Deu anys, deu mots: Fils

.

Fils de paraules

cusen belles històries

teixeixen textos.

* * * 

Fils, papers

I agulla

Llibres cosits

Somnis complerts.

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'fils', i aquest cop m'han sortit dos textos: un haiku per una banda i un acròstic per l'altra, cada un de 8 paraules.

I aquí acabo la proposta 'Deu anys, deu mots'. Falta l'últim repte, escriure un text amb totes deu paraules que tal i com vaig avançar serà la proposta de 'Lletres i fils' de setembre. 

Aprofito per donar les gràcies a tothom que ha participat, i està participant, al joc al llarg de l'estiu, en aquests mesos de calor forta en què tot costa molt més. Agraïda pels vostres textos, sense la vostra participació no hauria estat possible. 

Si algú més s'anima hi ha temps fins el 10 de setembre (amb uns dies més de marge si fa falta). I amb tots els textos rebuts faré un recopilatori en format digital que es publicarà el dia 10 d'octubre. 

Somiant la pau - Nadia Ghulam

En plena pandèmia, molta gent em preguntava com ho vivíem al meu país. Jo els deia que, malauradament, el virus no era la primera preocupació. Les causes principals de morts d'infants i joves a l'Afganistan són la guerra i la violència que se'n deriva. Després venen la fam i el clima. A l'hivern ens mata el fred per manca de llenya, i a l'estiu, la calor aguditza la falta de recursos com l'aigua.

---

En un món d'homes la mare em va ajudar a canalitzar la ràbia i a apaivagar les ànsies de revenja des de ben petita, però especialment des que la guerra va trucar a la porta de casa.

Dono les gràcies perquè tinc una mare que no m'ha permès viure com una víctima la resta de la vida, sinó que m'ha ensenyat a convertir les meves ferides en la força i l'esperança necessàries per transformar-me, per sortir del pou de dolor en què em va deixar la violència. 

---

Penso que a l'Afganistan els poders polítics i religiosos manipulen la població en nom de l'islam, tot el que es produeix es fa en nom de Déu. En realitat s'aprofiten de la ignorància de la gent per fer que la població segueixi els seus interessos i no protesti. A Occident ens creiem lliures, però els grans titulars són la nova religió, la veritat única i indiscutible que s'utilitza per modelar les voluntats europees. En nom dels drets humans i de la solidaritat es transformen petites veritats en realitats indiscutibles, per donar una imatge parcial i deformada de la vida a altres països. Mentrestant la població es queda tranquil·la sabent-se protegida pels drets humans encara que no els hagi llegit mai, de la mateixa manera que un afganès no ha llegit mai l'Alcorà però es creu les paraules del qui l'hi explica.


Els éssers humans som com rius. Només podem evolucionar i ser nosaltres mateixos quan ens relacionem els uns amb els altres i aprenem noves maneres de fer. En cas contrari, ens estanquem, i de la mateixa manera que passa amb l'aigua, ens podrim i creix en nosaltres la ignorància, que és la pitjor llavor que pot germinar en un ésser

Deu anys, deu mots: Lletres

.

Lletres que omplen quaderns

juntes dibuixen paraules;
punyents algunes
vomiten vivències doloroses,
esperançadores unes altres
construeixen nous mons
transmeten coratge.

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'lletres'.

Pinzellades reivindicatives | Els relats de la Carme

.

–Quina paret més rugosa! –fa la Natàlia mentre la toca amb les mans.

–Sí, costarà una mica més, però igualment hi podràs dibuixar, oi?
–I tant que sí! Saps quins versos hi voldràs escriure?
–Sí, els del poema 'Somnis de Chauen', perquè aquest blau em recorda la ciutat de Chefchaouen. I com que quan hi vaig anar de viatge l'hivern passat vaig escriure'n uns versos...–explica la Lluïsa.
–Molt bona tria!
–I aquesta antena a la finestra?
–Ni idea... però saps que ens farà servei?
–Ah sí, com? –demana incrèdula la Natàlia.
–Retallaré unes cartolines que he portat, hi escriuré poemes i els penjaré a l'antena.
–Oh, em sembla genial! Hi puc deixar algunes aquarel·les petites també.
–I és clar que sí, Natàlia!
–Vinga, agafo les pintures i començo amb el dibuix d'un llibre!

La Natàlia i la Lluïsa són dues amigues que es dediquen a posar dibuixos i paraules a parets de cases abandonades. Van decidir engegar aquest projecte fa uns mesos, ja que malgrat haver publicat llibres i haver participat en exposicions, les paraules d'una i els dibuixos de l'altra arriben a poques persones. És la seva manera de reivindicar allò que creen i, d'aquesta forma, potser algú més les coneix. De moment ja són unes quantes les cases on han deixat la seva empremta, el seu segell, el seu art. 

***

Aquesta és la meva proposta a 'Els relats d'estiu de la Carme', que publica cada any els mesos de juliol i agost al seu blog: http://carmerosanas2.blogspot.com/2022/08/relats-destiu-de-la-carme-agost-blau.html

Deu anys, deu mots: Vida

.

Viure cada instant
Intensament i amb consciència
Descobrir la nostra essència
Alimentar l'ànima.

