Dimecres de haikus | Juny

Mural a Sant Vicenç de Castellet (2022) actualment ja no hi és.

Planeta negre

causen els qui més tenen.

A tots afecta.

Del negre al verd

calen canvis profunds.

Tots en som part.

(3/6/26)

Hipèric, Sant Vicenç de Castellet (juny 2026)

Groc que enlluerna

omplint camins d'estrelles.

És temps d'hipèric.

(10/6/26)

Tossa de Mar (17/6/26)

Respiro brisa

suau, cel serè, mar llisa.

Alè de vida.

(17/6/26)

Tossa de Mar (juny 2026)

Fent camí a Tossa:

el mar de fons, la Vila

Vella tan bella.

(24/6/26)

Seguint el repte dels #dimecresdehaikus comparteixo els d'aquest mes de juny. Els dos primers, inspirats per aquest mural que hi havia hagut a la zona del pavelló de Sant Vicenç de Castellet, juntament amb d'altres sobre consciència ambiental. Aquest planeta pintat de color negre em va fer pensar en els més rics, i està demostrat així, que són els qui més contaminen, cosa que ens acaba afectant a tots. Ara bé, això no vol dir que si n'hi ha que no fan les coses bé, passem també nosaltres de tot. Per part meva sempre intento fer les coses correctament, al 100% és impossible, però sí que ens cal reflexionar i plantejar com es pot fer millor, i fer aquells canvis, per petits que siguin, que siguin més respectuosos amb el medi.

El segon haiku inspirat per l'hipèric, l'herba de Sant Joan. Quin goig trobar aquestes floretes, en forma d'estrella, com omplen els camins amb el seu groc enlluernador. 

Finalment, els dos últims haikus inspirats en Tossa de Mar, on vaig estar uns dies la setmana passada. El primer d'ells escrit des d'allà mateix, davant d'aquest mar blau, en calma. I el segon i últim d'aquest mes inspirat en anar revisant les fotografies: si heu estat a Tossa haureu passejat per la Vila Vella i els seus carrers i cases de pedra, admirant les vistes mentre vas enfilant la muralla. 

No estava segura si avui podria escriure, per tema de salut. La nit de Sant Joan per a mi és un martiri any rere any, pràcticament no he dormit i m'he llevat amb un mal de cap de campionat. No puc entendre aquesta "diversió", llençar petards que semblen bombes, molestar, fer patir persones i animals, provocar accidents, incendis. No tot s'hi val en nom de les tradicions, a més la tradició eren les fogueres, reunir-se els veïns al carrer, sopar, la coca i el cava, música i ball. Avui en dia és una tortura que comença uns dies abans i s'allarga encara uns dies després. Sense anar més lluny, aquí a les 3 de la tarda, amb 37 graus que marcava el termòmetre, a algun il·luminat se li ha acudit llençar petards. I aquí aviat serà Festa Major, i els actes amb pirotècnia no faltaran, no fos cas que reviséssim la manera de celebrar i es fessin les coses més amables i respectuoses per a tothom. 

Ja em perdonareu, però havia d'escriure alguna cosa. I dit això deixo un últim haiku sobre la pirotècnia. No l'he escrit avui ni ahir, ni cap dimecres, va ser uns dies abans de la maleïda revetlla.

La nit més curta?

Per a molts, la més llarga.

Prou pirotècnia!

I gràcies als qui respecteu les persones i els animals, la natura i el medi, avui i tots els dies de l'any.