 |
| Dent de lleó |
Flor dels desitjos:
amb la seva troballa
creix l'esperança.
 |
| Font del Rector - Mura |
Glop a glop calmes
boques assedegades.
Ets font de vida.
dijous, de gener 19, 2023
Haikus El Brogit - Número 481
diumenge, de gener 08, 2023
Els dies sense fam - Delphine de Vigan
 |
| Traducció de Pau Joan Hernández |
No diu res del que l'ha dut fins allà. Potser no ho sap, potser no ho sabrà mai. És l'instrument d'alguna cosa que la ultrapassa, no sap parlar-ne. Entre anorèxiques, el primer que es pregunta sempre és quant –quants quilos, quantes calories, quant de temps –, mai no es pregunta per què. Són coses que vénen més endavant, amb la sal de les llàgrimes.
És la història d'una pedra trista. És dur estar trista quan ets una pedra i no tens ni tan sols mans per eixugar-te les llàgrimes. Plora, però qui ha sentit mai una pedra plorar, una pedreta ferida a l'ànima, des de fa tant de temps?
Ella s'ofegava. Ja no tenia espai per existir, en la mirada dels seus pares, en el desig de plaure'ls, en aquella recerca de l'èxit, de la perfecció que havia acabat fent seva. Al començament només havia volgut reduir-se una mica per alliberar-se de tanta pressió, fins que un dia havia volgut desaparèixer.
dijous, de desembre 22, 2022
El Brogit - Número 480
 |
| . |
Com foc que crema
el sol encén els núvols.
Flames al cel.
-Núria Lorente-
Les flamarades
pel camí ens acompanyen
quan l'any s'acaba.
-Xavier Pujol-
Núvols que cremen
al bell mig d'un cel grisós.
L'arbre s'ho mira.
-M. Roser Algué-
Haiku publicat al número 480 de la revista 'El Brogit' de Castellbell i el Vilar, dins la secció 'Haikús, tankes i més'. Anteriorment ja havia col·laborat amb El Brogit i amb aquesta fotografia, que vaig capturar fa temps, he escrit aquest haikú reprenent així la meva aportació en aquest espai.
diumenge, de desembre 11, 2022
Un trosset de la Sèquia
 |
| . |
En aquesta entrada us vull parlar del camí de la Séquia, entre Balsareny i Manresa. Amb un recorregut de gairebé 25 quilòmetres, el canal medieval de la Séquia es va construir el segle XIV per portar aigua del riu Llobregat, a Balsareny, fins a la capital del Bages. Actualment continua en ple funcionament i subministra tota l'aigua que necessita la ciutat i altres poblacions de la comarca.
És un camí planer amb molt poc desnivell, es pot fer a peu o en bicicleta i en el seu recorregut hi trobem bosc mediterrani, principalment alzina, roure i pi blanc. També hi trobem camps de conreu, principalment de secà, on predominen l'ordi, el blat i, en menor grau, la civada.
I al llarg del recorregut anem trobant ponts, aqüeductes, ermites, masos, etc.
Fa dues setmanes vaig acabar una formació en Interpretació i educació ambiental i actualment estic fent les pràctiques del curs i estic treballant en un projecte on aquest espai, el camí de la Séquia, n'és el protagonista.
El passat divendres vaig anar a fer el tram del Bosc de la Sala, al terme municipal de Sallent, un dels més bonics, especialment en aquesta època. Vaig prendre notes per al projecte i vaig fer algunes fotografies que comparteixo amb vosaltres. El matí va començar amb molta boira però finalment el sol es va acabar imposant.
Us inspiren a escriure alguna cosa? 🍁📝🌿
 |
| . |
 |
| . |
 |
| . |
 |
| . |
 |
| . |
 |
| . |
 |
| . |
 |
| Amfiteatre de la Sala |
 |
| . |
 |
| . |
 |
| . |
 |
| . |
 |
| Santa Magdalena de Bell-lloc |
dijous, de desembre 08, 2022
La Pikala i en Fumnegre | Lletres i fils
 |
| . |
–Ocupes part del meu espai, i
contamines! -exclama la Pikala.
–Ocupo més espai perquè soc més
gros, i més necessari -respon en Fumnegre.
–Més necessari, dius? Jo passo
per camins estrets on tu no hi caps!
–I
jo vaig per autopistes, a tu no t'hi deixen entrar –ataca en
Fumnegre.
–Ni ganes d'anar-hi, per una
autopista! Amb el que m'agrada aquest cel tan blau i el sol tan
lluminós.
–A les ciutats també tenim cel i
sol, i parcs amb arbres, i zones verdes...
–I per què no t'hi quedes, sota
el cel de la ciutat que els que són com tu embruten? -contraataca la
Pikala.
–No només nosaltres traiem fum:
hi ha més transports i moltes empreses que són molt pitjors! No som
els únics culpables!
–Bé, almenys admets que
contamines... i digues, quanta estona penses estar aquí?
–Quan em vinguin a buscar, o vols
que marxi tot sol?
–Doncs ja estan tardant! I
mentrestant hem de respirar el teu fum!
–I tu per què no vas a voltar i a veure boscos i camps?
–Quan em vinguin a buscar també marxaré. I espero que quan torni ja no hi siguis.
–És clar que hauré marxat,
arribaré a ciutat ben depressa.
–Jo ho podré admirar tot a menys
velocitat.
La Pikala i en Fumnegre continuen discutint i atacant-se l'un a l'altra. Després d'uns minuts que se'ls fan eterns, arriba una parella.
–I aquesta bicicleta, quan hem
vingut ja hi era -diu l'Oliver.
–Algú la deu haver deixat aquí
abandonada -fa la Mont.
–I
si ens l'emportem, es veu bé, oi?
–Emportem-nos-la! Podré anar al
Parc Natural amb ella! -exclama entusiasmada la Mont.
–Va, carreguem-la al cotxe i cap a
casa!
La Pikala veu com l'agafen i la pugen a sobre d'en Fumnegre.
–Potser és millor que estiguem
units si hem de compartir espai, no creus? -proposa en Fumnegre.
–Sí, estic d'acord amb tu. Però on em porteu? No vull allunyar-me d'aquest paisatge tan net.
–No et preocupis, estaràs a prop
de la natura. I potser a mi em deixaran tancat més dies.
–Contaminaràs
menys...
–Sí... i tu hi sortiràs
guanyant.
I la Pikala i en Fumngre, havent reduït distàncies i sabent que cada un fa falta, emprenen junts el camí.
Aquesta és la meva aportació a 'Lletres i fils' del mes de desembre.
Nota: La paraula 'pikala' significa 'bicicleta' en darija (àrab dialectal marroquí).
divendres, de desembre 02, 2022
Lletres i fils | Desembre 2022
 |
| . |
Última proposta de Lletres i fils per aquest 2022 amb aquesta peculiar imatge. Per una banda un arbre, una bicicleta i un cel ben clar amb un bon sol, a l'altre costat un cotxe que treu una fumera que ho deixa tot de color negre. La imatge forma part d'un mural urbà per conscienciar sobre el medi ambient.
Què us inspira? Som-hi amb les vostres aportacions!
PROPOSTES REBUDES
· Carme: Lletres i fils de desembre
· