Esperança | Relats conjunts

Un conte per anar a dormir - Fina Veciana

 

–Papa, m'explicaràs un conte? –demana l'Amal mentre mira per la finestra.

–Sí, avui em toca a mi, perquè la mama treballa.

–Aquesta nit no hi ha la lluna, però hi ha molts estels!

–I a tu t'agraden molt oi, els estels també?

–M'encanten! Quin conte toca, avui? Ja saps quin vull que m'expliquis –fa la nena apartant-se de la finestra i anant cap al llit.

–Aquell que t'he explicat tantes vegades i que no cal que busquem dins dels calaixos?

–Sí!!! Torna-me'l a explicar, baba! (*) 

L'Amal es fica al llit, es tapa i, amb atenció, escolta... 

 

Hi havia una vegada un lloc on vivien molts nens. Allà hi menjaven, dormien i també hi estudiaven. De tant en tant alguns nens se n'anaven i ja no tornaven. I és que marxaven a viure amb una família a un altre lloc, a vegades ben lluny. Aquest era el desig per a cada un d'ells, tenir uns pares. Entre aquests nens hi havia una nena que es deia Amal, i per a ella també va arribar el dia en què va conèixer els seus nous pares. L'Amal estava molt contenta, però també una mica trista perquè deixaria molts amics. Però va marxar a un altre país, a una nova casa on tot era desconegut per a ella, amb uns pares que mai havia tingut i on hauria d'aprendre dos nous idiomes... però això no va ser cap problema, ja que a l'escola va aprendre de seguida i va fer nous amics. Els seus pares van aprendre l'idioma d'ella i a casa parlen tres llengües. 

A l'Amal li agrada molt aquesta casa on viu, el que més l'entusiasma és mirar per la finestra de la seva habitació i contemplar embadalida la lluna i els estels. I també li agrada molt que li expliquin un conte cada nit, tot i que alguns dies s'adorm sense saber el final... 

I fins aquí el conte sobre l'Amal, un nom que significa esperança. Esperança que tot infant tingui una casa i uns pares que li donin amor.

L'Albert es mira la seva filla, que té els ulls tancats però somriu. L'acaba de tapar i li fa un petó al front.

–Leila saida, binti! (*)

–Bona nit, baba!

(*) baba - Una de les maneres de dir pare en àrab.

(*) Leila saida - Literalment significa nit feliç. S'usa per desitjar bona nit. 

(*) binti - La meva nena / Nena meva

---

 

La meva aportació a Relats conjunts: https://relatsconjunts.blogspot.com/2021/10/un-conte-per-anar-dormir.html

Mil bocins | Escribir jugando

Contemplo, amb un somriure, la meva col·lecció d'ampolletes de perfum. Totes diferents, cada una amb un detall especial. N'agafo una, la que em va regalar la besàvia.

–Ja hi som –pronuncio en veu alta– el nebodet l'ha tocat deixant-hi totes les ditades.

Vaig a la cuina a netejar-la i, de l'ensurt que m'enduc en entrar, faig un crit i l'ampolleta se m'escapa de les mans. Al costat de la nevera, un escarbat i una serp. Són de joguina, ho sé, però semblen tan reals... Em comencen a caure llàgrimes. Escampats per terra, mil bocins de vidres d'una ampolleta molt especial.

---

Proposta per a ‘Escribir jugando’ del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb les empremtes dactilars. 

https://lidiacastronavas.wordpress.com/2021/10/01/escribir-jugando-octubre-21/

 

Pedres a la butxaca - Kaouther Adimi

Traducció d'Anna Casassas i Figueras

No volíem agafar més el Cous, l'autobús taronja destinat als estudiants. Havíem llegit en un diari que era propietat d'un ministre i que, quan fèiem servir aquell servei, contribuíem a fer-lo ric. A més, i la raó de debò era aquesta, aquells autobusos anaven plens de velles remugaires i d'aturats de mans llargues que hi pujaven de franc. S'hi posen còmodes. Se senten a casa, igual que el ramat d'ovelles o de vaques. Quina ràbia que ens fan aquests homes i dones que han triat per a nosaltres una vida sense colors, sense emocions, sense plaer.

---

La mare és fràgil. L'angoixa la domina, li envaeix les entranyes. La desperta a la nit. No ha aconseguit foragitar-la mai. S'imagina serps amagades als racons més foscos. Veu aranyes sobre seu. Intenta dibuixar el que sent. Fa espirals de contorns tremolosos. I ella atrapada al centre, en silenci. La meva germana li fa observar que uns contorns tremolosos són fàcils de trencar. La mare els accentua. No vol sortir de la por. És com un drama infinit, aquest cercle en el qual s'ofega.

---

No es deixa Algèria com es pot deixar un altre país. Cal molta força per dir adeu al bastó de l'avi guardat en un racó, al pare que ja està malalt, a la mare que plora. Quan vaig deixar la meva ciutat les meves rialles es van fer menys maques, menys fortes, menys sinceres. 

Va caldre anunciar la gran partença, aguantar els retrets dels homes i les murmuracions de les dones. Me'n vaig anar, un capaltard, mentre la gent honrada sopava. Vaig baixar l'escala per última vegada. No m'enduia res. Vaig prometre que tornaria aviat. No era cap mentida. Ignorava que no es torna. 

