de la vida i la monotonia del dia rere dia i sobretot sentia l’agredolça sensació que tot se’n va, irremeiablement. La gent veu que la vida dels altres se’n va i mira de consolar-se com pot mentre espera que la seva faci el mateix camí. La gent veu que la seva vida se’n va i calla i no en parla. Què era l’amor? Es resistia a creure el que últimament havia sentit dir en algun programa de la televisió, la perpetuació de l’espècie, un contracte purament emotiu per garantir generacions futures, una emoció que neix en una cinquena part de segon.

Traducció de Montserrat Vendrell Tot i les seves circumstàncies, mai no va perdre el tremp o la seva estimació per la vida. Era humil. Potser no sigui la paraula correcta –al capdavall era un gat–, però no era arrogant. Transmetia seguretat. Tal vegada era l’aplom d’un supervivent a les portes de la mort. Potser és la serenor que provoca ser a prop del final, sense esperança, i veure que has pogut retrocedir. No en tinc ni idea. El que sé és que des del moment en què el vam trobar, en Dewey estava convençut que tot aniria bé. Un home gran compareixia a la mateixa hora cada matí, seia a la mateixa cadira, espaiosa i còmoda, i llegia el diari. La seva dona acabava de morir i estava sol. Mai no hagués pensat que era un amant dels gats, però la primera vegada que en Dewey va pujar a la seva falda, el senyor va somriure amb plaer. De sobte, ja no estava llegint el diari en solitari. La biblioteca no és un magatzem. És un centre vital per a la comunitat. Els carrers acabats d

Per a tu, tenia molt més valor, si és que els humans es podien mesurar amb la vara d’alguna virtut, una persona amb poques paraules i una mirada densa que no pas un bon orador carregat de frases boniques però d’ulls inquiets, falsos o dubitatius. Ell, com ella, voldria saber els secrets ara mateix. Però els secrets els transmet qui els té, quan vol i com vol. I un ha de saber dominar la seva curiositat i saber esperar el moment. La vida és com una gran partitura, en la qual tothom té el seu lloc. La seva durada. En la qual cadascú interpreta una melodia que cal escoltar. Molts ens acompanyen durant molt de temps, i formen part de la nostra vida, però arriba un moment en què la majoria desapareixen, sense que per això haguem d’oblidar la bellesa que ens va provocar sentir aquella tonada, sense menystenir, doncs, aquell so que va definir la nostra vida. En Kofi, estoic, no li té en compte les paraules malsonants. La tempesta amainarà i la Clara tornarà a deixar-se seduir

Si les coses no vols que continuïn vives, se’ls ha de donar sepultura, no només arraconar-les, oi? La gelosia ho arrasa tot, fa com la sal en un camp per llaurar; ja no hi creix ni una mala herba mai més. Aquest monstre, perquè la gelosia és un monstre, pot arribar a fer cometre el crim més esgarrifós, en el pitjor dels casos. Del que no hi ha dubte és que anul·la la personalitat més forta i més centrada. I la víctima és tan qui pateix la gelosia com qui en rep els efectes. Cada suïcidi fa preguntar-nos a cada un de nosaltres quina responsabilitat hi tenim, i açò ens du a sentir-nos-en culpables. Però com que la culpabilitat és irracional, l’única cosa que podem fer és foragitar-la, expulsar-la com si fos un mal esperit que ens ha posseït. La bellesa dels llocs, com la de les persones, no depèn dels monuments històrics ni de les postes de sol meravelloses que ens ofereixen, ni de la perfecció d’un nas en un rostre, sinó que depèn de les vivències que ens hi lliguen.

