25 fotografies per tancar el 2025

Vaig començar l'any amb el repte 25 dies d'escriptura i el vull acabar amb 25 fotografies d'aquest 2025. Imatges de les sortides fetes, totes en territori català, algunes ben a prop de casa. He triat les més representatives, les més significatives, cosa que no ha estat fàcil.
M'acompanyeu en aquest recorregut? Som-hi!

Aquest any he anat tres cops a Girona, una ciutat que sempre ve de gust visitar. Passejar per la plaça del Vi, els carrers i carrerons de l'entorn, el barri jueu, els ponts sobre l'Onyar, la Devesa... sens dubte Girona enamora.
En terres gironines també vaig estar, a principis de setembre i per primer cop, als Estanys de Sils, amb una gran varietat d'hàbitats, biodiversitat i camins planers que el fan assequible i agradable per caminar, amb unes vistes que et fan eixamplar la mirada i l'ànima. I ben a prop de Sils, Caldes de Malavella, poble conegut per les seves aigües termals i una bona xarxa de camins per recórrer. 

Tres dies vaig estar-hi, entre Sils i Caldes, en què em vaig omplir de la bellesa i la calma d'espais naturals descobrint camins nous i respirant la tranquil·litat i bona energia del poble de Caldes.

Seguint per terres gironines, aquest cop cap a l'Empordà, on el mes de juliol vaig anar quatre dies a Castelló d'Empúries, visitant també Empuriabrava i Roses. A Castelló en destaca el seu centre històric, amb la Catedral, el rentador públic, la plaça dels Homes amb els seus arcs, el Museu Cúria-Presó i carrers i placetes plens d'encant. A Empuriabrava vaig passejar pel camí de la Muga, en el seu tram final; és la zona que més m'agrada, molt més que els canals pels quals és coneguda Empuriabrava. I de Roses en tinc bons records d'estius de fa anys, quan amb la família hi anàvem de vacances, així que tornar-hi i apreciar-ne els canvis em va portar a temps llunyans.

I de l'Empordà al Garraf, tres dies a Cubelles gaudint del mar abans de la tornada a la feina. A mi, quan més m'agrada estar a la platja, els mesos d'estiu i quan la calor és més forta, és a primera hora del matí i al vespre. I així ho vaig poder fer, respirar l'olor de mar ben d'hora, admirar les últimes estones de llum al capvespre.

Anem cap a terres lleidatanes, amb una visita a Balaguer passejant per la plaça Mercadal i els seus arcs, admirant les fantàstiques vistes des de la Muralla i contemplant l'amplada del riu Segre al seu pas per la capital de la Noguera.

I a la ciutat de Lleida vaig anar-hi un cap de setmana a fer un curs d'ornitologia el mes de maig. N'he escollit dues fotografies del parc de la Mitjana, una zona àmplia per anar descobrint els seus hàbitats i embriagar-se de la bellesa que s'amaga entre els camins.

I a prop de casa, una sortida fotogràfica per Terrassa, el mes d'octubre, amb Crisàlide Comunicació, que organitzen algunes sortides l'any per l'Anella Verda de la població, i en les quals s'aprenen conceptes bàsics de fotografia, natura i medi ambient. Aquesta última va ser per la zona de Torrebonica, admirant-ne la masia (primera fotografia), passant per l'àrea del Pi Gros i els plans de Can Canya, en un paisatge canviant entre camps de conreu i bosc. Una sortida ben enriquidora com totes les altres en què he participat amb Crisàlide, on he après i he descobert llocs que no coneixia.

I al Bages (la comarca on visc) un passeig pel Parc del Llac de Navarcles, a finals de novembre passat, on vaig anar perquè he començat a escriure una cartografia poètica d'aquest lloc. Aquest és un altre espai que m'agrada per la seva bellesa (especialment a la tardor), allà m'hi sento a gust, envoltada d'arbres, ocells, calma. Aviat hi tornaré per seguir amb la cartografia.

En aquesta selecció de fotos de l'any no hi podien faltar imatges de la muntanya màgica: Montserrat. En la majoria de passejos i caminades que faig pel Bages hi és present, i n'he triat aquestes tres: la primera des del Monestir mateix, la segona des de l'Aiguamoll de la Bòbila, a Santpedor, i la de sota des del camí de Can Padró, a Sant Vicenç de Castellet, en un dia assolellat de primavera. Mai no cansa de mirar ni de retratar-la.

I per acabar aquesta tria dues fotografies molt significatives: la primera és una Blanqueta de la col, i l'he escollit entre totes les imatges d'espècies que he retratat al llarg de l'any. No ha estat fàcil triar aquesta, però poder captar aquesta papallona amb les ales esteses em va emocionar. Si voleu veure més fotos d'espècies de papallones, ocells o flors en trobareu aquí al blog o al meu perfil de Minka.
I la foto de la ploma no correspon a aquest 2025 però l'he escollida perquè és la foto d'un projecte que he començat aquest any, que porta per nom La Ploma. Ja en donaré més detalls properament, però resumint es tracta de la unió de l'escriptura i la natura amb perspectiva ambiental, en format de tallers i exposicions que vull oferir.

---

I fins aquí aquest resum de l'any 2025 en 25 fotografies. Només em queda agrair els qui passeu per aquest espai a deixar comentaris i interactuar, als qui participeu a les diferents propostes i a tots els lectors. 

Que acabeu de passar un bon 2025 al qual li queda poc i que tingueu una molt bona entrada al 2026, en què espero que ens continuem trobant per aquí amb l'escriptura, les paraules i la natura com a punts de connexió i unió. 

Read More

Els tions de Mura (Nadal 2024)

Just avui fa un any vaig anar a Mura per veure els tions que des de fa anys llueixen al poble per les festes de Nadal. Vaig passejar pels carrers empedrats d'aquest poble bagenc, vaig fotografiar els simpàtics i originals tions i vaig escriure sobre l'experiència, entrellaçant records del passat amb el present. A continuació en comparteixo el text.

---

Feia anys que no anava a veure els tradicionals tions de Mura, una festa en què el poble s'engalana amb divertits tions que podem trobar als carrers, balcons i finestres i amagats en diferents racons del poble.

L'últim record que tenia de Mura m'havia deixat un regust amarg. Va ser a finals de setembre de l'any 2021, quan vaig anar a visitar el poble perquè m'agrada passejar pels seus carrers empedrats, amb les cases de pedra i gaudir de la tranquil·litat que s'hi respira. Poc després d'una hora d'arribar-hi, una torçada de peu em va tòrcer els plans, mai millor dit. Va passar al mirador des d'on es veu el campanar de l'església de Sant Martí; vaig posar el peu on no tocava i de seguida vaig notar molt dolor. Em vaig asseure en un banc una estona, mentre veia com el turmell se m'anava inflant, i em vaig tornar a aixecar per anar, coixejant i com vaig poder, fins a l'ajuntament. Allà hi havia una parella que precisament anaven a Manresa en cotxe i es van oferir a portar-me a l'hospital, gest que vaig agrair. Un cop em van deixar a l'hospital Althaia de Manresa em van desitjar una recuperació ràpida i em van animar a tornar a Mura. 
A urgències em van confirmar que tenia un esquinç, per sort no m'havia trencat res. Vaig tornar a casa amb un autobús que surt de la parada just davant de l'hospital. M'havien embenat el peu i em feia mal, així que va costar pujar a l'autobús i caminar després fins a casa. No és lluny, la parada d'autobús fins on visc, però quan es té mal, qualsevol trajecte curt es fa etern. I a partir d'aquí em va tocar fer uns dies de repòs que em van anar molt bé per desconnectar d'una feina que m'aportava poc, anímicament i econòmicament. Per sort aquella època ja ha quedat enrere.

Divendres passat vaig tornar a Mura amb aquest record present, però aquest cop no vaig haver de lamentar cap caiguda. Ja hauria estat mala sort que m'hagués tornat a passar el mateix. Vaig arribar en aquest petit poble del Bages prop de les dues del migdia, amb un autobús des de Manresa on viatjàvem set persones. Dues d'elles, una parella de persones grans que van pujar a Navarcles i que vivien a Mura, segons van comentar al xofer. Els altres viatgers eren quatre argentins que estaven de viatge per Catalunya i volien conèixer aquest poble pintoresc i medieval.

