El bosc tornava a cantar amb mil veus, el sol penetrava amb amplis raigs entre les capçades, la claror s'escampava arreu, el fullatge començava a marcir-se; a dalt, en l'aire, cridaven els falcons, i aquí, molt a prop, un picot reia. En Bambi se sentia amenaçat per una cosa obscura, no entenia com els altres podien estar tan alegres i despreocupats, si la vida era tan difícil i perillosa.
Un vespre, després de llamps i trons i tempesta, el cel resplendia blau, net per la pluja, i il·luminat pels raigs del sol de la posta. En les capçades dels arbres del voltant cantaven les merles, els pinsans refilaven, en els matolls xiuxiuejaven les mallerengues, a l'herba i sota els arbusts, a terra, sonava el grallar metàl·lic i trencat dels faisans en crits breus, el picot reia fort i els coloms parrupaven amb un neguit profund d'amor.
Cal estar sol, li havia ensenyat l'Ancià feia temps, quan en Bambi encara era una criatura. I l'Ancià li havia revelat molts coneixements, molts secrets. De tots els seus ensenyaments, el més important havia estat aquest: cal estar sol. Quan hom vol ser conscient de si mateix, quan es vol entendre l'existència, quan es vol arribar a la saviesa, cal estar sol.