M'assec vora les barques,
contemplant-les damunt la sorra
d'una platja solitària.
El mar de fons, el cel serè
i el sol de bon matí
omplen de calidesa
la solitud del meu cor.
Tot resta quiet:
les barques, les onades;
El mar de fons, el cel serè
i el sol de bon matí
omplen de calidesa
la solitud del meu cor.
Tot resta quiet:
les barques, les onades;
només els pensaments
neden entre llàgrimes de sal,
nàufrags d'una ànima solitària.
Calma a fora, remor per dins.
Vindran les veus cridaneres
ressonant per tota la platja.
Potser les barques
es posaran en moviment,
i jo me n'aniré amb elles,
navegant en el mar infinit,
perdurant dins meu la remor
de solitud que ja ha tocat fons.
* * *
La meva aportació a Lletres i fils de l'estiu.

Maravilhosa tua poesi e participação! A calma que o barco oferece, ajuda a turbulência de dentro de nós...
ResponEliminaÓtimo fim de semana! beijos, chica
A vegades les tempestes interiors es calmen amb l'entorn de calma que ens acompanya, tot i que hi ha remors que siguin difícils de canviar, però almenys ens ajuden una mica.
EliminaMoltes gràcies, Chica.
Bon cap de setmana, beijos.
Trist i bell alhora el teu poema.
ResponEliminaM'hi sento identificada.
Aferradetes, preciosa.
És com em va anar sortint, amb sentiments contradictoris, però és el que sentia... aquests dies que he estat vora la mar he anat experimentant aquestes sensacions, per una banda la calma i un somriure intern, però per l'altra també aquella solitud que et va rosegant cada cop amb més força. Tu ja m'entens...
EliminaGràcies, nina.
Aferradetes, preciosa.
Hola, Nuria.
ResponEliminaUna poesía con mucha emoción y sentimiento. Muy bonita.
Siguen sin actualizarse mis entradas, (te invito a mi espacio también)
Un beso.
Hola, Marisa.
EliminaMuchas gracias por tus palabras. Me alegro de que te haya llegado así la poesía, con emoción y sentimiento.
Pues sí, parece que blogger sigue haciendo de las suyas y no salen las actualizaciones. Me pasaré por tu espacio.
Un beso y que acabes de pasar un feliz domingo.
Un poema d'una melancolia marina bellíssima; aquest contrast entre la calma exterior de la platja i la remor interior del cor emociona profundament. Poso fil a l'agulla, a veure si soc capaç de fer la meva petita aportació.
ResponEliminaUna abraçada, Núria.
Moltes gràcies, Jordi, per sentir el poema d'aquesta manera. A vegades amb la calma de fora no n'hi ha prou per calmar la remor de dins.
EliminaSerà un plaer si hi pots participar, tens tot l'estiu, deixa't portar per la calma de la mar.
Una abraçada, Jordi.
Que bé que ens aniria, que els barques es posessin en moviment i nosaltres amb elles!
ResponEliminaUn poema preciós, Núria!
I navegar mar endins amb elles, notar com les onades ens esquitxen la pell i ens ajuden a refrescar-nos el cos i les emocions.
EliminaMoltes gràcies, Carme!
Una abraçada.
Una poesía intima y triste, y al mismo tiempo muy linda en sí misma, Núria. Un abrazo.
ResponEliminaEs esa sensación de sentimientos opuestos, a veces es lo que hay dentro de nosotros.
EliminaMuchas gracias, Gil. Un abrazo de vuelta.
Que tinguis una bona travesia aquest estiu, Núria. Aquestes barques poden navegar pel mar i, si convé, pels estanys de muntanya.
ResponEliminaNavegar per un estany de muntanya també és una bona idea, i ben refrescant, sobretot amb aquestes temperatures.
EliminaGràcies, Xavier, i igualment bona travessia per a tu aquest estiu.
Un bonic poema amb regust de nostàlgia... a la mar hi han moltes llàgrimes, tant de tristor com d'alegries... totes hi caben ! : )
ResponEliminaUna abraçada, Núria !!.
I tant, són moltes les llàgrimes que hi caben al mar. Les d'alegria sempre són millor, però hi ha moments que aquesta no forma part del camí de les persones, i també va bé poder-les treure.
EliminaGràcies, Artur, una abraçada!
What a poem! What thoughts!
ResponEliminaSo sad, Nùria?
Feel yourself hugged.
The peace of the night.
Hi ha moments en què sento soledat, tristesa, nostàlgia... però expressar-ho i poder-ho compartir allibera una mica.
EliminaThanks, Sean.
The peace of the night.