. Castellar, vila de versos és una proposta de l’Ajuntament de Castellar del Vallès per incentivar la creativitat poètica i fomentar la lectura a l’espai públic inscrivint versos a diferents passos de vianants de la vila. La convocatòria per escollir els versos es va iniciar el 21 de desembre del 2018 i va finalitzar el 31 de gener d’enguany a través de la web de l’Ajuntament de Castellar. El passat dimarts dia 2 d’abril, en un acte a la Biblioteca Antoni Tort de Castellar del Vallès, es van donar a conèixer els 29 versos seleccionats que s’inscriuran als passos de vianants en els propers dies. D’aquests 29 versos n’hi ha un de meu: Cada nit pinto pinzellades de somnis tenyits de vida. Em fa il·lusió formar part d’aquesta iniciativa i dono l’enhorabona a la resta de seleccionats i a l’Ajuntament de Castellar del Vallès per la proposta. Enllaç de la notícia publicada a la web de l’Ajuntament de Castellar, amb la llista de frases i versos seleccionats: http://www.castella

Traducció de Jordi Martín Lloret   A mi em sembla que els que millor dormen són els injustos, a qui tot se’ls en fot, mentre que els justos no poden acluclar l’ull i s’amoïnen per tot. Si no, no serien justos. A mi no m’agraden les persones que tenen cares on tot canvia constantment i fuig per totes bandes, i que no fan la mateixa cara dos cops seguits. Falses, en diuen. Les coses no són del tot blanques o negres, i sovint el blanc és el negre camuflat i a vegades el negre és el blanc que es deixa aixecar la camisa. A mi l’heroïna me la sua. Els nanos que es punxen s’acostumen a la felicitat i llavors ja han begut oli, perquè la felicitat és famosa precisament per les crisis d’abstinència que provoca quan no se’n té. Per punxar-se cal de debò voler ser feliç a qualsevol preu. Si voleu que us digui el que penso, els paios a mà armada són com són perquè quan eren petits ningú no els va fer cas i es van quedar en l’anonimat. Hi ha massa nanos per fer-los cas a tots, i al

. Feia un fred que pelava però jo tenia el cor escalfat, no sentia la gelor perquè el cor no parla, però endevina. La gent de la meva generació hem après que a vegades un ha de saltar-se les normes si vol aconseguir resultats. El seu pare sempre deia que el món estava dividit entre els que es passaven tot el dia lamentant-se i els espavilats, aquells que saben aprofitar les oportunitats que la vida els posa al davant. Els homes no són muntanyes, es mouen, i tard o d’hora es retroben. Odiar només genera violència.

Traducció de Terera Muñoz Lloret Malgrat que vam tenir alguns moments breus i sovintejats de felicitat, després tot es va acabar embrutant, capgirant i ultratjant. Però no solament s’estimen els records feliços. En un determinat moment de la vida, t’adones que s’estimen els records. Quan la nostàlgia es barreja amb la repulsió, els llocs i les persones que estimem els situem en una gran llunyania i els camins per retrobar-los ens semblen tallats i impracticables. Miro d’imaginar-me la teva vida en un lloc o en un altre, però al mateix temps sento que la teva vida és diferent de com me la imagino, i així la meva imaginació esdevé cada vegada més incerta i més vaga a l’hora de construir arabescos entorn teu. Tots nosaltres tenim una zona d’orientació i d’insensatesa i de tant en tant ens sentim fortament atrets per deambular i per no respirar altra cosa que la pròpia solitud. Podria ser que, si tu vinguessis a veure’m jo m’habitués de seguida a tu, i no em vull habitua

Rajola d'oficis, fotografia d'Albert Mestres En Magí repassa el cartell una última vegada abans de donar l’ordre a la impressora mentre es mira la rajola penjada al costat de la porta de l’establiment que regenta, un local amb més de cent anys d’història que, tot i que s'ha modernitzat en molts aspectes i s’ha adaptat als nous temps, continua conservant l’encant de botiga antiga, de botiga de barri. A l’aparador, paraigües de totes mides i colors; a dins, més paraigües i articles per a la llar. Un cop impresos els papers hi fa un cop d’ull i en penja un a l’entrada: Descobrir l’antic ofici de paraigüer Conèixer la història de l’antic ofici de paraigüer: característiques d’un taller artesanal de confecció i reparació de paraigües. Utilització de les matemàtiques en la confecció del patronatge. Aprendre, de manera molt incipient, a tallar i cosir roba. Quan en Magí va rebre la proposta de l’Ajuntament per donar a conèixer l’antic ofici de paraigüer, de seguida v