Feia un sol resplendent al migdia, el cel estava completament blau. Sortint de l'autobús vaig anar cap a la riera de Nespres, davant de l'ermita de Sant Antoni, on no es podia entrar ja que hi havia una cinta de prohibit el pas. Just davant de l'entrada de l'ermita, sota una paperera, a terra estava ple de deixalles. Desgraciadament aquesta imatge es repeteix molt sovint a molts llocs: trobo brutícia quan vaig a passejar prop del riu, al meu poble, o quan camino pel bosc, per exemple. Per què hi ha gent que embruta la natura, els carrers? Em faig aquesta pregunta cada cop que em trobo amb imatges com la que vaig presenciar a Mura.
Amb resignació, tristesa i impotència vaig baixar a la riera, em vaig asseure en unes pedres prop de l'aigua i vaig menjar allà mateix. Havent dinat em vaig quedar allà una estona, observant la riera, amb algun salt d'aigua en alguns trams. El so de l'aigua sempre m'atrapa, em produeix sensació d'alleugeriment. 

Després d'uns minuts em vaig aixecar i vaig començar a caminar pels carrers de Mura per a descobrir els tions. Deixant enrere l'ermita, al carrer Sant Antoni, em va sorprendre una cuereta blanca, un ocell petit que es troba sovint per pobles i ciutats, avançant fent salts, amb la seva cua llarga.

Cuereta blanca a Mura

Em vaig acostar a la Font de l'Era, d'on sortia una aigua que m'hagués fet gràcia tocar, però vaig pensar que deuria estar massa freda. La taula rodona i el banc de pedra al voltant, els arbres despullats, les cases del poble des d'aquest lloc ombrívol em van captivar. Aquest és un dels meus racons preferits del poble, on quan la temperatura és suau i agradable ve de gust ser-hi, menjar a la taula, escriure, observar l'entorn, captar detalls amb la càmera, respirar calma i serenor. Quants cops he estat en aquest lloc on el temps sembla aturar-se? Ara, sense tenir cotxe és difícil arribar-hi, hi ha poca combinació de transport públic, però aquest indret sempre el tinc guardat dins meu, un lloc on connectar amb l'interior, on inspirar-se i deixar que surti la creativitat o, senzillament, gaudir sense fer res, només estant present. I fer-ho sempre amb consciència, tenint clar que som a la natura, i que ella és casa nostra, la llar de tots.

Vaig fotografiar el tió que hi havia al costat de la font i vaig tornar a travessar el pont sobre la riera; en aquell tram hi baixava una mica d'aigua, altres vegades he vist la riera completament seca. Em va sorprendre agradablement, l'aigua és necessària, per a nosaltres i per a la natura i tots els éssers que l'habiten. 

Mentre contemplava la riera em va venir a la memòria el Gorg del Pare i les dues fonts que es poden trobar abans d’arribar-hi: la Font del Rector i la Font de l’Ermità. S’hi arriba per un camí que passa pel costat de la riera, des de l’ermita de Sant Antoni on havia estat minuts abans. Aquest camí planer, amb unes quantes escales passada la font de l’Ermità, et permet sentir el so de l’aigua de la riera, si baixa plena, i en alguns trams acostar-t’hi i si vols, posar les mans o els peus dins l’aigua. Recordo aquells estius que fins i tot m’havia banyat al Gorg, en una aigua freda que et refrescava de la calor de fora. Vivències que em transporten a records de fa més de deu anys.

Resseguint els carrers de Mura vaig continuar la recerca de tions. Observant i fotografiant, capturant racons del poble plens de bellesa, aprofitant que en els moments de prémer el botó de la càmera no passava ningú. I aturant-me a contemplar els tions que trobava, n’hi havia de tota mena, alguns ben originals: el tió forner, el guitarrista, el cuiner, el mestre i els alumnes, els bombers, el tió-avió, els “tions a la llauna”, els tions del Barça, o els tions Pica-Pedra que em van treure un somriure; tothom qui els descobria volia retratar-s’hi, especialment els nens, però també adults que volien tornar a ser nens. No hem de perdre aquesta capacitat de sorprendre’ns, de jugar i perquè no, de tornar a la nostra infantesa per moments.

Els meus records de quan era petita em transporten a Can Padró, lloc on anava els dissabtes a la tarda amb el pare. Allà em gronxava al parc que hi havia, lliscava pel tobogan, berenava, gaudia. Penso també en el meu nino preferit, el Petete, el portava a tot arreu, no me’n desprenia mai. I les cuinetes que havia tingut per fer veure que cuinava i servia plats?

Era molt tímida quan era petita, i aquesta timidesa continua amb mi ara que ja soc adulta. Potser per això m’agrada l’escriptura, ja que prefereixo escriure que no pas parlar.

Quan el sol va baixar rere les muntanyes i va deixar d’il·luminar els carrers del poble, l’afluència de gent va començar a disminuir, com la temperatura, que baixava cada cop més. Vaig entrar a un dels pocs restaurants de Mura i vaig demanar uns dolços i una infusió per escalfar-me. Vaig estar-m’hi una estona, mentre anava bevent, a poc a poc, i assaboria el gust d’aquells melindros casolans. Després, quan vaig tornar a sortir, el cel ja era negre i els carrers estaven il·luminats amb el típic Estel de Mura, que cada any engalana els carrers del poble durant les festes nadalenques. Vaig retratar l’Estel encès, tant el de la placeta com el del carrer de la Muntanya, a dalt de tot. Volia arribar-me a la plaça de l’Església i fotografiar el que hi havia allà, però em notava cansada, els peus començaven a ressentir-se dels carrers costeruts i empedrats d’aquell entranyable poble. Així que vaig acostar-me fins a la parada de l’autobús, on vaig tornar a coincidir amb els quatre argentins que havien vingut amb el mateix autobús que jo al migdia. Em van comentar que el poble els havia encantat i que tenien pensat visitar Rupit, a la comarca d’Osona, un altre poble empedrat semblant a Mura.

A un quart de vuit del vespre l’autobús va arribar puntual, cosa que vam agrair, el fred se sentia ben endins a aquella hora. La tornada fins a Manresa se’m va fer més pesada que l’anada per aquella carretera de revolts i més revolts, sembla que no hagin d’acabar. Però sí, és clar que acaben. El cansament acumulat i que a fora ja fos fosc crec que influeixen en notar el viatge més llarg, perquè no pots contemplar el paisatge, cosa que sí que havia fet al migdia. Mirar tots aquells arbres, a tocar de la carretera, especialment pins. Si hi hagués un incendi, com quedaria tot això? De fet ja hi ha hagut incendis en aquesta zona, incendis que ho han devastat tot. Sento llàstima, sento tristesa cada cop que un incendi arrasa boscos, camps de conreu, estronca vides… quan la natura se’ns crema no puc evitar sentir unes punxades de dolor a l’estómac.

Un altre record de la infantesa em ve a la memòria, aquest relacionat amb el foc. Devia tenir 5 o 6 anys quan vaig presenciar el primer incendi, que em va marcar per sempre. Érem al terrat del primer pis on vaig viure. Des d'allà, teníem el foc a les muntanyes de davant. A mi m’agafaven en braços, no recordo si la mare o l’àvia, però aquella imatge, aquell foc que presenciaven els meus ulls, es va gravar dins meu. Aquella nit vaig tenir por, va ser la primera nit que vaig tapar-me el cap per a dormir, tot i ser estiu. Per què? No ho sé exactament, suposo que si em tapava tota tenia la sensació de sentir-me protegida. Des de llavors el foc sempre m’ha provocat molt de respecte i molta por.

A les 8 aproximadament l’autobús va fer parada a l’estació d’autobusos de Manresa, on vaig haver d’esperar el tren un quart d’hora més o menys, juntament amb els argentins, que anaven fins a Barcelona; a ells els esperava un viatge més llarg. Vaig arribar a Sant Vicenç a dos quarts de nou, desitjant als argentins una bona tornada a la ciutat comtal. 

I un dia més que ha quedat guardat com un bon record, una vivència més a un 2024 ple de sortides que feia molt de temps que anhelava.

Read More

Haikus | El Breny

Els camins s'omplen

de grocs que es multipliquen.

Temps d'olivarda.

(El Breny - Número 507)

Les fulles verdes

eclipsen una ploma.

Totes són una.

