 |
| Representació de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues |
Hi va haver un temps en què en
aquells boscos hi vivien molts animals: cérvols, cavalls, cabirols, porcs
senglars, vaques, vedells... als arbres s’hi enfilaven esquirols i molts ocells
hi feien parada o hi tenien el seu niu: gafarrons, verdums, tallarols... i
també hi havia els insectes i els fongs, petits alguns, invisibles els altres, tots
necessaris.
En aquells boscos també hi vivien
persones que cuidaven i treballaven la terra, però cada vegada eren menys els
qui volien ocupar-se’n i els pocs que quedaven feien el que podien amb els
recursos de què disposaven. Amb el pas dels anys tot es degradava cada cop més:
acumulació de deixalles, espais abandonats, i en conseqüència, menys vida
vegetal i animal.
I va arribar un dia en què aquells
boscos van començar a cremar: unes petites flames que de seguida es van
convertir en gegants es van escampar ràpidament, sense aturador. Van tardar
setmanes en poder-les apagar del tot, lluitant dies i nits senceres: bombers,
voluntaris, moltes persones s’hi van deixar la pell i, malauradament, alguns d’ells
la vida.
I què en va quedar després? Milers
d’hectàrees cremades, animals morts, i els pocs que havien sobreviscut sense aliment
a prop. Famílies senceres ho havien perdut absolutament tot: allò que havien
construït, allò que els donava vida havia desaparegut. La natura havia cremat,
i amb ella tota identitat s’havia convertit en cendra.
Han passat uns quants anys i aquells
boscos encara no s’han regenerat. A la natura tot segueix el seu ritme, i la
lentitud i l’anar fent en són trets identitaris. Allà, no hi ha lloc per a les
presses que imperen a la societat.
Passejant entre petits arbres en
creixement, entre paratges malmesos per la deixadesa dels qui haurien de posar-hi les
eines i els recursos per preservar-los, s’hi poden apreciar les cicatrius de la vida que
hi va haver: animals i persones vivint del que estimaven, en harmonia
amb la natura, una harmonia que avui és molt lluny de recuperar-se. Hi ha quedat el
color negre i, mai esborrats del tot, els senyals i les
marques del que un dia va existir.
La meva aportació als Relats d'estiu de la Carme
Un relat punyet i molt real de la destrucció de la natura, pel mal cap d'uns quants que no els importa res ni ningú.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Real com la vida mateixa, sobretot aqeust any amb tants incendis gravíssims.
ResponEliminaMoltes gràcies per participar, Núria.
Una bona reflexió i una bona descripció de la realitat, en aquest relat que clama per un món més verd i més ple de natura.
Abraçades, bonica!