Jo desitjava, i encara desitjo, tenir dins meu una força que em faci caminar sense defallir per un únic camí, en comptes d'anar cap aquí i cap allà, amb la ment recorrent una xarxa de pistes de conill que serpentegen i giravolten i tornen sobre si mateixes, perseguida sempre per l'ombra d'esparver del dubte.
Els boscos estaven despullats de fulles i de sotabosc, els garrofers prims i eriçats, rosegats fins al blanc per les barres de les llagostes, les enfiladisses de trompeta desfullades. Els camps de blat tenien l'aspecte de finals de novembre.
A vegades, només sortint de casa i passejant pels camps, podia centrar-me i trobar la vida suportable. Si hagués xisclat i udolat que no podia suportar-ho, s'haurien pensat que m'havia tornat boja; però la veritable bogeria és el silenci, estar callada, quedar-se quieta, continuar com si tot fos el mateix. No hi havia ningú amb qui pogués parlar.
M'agrada molt el darrer retall. El silenci pot fer molt de mal...
ResponEliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, preciosa!
Sí que pot fer molt de mal, sí, el silenci... no tenir ningú amb qui poder parlar és trist. I si hi ha algú però es calla quan per dins tens molt a dir, és molt dolorós, tot queda a dins i no és bo.
EliminaMoltes gràcies a tu, nina!
Aferradetes, preciosa!
Són interessants aquests retalls. El primer fa reflexionar i el tercer tant cert, fa sentir l'angoixa d'quest silenci i d'aquesta solitud.
ResponEliminaUna abraçada.
Sí, el primer és d'aquells que et deixa pensant, perquè a vegades a la ment li costa enfocar-se amb una cosa i va d'aquí cap allà. I l'últim, com ja li he dit a la Paula i dius tu, és dolorós quedar-se en silenci i sentir la solitud dins teu.
EliminaUna abraçada, Carme.
Aquests textos transmeten amb força el cansament i els dubtes que ofeguen la narradora. El paisatge trist —boscos despullats, camps eixuts— reflecteix amb precisió aquest estat d’ànim. Colpeja la manera com parla del silenci, de l’obligació de fingir que tot va bé quan no és així. I, malgrat tot, caminar esdevé un petit respir que li permet continuar. Paraules dures, però profundament humanes. No conec aquest llibre; el buscaré. Gràcies per publicar-lo.
ResponEliminaUna abraçada, Núria
Paisatges i textos es reflecteixen i acompanyen entre ells. És una història plena de duresa però alhora de resistència. La forma con narra els silencis, els dubtes, la solitud i el desgast de fer veure que tot va bé davant dels altres colpeixen.
EliminaJo tampoc coneixia el llibre ni l'autora, el vaig veure a la lleixa d'una llibreria i en fullejar les primeres pàgines i llegir-ne les primeres línies vaig pensar que tot i ser dur, m'agradaria.
Gràcies per passar per aquí, Jordi.
Una abraçada!
Interesting only this very book has yet been translated into German. I wish there were more.
ResponEliminaThe peace of the night, Nuria
Em sap greu que només aquest llibre estigui traduït a l'alemany. En vull buscar més d'aquesta autora, perquè segur que són ben interessants.
EliminaThanks, Sean.
The peace of the night.
Una abraçada.