(El Breny - Número 508)

L'Estel de Mura

llueix al cor del poble

i ens fa de guia.

(El Breny - Número 509)

Aquests són els tres haikus publicats en els tres últims números d'aquest any 2025 a la revista El Breny, de Sant Vicenç de Castellet. 

I amb l'última imatge, la de l'Estel de Mura que il·lumina la foscor de la nit d'aquest poble del Bages, us desitjo unes bones festes de Nadal. Que cadascú les passi com millor pugui, sense forçar-se a sentir alegria i felicitat si no surt de dins; acollim els sentiments que ens envaeixin i transitem els processos que calgui. Així que dins de les possibilitats i circumstàncies de cadascú i amb els meus millors desitjos: Bon Nadal.

Read More

Lletres i fils | Desembre 2025

Avui donem el tret de sortida a l'hivern, el dia més curt de l'any, amb menys hores de sol. Tot i així a partir d'ara els dies ja s'aniran allargant de mica en mica. 

I l'inici d'una nova estació vol dir que hi ha nova proposta de Lletres i fils. Aquest cop us proposo escriure un text a partir de la següent frase: 'En obrir la porta...'. Què passa, quan obrim la porta? Podeu escriure un text del gènere i extensió que es vulgui i acompanyar-lo d'alguna imatge si voleu. 

Us animeu a participar-hi? Us llegeixo ;-)

---

PROPOSTES REBUDES:

· Sa lluna: Coratge

· Artur: Tenzin, la investigadora

· Sean Jeating: La poesia

· Núria Lorente: En obrir la porta

· Carme Rosanas: La porta del sol i de la lluna

· Carme Rosanas: Porta a Vilopriu

· Jordi López (enllaç a IG): Un instant que reconec

Read More

Ara, al novembre - Josephine Johnson

Jo desitjava, i encara desitjo, tenir dins meu una força que em faci caminar sense defallir per un únic camí, en comptes d'anar cap aquí i cap allà, amb la ment recorrent una xarxa de pistes de conill que serpentegen i giravolten i tornen sobre si mateixes, perseguida sempre per l'ombra d'esparver del dubte.

---

Els boscos estaven despullats de fulles i de sotabosc, els garrofers prims i eriçats, rosegats fins al blanc per les barres de les llagostes, les enfiladisses de trompeta desfullades. Els camps de blat tenien l'aspecte de finals de novembre.

---

A vegades, només sortint de casa i passejant pels camps, podia centrar-me i trobar la vida suportable. Si hagués xisclat i udolat que no podia suportar-ho, s'haurien pensat que m'havia tornat boja; però la veritable bogeria és el silenci, estar callada, quedar-se quieta, continuar com si tot fos el mateix. No hi havia ningú amb qui pogués parlar. 

Read More

Tanka i haikus

Un raig de llum
penetra a la fageda,
intensifica
el verd de tantes fulles
encén un bri de màgia.

(El Brogit - Número 497)

Captivadores,

com tres sols que llueixen

somric mirant-les.

(El Breny - Número 505)

Un ram d'espígol

perfuma les carbasses.

Olor de calma.

(El Breny - Número 506)

Comparteixo avui la tanka publicada a l'últim número de la revista El Brogit del Montserrat i dos haikus, publicats als números 505 i 506 de la revista El Breny. I si recordeu, la darrera foto pertany a la proposta de Lletres i fils, que em va inspirar també aquest haiku.

Read More

Ensumar - Ernesto Collado

Ensumar ens fa més humans, alhora que ens abraça a la deliciosa complexitat de la natura. Practicar i entrenar el sentit de l'olfacte són aquí, a la nostra disposició. No es necessita un equip o material sofisticat. Tampoc fa falta pagar cap coach, guru o entrenador privat. No has d'apuntar-te a cap gimnàs. Les olors, a milers de milions, són aquí, al nostra abast i a la nostra disposició. La vida fa olor i és gratis.

---

Els paisatges ens construeixen i ens conformen, molt més del que estem disposats a reconèixer. Però no ho fan només a través de la mirada. Ho fan amb els sentits. I l'olfacte és, sense cap mena de dubte, el que té un poder més evocador. I de què fan olor els paisatges? Si posem a banda l'activitat humana i la d'altres animals, el paisatge bàsicament fa olor de plantes. Pol·len, nèctar, fulles, flors, resina, fustes, algues. Eren aquí molt abans que nosaltres, i seguiran després que ens extingim.