Somnis de tardor | Lletres i fils

Tardor a Sant Vicenç de Castellet

Sola i abandonada damunt d'un banc transcorren els minuts, les hores... una tardor més he tornat a caure i un fil de nostàlgia i recança s'apoderen de mi. Penso en totes les vegades que m'han trepitjat, que m'han apartat sense miraments i m'han fet miques fins acabar en qualsevol racó, que s'han burlat de mi o, simplement, no m'han sabut veure i m'han ignorat... però també tinc present com he après a aixecar-me i anar-me'n dels llocs on no soc benvinguda, com he après a allunyar-me de qui no em valora ni m'accepta com soc, i sé que totes aquests experiències formem part del meu procés de transformació.

Aquesta nit la pluja m'ha netejat, com en tantes altres ocasions i, exhausta pel pes de les gotes, ara em costa moure'm. Però ho faré i serà gràcies a l'ajuda d'un amic amb qui sempre puc comptar: el vent. Amb la seva força i la que surt del meu interior continuaré el meu viatge. El vent m'empeny a aixecar-me i a dansar tot escoltant les seves melodies, ell permet que em mostri amb tota la meva autenticitat i també em fa parar quan vull córrer massa.

Volaré en un cel sempre canviant i em retrobaré amb velles companyies: el sol, la lluna, el fred i la foscor, els estels... aniré a parar al terra sec d'un bosc immens i, després d'un temps de recolliment, acabaré tornant de nou a la meva estimada llar: les branques d'un arbre on, juntament amb més fulles, restarem plenes de vida fins a la pròxima tardor, quan tornarem a caure, sabent que aquesta és una nova oportunitat per reposar, mirar dins nostre i cercar nous somnis.

 

---

Aquesta és la meva proposta al Lletres i fils d'octubre, en què s'ha d'escriure un text que porti per títol 'Somnis de tardor'. Vols participar-hi?

Lletres i fils | Octubre 2021

Som a plena tardor, aquesta estació de paisatges que es tenyeixen de colors grocs, ataronjats, vermells... i la vuitena proposta de Lletres i fils gira entorn aquesta estació. Es tracta d'escriure un text que porti per títol "Somnis de tardor". Poema, relat, diàleg, reflexió... el que cadascú vulgui i l'inspiri aquest títol. I si voleu acompanyar el text amb alguna fotografia, dibuix, música... endavant!

Us animeu a somiar i a expressar els vostres somnis? Endavant doncs amb les propostes! 

Podeu consultar les bases i propostes anteriors clicant aquí

---

 

HI HAN PARTICIPAT:

· Salluna

· Carme 

· Núria

· Artur  

· Carme

· Roser

 

El pati blau | Relats conjunts

El pati blau, 1913 - Santiago Rusiñol

“A partir d'ara aquest serà el nostre lloc especial, lluny de totes les mirades, el nostre punt de trobada... el nostre pati blau. Envoltats de flors, arbres i d'aquest color que predomina a les parets i al cel d'avui, et prometo que t'estimaré sempre” ...i en el proper capítol...

–Quines cosetes que es diuen més dolces i quin amoooor tan tendre! –exclama en to de burla la Cinta mentre s'acaba el cafè amb llet– No sé com pots seguir aquestes sèries, Andreu!

–Doncs a mi m'agrada, què vols que et digui! –replica l'Andreu– Bons actors, cançons que fan posar la pell de gallina i uns paisatges preciosos. No em diràs que no és maco aquest pati tan blau?

–Tu ets un friqui del color blau, Andreu. Si només fos per tu tindríem tota la casa blava.

–És el color del mar, del cel... un color que transmet calma, pau...

–Tot el que tu vulguis, però a la vida s'hi han de posar més colors.

–Sí, dona, és clar que sí –fa l'Andreu mentre acaba d'esmorzar i es prepara per anar a la feina.

–I quants capítols porten ja de la sèrie aquesta? Falta gaire per acabar? –demana la Cinta desinteressadament.

–Aquesta és la quarta temporada, n'hi ha dues més de gravades.

–Mare meva! Això serà més llarg que un dia sense pa!

–Bé, me'n vaig a treballar Cinta. Abans d'anar a l'oficina aniré a comprar pintura per a la galeria, li fa falta una repassada, i el cap de setmana m'hi puc posar.

–I per casualitat no voldràs pas canviar el color, oi?

–Quines preguntes, Cinta! És clar que no canviarem de color! Tot i que podríem canviar la tonalitat i agafar un blau més fosc, com el del pati de la sèrie.

Un cop l'Andreu se n'ha anat la Cinta s'asseu al sofà i obre el llibre que està llegint. Al cap de sis pàgines el tanca. “Ai, no m'agrada, no l'entenc, el deixo per un altre moment”, pronuncia en veu alta. Llavors agafa l'ordinador, obre el buscador. L'últim dia es va quedar al capítol 109. N'hi falten uns quants per posar-se al dia i conèixer el passat dels personatges.

“Segona temporada. El pati blau – Capítol 110”.

 

---

Feia molt de temps que no participava a Relats conjunts, aquest pati m'ha inspirat: https://relatsconjunts.blogspot.com/2021/09/el-pati-blau.html