Alimentar-la d'amor i pau, dos ingredients imprescindibles en aquesta vida.
I tu, amb què l'alimentaries?

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'vida' i en aquesta ocasió amb un acròstic amb l'afegit final. I vosaltres, amb què alimentaríeu l'ànima?

Deu anys, deu mots: Camins

.

Camino camins curts

creuo camps calorosos,
confusa corro, caic, callo.
Cal cremar cadenes,
calcinar cabòries caducades,
cridar clams collonuts.
Creure. Confiar.
Caminar cantant
càlides cançons,
contar contes,
comptar companyies.
Calmadament, caminar
camins cabalosos.

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots', en aquesta ocasió amb un tautograma i la paraula obligatòria 'camins'

Deu anys, deu mots: Ombres

.

Ombres d'indiferència

m'envolten descaradament.
Hi ha persones invisibles
que sobrevivim en un món
on guanya la superficialitat,
on qualsevol barroeria compta.
No reclamem atenció
com criatures emmurriades,
però tampoc volem viure
en la més absoluta indiferència.

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'ombres'.

La inundació - Olga Xirinacs

Almenys sap on és, però, hi ha algú que sàpiga on és? No et menteixis, no t'amaguis, que aquí al poble tens el buit potser més gran de la teva vida, però com que aquest buit va amb tu, viatja dins teu, tant se val que siguis aquí o allà, que no el podràs omplir amb res ni amb ningú.

---

La ciutat es torna incòmoda i sorollosa amb el temps. Els programes municipals sembla que s'entestin a molestar els veïns, a tot arreu creixen les molèsties pels sorolls. D'altra banda, qui diu que som en temps de crisi? La gent gasta més que mai, omple restaurants, terrasses, fa cues de dies sencers per concerts que no són barats, omple els estadis i viatja seguint els equips mentre els jugadors de pilota cobren com faraons...

---

El tenir no és el principal, ens han ensenyat, sinó el ser, ho diuen tots els filòsofs. Però sempre he vist que el tenir passa per davant del ser, començant per la llei del més fort, que ha regit el món des dels inicis, i ara no canviarà pas perquè jo ho pensi.

Els boscos aviat patiran una invasió no sempre silenciosa, i cap al final de temporada una devastació impressionant dels qui han aixafat i arrencat molsa, triturat branques i arbustos, obert camins on no n'hi havia, sembrat el sòl de bolets no comestibles només pel gust d'arrabassar-ho tot. Falcons, àguiles i corbs sobrevolaran el territori, destorbats en la seva rutina habitual: de nit, el gall carboner ulularà amb veu tètrica per sobre de tota la desfeta del dia.

Deu anys, deu mots: Llum

.

Què esteu fent, humans? Pareu de llençar deixalles a casa meva, també és casa vostra; prou plàstics que fereixen i causen la mort d'animals; deixeu de cremar-me, deixeu de maltractar-me. Soc la vostra cura, el vostre suport, soc la vostra llum en moments obscurs. Recordeu: el bosc no us pertany, vosaltres pertanyeu al bosc.

-54 paraules-

---

La meva aportació a 'Deu anys, deu mots' amb la paraula obligatòria 'llum'.

L'última frase del text està inspirada en la següent frase de Noah Seattle: La Terra no ens pertany, nosaltres pertanyem a la Terra.
L'última frase del text, inspirada en la frase de Noah Seattle: "La Terra no ens pertany... n

Davant del pont | Els relats de la Carme

.

–No creus que hauríem d'anar-nos-en ja? El riu baixa a vessar, acabarà pujant més i ens engolirà.

–Esperem una mica més, tinc un pressentiment...
–Un pressentiment? Què vols dir?
–Alguna cosa passarà... i si som aquí a primera fila podrem fer fotos i gravar algun vídeo per publicar a Instagram.
–Qui et va parir! Et vols quedar per fer fotos i vídeos per l'Insta? Mira noi, et deixo i me'n vaig, vull arribar viu a casa. És un perill, estar-se aquí.
–A veure, si la cosa s'enreda molt ens n'anirem, no et preocupis. No estic tan boig.
–Fa quinze dies un munt de gent penjava vídeos sobre els incendis. Eren allà, davant del foc pràcticament, gravant enlloc d'ajudar.
–Home, potser també van ajudar, no siguis així...
–Avui en dia la gran majoria només vol tenir protagon...
–Guaita! Guaita! Que s'ensorra el pont! Veus? Intuïa que passaria alguna cosa.
–Quin horror!
–Esgarrifa, eh!
–Has vist si passava algun cotxe?
–Malauradament sí...
–Quina desgràcia, mare meva, quina desgràcia!
–I ho hem vist en directe...

Al vespre tots dos amics miren les notícies en què parlen de la caiguda d'un dels pilars del pont en un vespre fatídic. L'endemà, la imatge d'una part del pont esfondrat amb dues persones mirant-s'ho des de la riba del riu és portada a tots els diaris.

–Has vist? Sortim a tota la premsa
–Haurem de comprar tots els diaris, oi?
–Serà un record per a tota la vida.
–Sí, per sort nosaltres ho podem explicar.

---

Aquesta és la meva proposta a "Els relats de la Carme": https://carmerosanas2.blogspot.com/2022/07/els-relats-destiu-de-la-carme-juliol-el.html