---

Realment penso que entrenar el nostre olfacte, aprendre i alimentar la nostra curiositat olfactiva, pot ajudar-nos a tirar endavant i superar la crisi de valors, mediambiental i social que patim. Perquè no va només d'ensumar, sinó de canviar la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres, amb l'entorn natural i amb els nostres semblants.

Read More

Olivarda (Dittrichia viscosa)

Nom en català: Olivarda

Nom científic: Dittrichia viscosa

L'olivarda  és una planta originària del Mediterrani que creix als arenys, codolars dels rius i s'ha anat estenent també a les vores de camins, carreteres i fins i tot solars abandonats i terres remogudes.

És una mata perenne, llenyosa i olorosa que resisteix a la sequera i les condicions adverses. Pot fer fins a 120 cm d'alçada però generalment no sobrepassa el metre.

Floreix al mes de setembre, amb nombrosos capítols de flors grogues, i la seva floració dura tot l'octubre fins a primers de novembre. Es pot confondre amb l'herba de Sant Joan, però aquesta floreix a la primavera.

Algunes espècies de papallones, com les "blavetes", viuen lligades a l'olivarda, així com enemics naturals de la mosca de l'olivera, una de les plagues més importants de l'olivera, la seva larva s'alimenta de les olives i fa malbé l'oli. Per aquest motiu s'aconsella mantenir o plantar olivardes als olivars. 

Tot i que generalment es considera una mala herba, té múltiples aplicacions a la medicina tradicional casolana contra el paludisme, malalties de les vies urinàries i com a astringent. També és apreciada per l'oli essencial que s'extreu de la planta.

FONTS:

VIQUIPÈDIA

EL MEDI NATURAL DEL BAGES I EL MOIANÈS

Read More

Cartografia poètica: El Grau (III)

Avui he tornat al camí de can Padró per arribar fins al Grau, en un matí que ha començat amb boira, la boira típica d’aquesta època de l’any, una boira que no et deixa veure el paisatge. Si has estat allà saps què hi ha, però si és el primer cop has d’imaginar. No era el cas, ja que he recorregut aquest camí unes quantes vegades, i conec bé què hi ha, encara que sempre hi ha detalls en els quals no m’havia fixat, o hi hagi hagut canvis, com els que he percebut després d’un mes sense passar per allà: les fulles ja estan tenyides dels colors de tardor. La riera, que feia molt de temps que estava seca, portava una mica d’aigua, se sentia el seu so, tímid però constant; les pluges han estat abundants, generoses. Alhora m’ha entristit veure arbres tombats, amb els troncs partits, i és que no tots han resistit a les fortes tempestes.

Al llarg del camí he anat trobant uns fruits rodons i petits, de color vermell intens alguns, altres taronges. Què deuen ser?, m'he demanat en aquells moments.

Ho he buscat i s'anomena piracant, un nom ben potent per a aquesta planta arbustiva de fulla perenne. Floreix a finals de primavera o principis d'estiu, i les seves flors són de color blanc. Té abundants baies a la tardor, com he pogut comprovar, que es queden a les branques durant l'hivern.

Ara que ja conec la planta tinc ganes de veure-la a la primavera amb les seves flors blanques.

Una altra sorpresa ha estat anar trobant alguns bolets. Això em fa pensar que hi ha molta gent aficionada a anar a buscar bolets. Si els coneixen, si saben com collir-los correctament, si cuiden el bosc, endavant. Però n'hi ha que no en saben, de collir bolets, n'hi ha que embruten i maltracten. Per a mi és una autèntica llàstima com deixen el bosc, com fan malbé la natura.

El romaní florit també ha estat protagonista al llarg del camí. M'hi he acostat, passant els dits per les seves flors liles i les he olorat. A què em recorda la seva olor? Em recorda als dies de constipats, de tos, quan em prenc un xarop que porta romaní, eucaliptus i farigola, entre altres plantes que alleugereixen els símptomes. També em recorda a una crema que faig servir després d'una llarga caminada, una crema amb romaní, àrnica i hipèric. Ideal per a peus i cames cansades.

