 |
| Traducció de Jordi Martín Lloret |
A mi no m’agraden les persones que tenen cares on tot canvia constantment i fuig per totes bandes, i que no fan la mateixa cara dos cops seguits. Falses, en diuen.
Les coses no són del tot blanques o negres, i sovint el blanc és el negre camuflat i a vegades el negre és el blanc que es deixa aixecar la camisa.
A mi l’heroïna me la sua. Els nanos que es punxen s’acostumen a la felicitat i llavors ja han begut oli, perquè la felicitat és famosa precisament per les crisis d’abstinència que provoca quan no se’n té. Per punxar-se cal de debò voler ser feliç a qualsevol preu.
Si voleu que us digui el que penso, els paios a mà armada són com són perquè quan eren petits ningú no els va fer cas i es van quedar en l’anonimat. Hi ha massa nanos per fer-los cas a tots, i alguns fins i tot es veuen obligats a morir-se de gana per cridar l’atenció, o si no, formen bandes criminals per fer-se notar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada