dijous, de gener 31, 2019

L'últim adéu - Kate Morton

Traducció de Mireia Alegre Clanxet i Imma Estany i Morros
                            

Havia obert la porta, havia sortit a fora i havia anat a estimar allà on no havia d’haver anat, i ara havia de patir-ne les conseqüències. El món era un lloc d’equilibri i justícia natural; sempre s’havia de pagar un preu, i ja era massa tard per tancar la porta.

No sempre podem triar on, com i qui, i l’amor ens dóna la força per suportar el que mai no hauríem imaginat que seríem capaços d’aguantar.


La vida t’ensenyarà a no fer suposicions ingènues. L’única cosa en què es pot comptar és que en el fons no es pot comptar amb ningú.


Estar espantat s’assembla massa a ser vulnerable, i feia anys que havia decidit que era millor encarar-se directament amb els problemes que no tenir-los darrera atansant-se sense fer soroll.

dimarts, de gener 15, 2019

El calaix dels vols perduts - Jesús M. Tibau


 

Els seus ulls, d’un color indesxifrable, m’amaraven d’equilibri, una sensació estranya per al xiquet indecís i tímid que era llavors, que encara soc i que, em temo, sempre seré.


Voldria gaudir dels avantatges de la invisibilitat, perquè fins ara només en pateix inconvenients. La seva invisibilitat no és qüestió d’un experiment cientific carregat de glamur i misteri que el converteixi en un súper heroi, sinó de la impotència. És qüestió d’actitud, ho sap, però desistí fa temps de barallar-se amb la seva manera de ser, o de no ser, vet aqui el dilema.


Les multituds l’angoixen. I les trobades cara a cara, quan l’interlocutor pot apreciar com s’humitegen els porus de la pell, l’intimiden. Només es mou en certa comoditat quan disposa de l’espai de maniobra exacte, ni poc, ni massa; un marge estret que encara no sap definir clarament.


Caure en l’espiral d’indecisions petites és una forma covarda d’obviar indecisions més grans.


Sembla estrany com creixen les cases quan t’hi trobes sol; es fan amples, i altes, i fredes, i els passos hi ressonen, i els silencis se’t claven, i t’encongeixes perillosament.


Quan els cordills del record cauen a terra, s’emboliquen sols, uns amb els altres, misteriosament, com les serps al cistell d’un flautista; si estires d’un fil no saps quants nusos trobaràs.

dissabte, de desembre 15, 2018

Sota el mateix cel - Núria Pradas


La guerra arribava i deixava anar la seva ombra damunt la vida tranquil·la que havien dut fins a aquell moment i els mostrava la feblesa dels homes, tot advertint-los que els somnis són com fum, que s’esvaeix en un tancar i obrir d’ulls.

Ella, com molts altres, vivia l’ocupació del poble amb un dolor intens, i es mirava els veïns, els que semblava que no tenien memòria, ni orgull, ni vergonya, amb un silenci fet de retrets. Sí que n’hi havia, de gent, que no oblidava els morts, ni els presoners. Que no els oblidaria mai.


El que més desitjava en aquell moment era escapar-se dels silencis, del pou profund de soledat en què vivia.


Ara que el front és lluny, ara que s’estan en aquest poble, envoltats de gent corrent, de gent com la que hi ha allà, a casa seva; que ploren els morts, com els ploren allà, amb les mateixes llàgrimes i un dolor idèntic, ara es pregunta si tot això paga la pena. Tanta guerra. Tants morts. Tantes llàgrimes.


La pèrdua d’algú insubstituïble és com una ganivetada enmig del cor. Els que se’n van massa d’hora arrosseguen amb ells una part de la vida dels qui resten.


Hi ha un futur, per a ells, encara? Un futur junts, lluny de la guerra? Si n’hi hagués un només per això pagaria la pena viure. Per aquests breus miratges de felicitat. Pels instants en què una parella pot omplir el món amb el seu amor. Defugir la misèria, la mort, la guerra, l’odi.


Encara que un s’amagui de la realitat, la realitat persisteix, quieta al seu lloc, a l’aguait, i, a la fi, t’encalça.


Odiar. Odiar. Odiar. Està tan cansada d’odiar! Per què odiar? (…)
Cauen les primeres gotes. Tant de bo, pensa Camille, la pluja s’endugués tots els odis.

dimecres, de desembre 05, 2018

La filla de la neu - Núria Esponellà



Per la quantitat moderada de fotos que té publicades, dedueixo que fa poc temps que forma part del club de fotoaddictes que metrallen l’espai cibernètic cada dos per tres. O bé és que l’Arlette pertany a la mena de persones a qui no ens entusiasma compartir gaire informació i la utilitzem amb comptagotes. Queda clar, com a mínim, que no pateix la diarrea exhibicionista d’altres usuaris i no exposa res personal que la pugui comprometre.

Els sentiments no es poden canviar tan fàcilment, i les situacions que no acceptes no te les pots treure del cap així com així…


La vida no és mai lineal, té espai i temps, i els humans estem sotmesos a la seva força gravitatòria, a moviments centrífugs i centrípets. Tornados i tsunamis que ens sacsegen mentre estem vius. Potser són fenòmens inevitables, similars als que s’esdevenen en l’univers: en un moment determinat esclata una situació en mil bocins.


Al final, som nosaltres qui escollim entre la confiança o la desesperació. Jo vull confiar.


diumenge, de novembre 25, 2018

Sara i els silencis - Maria Escalas


Tant tu com jo tenim instruments que no són protagonistes; al percussionista i als violes, poques vegades ens fan saludar. El públic no ens veu. Poca gent coneix la viola, fora dels músics, però la nostra feina és importantíssima. Nosaltres som els que fem brillar la música, amb la nostra presència discreta. Sense nosaltres, la música estaria despullada.

Si comences a desviar-te del camí perquè un altre pugui fer coses, mai no aconseguiràs arribar on podries.


Has d’escriure perquè no pots fer altra cosa. Potser la teva obra no passarà més enllà de tu. Però ets indigna si escrius per passar a la història. El quid de la qüestió no és si la teva obra serà prou bona per anar més enllà de tu. El que t’has de plantejar és si tu ets prou bona per escriure-la.


La música ens dóna el que l’escriptura no pot. És curiós: algú podria dir que és molt menys concreta, però jo sento que precisament això fa que cadascú se l’administri, que a cadascú li doni el que necessita. Jo t’escric un acord de sèptima menor. I no t’estic dient res en concret, però potser et dic moltes més coses que amb paraules. Perquè t’estic obrint la porta als sentiments. Un acord, uns sons, t’obren el cor.


No és el mateix saber que algú pensa en tu que sentir-te sol i no saber si importes a algú.

dijous, de novembre 15, 2018

Llum, ombres, camins, vida


 



Publicació artesana amb un recull de poemes escrits entre els anys 2016 i 2018. Il·lustracions de les portades de Remei Sánchez, artterapeuta. Maquetació i enquadernació fetes per mi mateixa.

En els nostres camins de vida hi trobem moments de claror i de foscor, de llum i ombres. En aquest recull hi trobareu poemes on expresso solitud, esperança, buidor, il·lusió... contrasts que van formant el nostre recorregut, el nostre camí per la vida.

* * *
Els raigs de sol travessen 
l'espessor de fulles que m'envolta.
Raigs de vida que escalfen la pell.
Raigs d'esperança enmig de les ombres.

* * *

Rere les ombres 
d'un esplendorós pi
he escrit un senzill poema.
Més enllà d'aquest oasi
de quietud, els versos volen
cap a un cel blau enterbolit
i els mots queden confusos
sota un abric de calitja.

dilluns, de novembre 05, 2018

L'amor fora de mapa - Roc Casagran


La poesia és l’art de la immensa minoria, però un dia serem majoria i el món serà molt millor.


I la pitjor solitud és aquella que s’esdevé sense estar sol. I, si a sobre de no estar sol, tothom està eufòric, aleshores és un drama.


El camí recte no és el camí natural. Arrisquem-nos a anar camp a través.


L’univers l’anem construint entre tots, minut a minut, si acceptem allò que ens ve donat, no som més que uns conformistes perpetuadors de models caducs.

dissabte, d’octubre 20, 2018

Un crim imperfecte - Teresa Solana



Xop i trasbalsat, però feliç, vaig acomiadar-me de París, dels meus vint anys i del record de la noia que va fer que aquells dies de joventut finalment valguessin la pena.

Quan algú no vol parlar gaire del seu passat, o bé té alguna cosa a amagar o bé encara hi ha alguna ferida que no s’ha tancat.


El Borja va tornar a la meva vida de la mateixa manera que n’havia marxat, intempestivament, sense avisar, com si allò fos la cosa més natural del món.

divendres, d’octubre 05, 2018

El silenci del far - Albert Juvany


Potser la fugida era l’única cosa que els seus pares li havien ensenyat. Marxar per evitar enfrontar-se a les adversitats.

Durant anys hem fet com si mai hagués passat res. Com si no parlar d’una cosa la fes desaparèixer. Sempre he viscut envoltada de silencis. Els de la meva família i els meus.


No era habitual que cap company de classe se li acostés si no era per fer-ne befa, sobretot quan l’enxampaven parlant sola. Hi havia un grupet de tres o quatre nois que es comportaven com cretins.


Després de tant de temps lluitant per oblidar, per què hauria de tornar al passat i voler trobar les respostes a què havia renunciat? No havia estat fàcil créixer sabent que els pares l’havien abandonada.