Quan algú no vol parlar gaire del seu passat, o bé té alguna cosa a amagar o bé encara hi ha alguna ferida que no s’ha tancat.
El Borja va tornar a la meva vida de la mateixa manera que n’havia marxat, intempestivament, sense avisar, com si allò fos la cosa més natural del món.
Durant anys hem fet com si mai hagués passat res. Com si no parlar d’una cosa la fes desaparèixer. Sempre he viscut envoltada de silencis. Els de la meva família i els meus.
No era habitual que cap company de classe se li acostés si no era per fer-ne befa, sobretot quan l’enxampaven parlant sola. Hi havia un grupet de tres o quatre nois que es comportaven com cretins.
Després de tant de temps lluitant per oblidar, per què hauria de tornar al passat i voler trobar les respostes a què havia renunciat? No havia estat fàcil créixer sabent que els pares l’havien abandonada.
Per què quan ets humiliat et sents pitjor tu que la persona que ho ha fet malament?
Per més que passin ets anys, per més que esborrem ses petjades a sa pols, alguns records cremen com calius.
Tan fàcil que seria si tots fóssim capaços de conformar-nos amb el que tenim a prop en lloc d’enyorar el que no serà.
Encara no havia fet deu passos va sentir que parlaven d’ell. No va captar res més perquè parlaven fluix i ell seguia allunyant-se’n. La gent té el vici de ficar-se a la vida dels altres com si no tingués prou feina amb la seva.
He anestesiat molts desitjos, però ja no em vull enganyar més sobre els meus sentiments.
Davant de tota aquella fotuda realitat, el seu voluntariat representava una fugida. Una alienació dels problemes i de la presó on se sentia reclosa quan era a casa.
L’amor també pot ser una esclavitud. Es pot estimar a algú que no et convé. O, fins i tot, estar enamorada d’algú que no et fa feliç.
Es va acotar davant d’aquell nano encara embadalit a qui tenia totalment seduït, i el tibava, aferrant-lo de les mans. Sense saber-ho, estaven començant una aventura que els marcaria per sempre.
 |
| Johan Gilroy, dècada dels anys 30 |
Sobresaltat, en Tomàs fa un bot del llit. Al seu costat, el Tom comença a bordar i remena la cua.
–Quin somni més angoixant, Tom! Resulta que, cervesa en mà, sortia
corrents del bar de l’Enric mentre em perseguia un lleó. Estava a punt
d’atrapar-me, sort que m’he despertat!
Al cap d’uns minuts i més calmat, en Tomàs es lleva de la llarga
migdiada, agafa una cervesa de la nevera i se’n va cap al menjador.
Comença a fullejar el diari per darrera: la secció de fotografies dels
lectors, el temps, l’horòscop…
–Ai Tom, no n’encerten ni una aquests! Segons l’astròleg, avui els
Bessons rebrem bones notícies pel que fa a l’aspecte laboral. I a nivell
sentimental, ens retrobarem amb la persona que fa tant de temps que
esperem –en Tomàs riu, en to burleta, i fa un glop a la cervesa quan
sona el mòbil.
–Hola Enric! Què passa tio? –en Tomàs s’aguanta el riure.
–(…)
–Sí, buscant feina encara. Amb la mà de currículums que he deixat, i no em truquen d’enlloc.
–(…)
–I tant que m’interessa! Nen, acabes d’alegrar-me el dia!
–(…)
–Perfecte! Després passo per aquí!
Amb un somriure d’orella a orella, en Tomàs deixa el mòbil damunt la
taula, fa un altre glop de cervesa i acaricia el llom del Tom, tombat
als seus peus.
–Tom, la millor notícia que podria rebre: demà començo a treballar! Al
bar de l’Enric, als vespres té molta feina i tot sol no se’n surt.
Espero que no tingui cap lleó amagat al magatzem…
En Tomàs tanca el diari i segueix explicant les batalletes i pensaments al seu gos.
–Doncs de moment l’horòscop l’encerta. I si tot el que pronostica acaba
passant? –es pregunta mentre a la seva ment apareix un altre somni–.
Sortim a fer una volta, Tom? Mai se sap qui podem trobar… potser la sort
em somriurà una mica més encara. Som-hi, campió!
En Tomàs, content i decidit, s’aixeca del sofà. Alça l’ampolla i el got
de cervesa i fa un brindis amb ell mateix. El Tom, al seu darrera, borda
enèrgicament i remena la cua.
Aportació a ‘Relats conjunts‘ a partir de la imatge proposada:
http://relatsconjunts.blogspot.com/2018/06/my-guinness.html
 |
| Traducció d'Antoni Garcia |
Què és el bonisme? Si he de ser sincera, no ho sé, no en tinc ni idea. Com tots els «ismes», pertany a una categoria de pensament que és totalment aliena a la meva manera de ser.
La destrucció és sempre el camí més curt: per matar, n’hi ha prou de prémer un gallet; per no matar, hem de fer l’esforç enorme de provar d’entendre’ns. Hem de netejar els cors, ens hem d’acostumar a comprendre els altres en comptes de jutjar-los, hem de deixar de tancar-nos i hem de començar a obrir-nos, no hem de viure la pau com una idea, sinó com el ritme mateix de la vida.
Qui no em coneix personalment, es pensa que sóc una dona tancada, neuròtica, intolerant. Sempre m’he preguntat d’on prové aquest equívoc. Qui sap, potser la causa és la tendència a confondre la discreció amb la misantropia, l’espiritualitat amb l’egoisme, la seriositat amb la insociabilitat. O potser la raó és que he separat clarament la imatge pública de la privada, i això no s’ajusta a les regles del joc.
Mai no he cregut en les revolucions ideològiques, però sí que crec profundament en les revolucions quotidianes. Què és una revolució quotidiana? És la transformació que faig en la vida en el moment que m’adono que em comporto d’una manera que pot perjudicar algú altre o el futur d’aquesta Terra maltractada.
Potser aprofita aquestes escletxes d’autoritat per imaginar-se important, per alimentar la il·lusió que el món gira per complaure’l; simular tenir el poder a les mans és una manera antiga d’amagar febleses.
El buit té una força desesperada, i quan t’agafa no et deixa anar, com un nàufrag; que tu també t’enfonsis no és el seu problema.
Trencar un vell costum pot fer-te dubtar, perdre l’equilibri que t’aguantava dalt del fil. Per a alguns la vida és un camí; per a altres, una corda fluixa; i ell sempre ha patit l’estrany vertigen del trapezista.