Tot allò que provingui de la natura em recorda que en som part i que si la cuidem, ella ens cuida a nosaltres.

Deixant la casa del Grauet enrere he continuat el camí, que a partir d'aquí s'eixampla fins a la següent casa: el Grau. En aquest tram hi ha unes vistes espectaculars de Montserrat, però la boira era allà, present, densa, tot i que es començava a apreciar un sol tímid que s'amagava sota un cel blanc.

I pas a pas, tranquil·lament, m'he anat fixant en alguns detalls on la mirada em portava.

Un últim tram amb pujada per a presenciar-la davant dels ulls, senyorial, immensa: la casa del Grau. D’on li ve el nom? S’anomena El Grau perquè és més gran que el Grauet? Qui hi deu viure? Preguntes que es fa la meva ment i el meu interior. Quines històries es podrien escriure a partir d’aquesta casa?

Val la pena parar-s’hi una estona aquí, observar l’entorn; la muntanya de Montserrat començava a veure’s una miqueta però al sol encara li costava sortir. Com a molts de nosaltres, que ens costa mostrar-nos, per timidesa, per inseguretats, per por al que diran, especialment mostrar les nostres vulnerabilitats.

Deixant enrere El Grau i retornant al camí principal, he anat baixant fins arribar a un mur llarg i estret on ve de gust seure, encara que no sigui especialment còmode. Quedar-se una estona allà, fer una pausa i descansar. Prendre’s un respir, tan necessari en la societat actual, tan reconfortant. I tan simple com posar l’atenció a la respiració, deixant que aquesta flueixi de forma lliure i natural. Com he fet avui. Amb els ulls tancats, deixant que els sons llunyans dels cotxes i els cants més propers dels ocells m’arribessin, inhalant i exhalant amb consciència.

La natura em convida a abaixar el ritme, a posar-hi tots els sentits, a fotografiar-la i a escriure. Descriure camins, expressar emocions, sentiments, sensacions.

Natura, escriptura, respiració, consciència, presència. No només són paraules, són desitjos que bateguen dins meu. I vull cuidar-los perquè en cada batec hi hagi ganes, il·lusió, amor. Si no fem les coses amb amor, per què les fem? Aquesta qüestió em retorna a les fàbriques de l'inici del camí, i em demano: Quantes persones de les que treballaven en aquelles fàbriques els agradava la feina? Quantes s'hi sentien a gust? Quants de nosaltres anem a treballar per convicció, perquè la feina ens apassiona i no per obligació, perquè toca, perquè cal guanyar-se la vida d'alguna manera? Quants de nosaltres tenim somnis i no ens atrevim, o no podem? No tothom té les mateixes circumstàncies, no tots partim dels mateixos privilegis. A vegades no es pot escollir. 

He deixat enrere les muntanyes de Montserrat, amb boira encara, tot i que el sol ja s'havia imposat en bona part deixant un cel blau. Penso que la boira és com les emocions, impermanents, canviants. Durant el dia podem sentir tristesa, alegria, preocupació, por... el problema sorgeix quan ens estanquem en alguna emoció i aquesta s'allarga en el temps. Per això és essencial cuidar-nos, conèixer-nos per aprendre a regular-les.

Per a mi una forma de regular les emocions és estar present a la natura, posar-hi tots els sentits. Escriure, pintar, cantar... expressar i treure allò que fa mal, allò a què ens aferrem és necessari també per alleugerir-nos i asserenar-nos.

"Si t'és possible, fes alguna activitat que t'ajudi a desconnectar: mou-te, balla, camina, salta. Deixa anar tot allò que està intentant aferrar-se a tu; està bé així". Lidia Luna, El viaje de la escritura

---

Tercera i última part de la cartografia poètica sobre el camí fins a la masia del Grau, passant per Can Padró i el Grauet, que vaig recórrer i escriure l'any passat. 

Deixo també un enllaç al document en pdf amb les tres parts de tot el camí, per si ho voleu llegir tot junt, on trobareu algunes imatges i textos més. Es pot llegir clicant aquí.

Gràcies i espero que hagueu gaudit amb les fotografies, les paraules i tot el que la natura té per ensenyar-nos.

Read More