La guerra arribava i deixava anar la seva ombra damunt la vida
tranquil·la que havien dut fins a aquell moment i els mostrava la
feblesa dels homes, tot advertint-los que els somnis són com fum, que
s’esvaeix en un tancar i obrir d’ulls.
Ella, com molts altres, vivia l’ocupació del poble amb un dolor
intens, i es mirava els veïns, els que semblava que no tenien memòria,
ni orgull, ni vergonya, amb un silenci fet de retrets. Sí que n’hi
havia, de gent, que no oblidava els morts, ni els presoners. Que no els
oblidaria mai.
El que més desitjava en aquell moment era escapar-se dels silencis, del pou profund de soledat en què vivia.
Ara que el front és lluny, ara que s’estan en aquest poble, envoltats
de gent corrent, de gent com la que hi ha allà, a casa seva; que ploren
els morts, com els ploren allà, amb les mateixes llàgrimes i un dolor
idèntic, ara es pregunta si tot això paga la pena. Tanta guerra. Tants
morts. Tantes llàgrimes.
La pèrdua d’algú insubstituïble és com una ganivetada enmig del cor.
Els que se’n van massa d’hora arrosseguen amb ells una part de la vida
dels qui resten.
Hi ha un futur, per a ells, encara? Un futur junts, lluny de la
guerra? Si n’hi hagués un només per això pagaria la pena viure. Per
aquests breus miratges de felicitat. Pels instants en què una parella
pot omplir el món amb el seu amor. Defugir la misèria, la mort, la
guerra, l’odi.
Encara que un s’amagui de la realitat, la realitat persisteix, quieta al seu lloc, a l’aguait, i, a la fi, t’encalça.
Odiar. Odiar. Odiar. Està tan cansada d’odiar! Per què odiar? (…)
Cauen les primeres gotes. Tant de bo, pensa Camille, la pluja s’endugués tots els odis.