Traducció d'Anna Llisterri   Aquesta habitació està com la meva ànima, va pensar. Bruta i desordenada. És una habitació i la minyona la netejarà aquest matí, d’una manera com no es pot netejar l’ànima. Qui hi ha per netejar-te l’ànima? Tots dos esperem, el temps i jo. És un joc. És una cursa a veure qui pot esperar més que l’altre. I quan s’acaba, no ha guanyat ningú. Aquest és el saldo final. Cap dels dos no guanya. No hi ha res pitjor que estar sol quan no ets prou fort per afrontar els teus propis pensaments. Ho pots suportar durant un temps i després… després ja no pots estar més sol. Hi has de fer alguna cosa, per molt estúpida que sigui. T’has de fer creure a tu mateix que no estàs sol, encara que hi estiguis. Ell no actuava, mai no havia actuat per voluntat pròpia. Un poder innominable l’empenyia d’un lloc a l’altre, per camins que no tenia cap desig de seguir, a través de portes que no coneixia i no tenia cap desig de conèixer. Tot era fosc i sense nom, i e

Traducció d'Esther Tallada   Quan escrius una novel·la la pots tornar a escriure, però quan vius amb algú durant anys, la novel·la és la que és, i no podràs tornar a escriure aquella novel·la amb ningú altre. A pesar de la meva plenitud, jo em sentia molt sola. El de la soledat va ser el primer gust que vaig tastar a la vida, i després hi va ser per sempre més, amagat dins els insterticis de la meva boca, per fer-me’n memòria tothora. Els llibres m’aportaven coses. Els llibres feien que no em sentís tan sola. I llavors pensava: jo mateixa escriuré, i així la gent no se sentirà tan sola.

Traducció de Mireia Alegre Clanxet i Imma Estany i Morros                              Havia obert la porta, havia sortit a fora i havia anat a estimar allà on no havia d’haver anat, i ara havia de patir-ne les conseqüències. El món era un lloc d’equilibri i justícia natural; sempre s’havia de pagar un preu, i ja era massa tard per tancar la porta. No sempre podem triar on, com i qui, i l’amor ens dóna la força per suportar el que mai no hauríem imaginat que seríem capaços d’aguantar. La vida t’ensenyarà a no fer suposicions ingènues. L’única cosa en què es pot comptar és que en el fons no es pot comptar amb ningú. Estar espantat s’assembla massa a ser vulnerable, i feia anys que havia decidit que era millor encarar-se directament amb els problemes que no tenir-los darrera atansant-se sense fer soroll.

  Els seus ulls, d’un color indesxifrable, m’amaraven d’equilibri, una sensació estranya per al xiquet indecís i tímid que era llavors, que encara soc i que, em temo, sempre seré. Voldria gaudir dels avantatges de la invisibilitat, perquè fins ara només en pateix inconvenients. La seva invisibilitat no és qüestió d’un experiment cientific carregat de glamur i misteri que el converteixi en un súper heroi, sinó de la impotència. És qüestió d’actitud, ho sap, però desistí fa temps de barallar-se amb la seva manera de ser, o de no ser, vet aqui el dilema. Les multituds l’angoixen. I les trobades cara a cara, quan l’interlocutor pot apreciar com s’humitegen els porus de la pell, l’intimiden. Només es mou en certa comoditat quan disposa de l’espai de maniobra exacte, ni poc, ni massa; un marge estret que encara no sap definir clarament. Caure en l’espiral d’indecisions petites és una forma covarda d’obviar indecisions més grans. Sembla estrany com creixen les cases quan t’