 |
| Representació de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues |
Hi va haver un temps en què en
aquells boscos hi vivien molts animals: cérvols, cavalls, cabirols, porcs
senglars, vaques, vedells... als arbres s’hi enfilaven esquirols i molts ocells
hi feien parada o hi tenien el seu niu: gafarrons, verdums, tallarols... i
també hi havia els insectes i els fongs, petits alguns, invisibles els altres, tots
necessaris.
En aquells boscos també hi vivien
persones que cuidaven i treballaven la terra, però cada vegada eren menys els
qui volien ocupar-se’n i els pocs que quedaven feien el que podien amb els
recursos de què disposaven. Amb el pas dels anys tot es degradava cada cop més:
acumulació de deixalles, espais abandonats, i en conseqüència, menys vida
vegetal i animal.
I va arribar un dia en què aquells
boscos van començar a cremar: unes petites flames que de seguida es van
convertir en gegants es van escampar ràpidament, sense aturador. Van tardar
setmanes en poder-les apagar del tot, lluitant dies i nits senceres: bombers,
voluntaris, moltes persones s’hi van deixar la pell i, malauradament, alguns d’ells
la vida.
I què en va quedar després? Milers
d’hectàrees cremades, animals morts, i els pocs que havien sobreviscut sense aliment
a prop. Famílies senceres ho havien perdut absolutament tot: allò que havien
construït, allò que els donava vida havia desaparegut. La natura havia cremat,
i amb ella tota identitat s’havia convertit en cendra.
Han passat uns quants anys i aquells
boscos encara no s’han regenerat. A la natura tot segueix el seu ritme, i la
lentitud i l’anar fent en són trets identitaris. Allà, no hi ha lloc per a les
presses que imperen a la societat.
Passejant entre petits arbres en
creixement, entre paratges malmesos per la deixadesa dels qui haurien de posar-hi les
eines i els recursos per preservar-los, s’hi poden apreciar les cicatrius de la vida que
hi va haver: animals i persones vivint del que estimaven, en harmonia
amb la natura, una harmonia que avui és molt lluny de recuperar-se. Hi ha quedat el
color negre i, mai esborrats del tot, els senyals i les
marques del que un dia va existir.
La meva aportació als Relats d'estiu de la Carme
Un relat punyet i molt real de la destrucció de la natura, pel mal cap d'uns quants que no els importa res ni ningú.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Tant de bo no fos real però malauradament és el que veiem tot sovint, principalment a l'estiu. Una autèntica llàstima que per culpa d'uns quants sense cap la natura es vagi cremant i destruint...
EliminaGràcies, nina, aferradetes per tu també.
Real com la vida mateixa, sobretot aqeust any amb tants incendis gravíssims.
ResponEliminaMoltes gràcies per participar, Núria.
Una bona reflexió i una bona descripció de la realitat, en aquest relat que clama per un món més verd i més ple de natura.
Abraçades, bonica!
En veure les imatges de la teva proposta, així d'entrada, no se'm va acudir cap història, però després mirant les notícies, amb tants incendis, vaig pensar que podria escriure alguna cosa que hi tingués a veure.
EliminaI aquest és el text que ha sortit, tristament ben real, sí, i tan de bo tornem a tenir més verd i puguem gaudir de la natura, almenys la que encara ens queda.
Gràcies a tu, Carme, una abraçada.
El missatge és clar: cal actuar per preservar la natura i la vida abans que tot es redueixi a cendra i records. La llàstima és que qui hauria d'escoltar aquest missatge fa el sord des de fa molt de temps... i així ens va.
ResponEliminaAbraçades!
I tant, calen accions i posar-hi recursos per preservar i conservar el medi natural, però qui ho ha de fer no està gaire per la labor, i després passa el que passa i tot són lamentacions, quan ja és massa tard. Una autèntica llàstima.
EliminaAbraçades, Mc, i moltes gràcies!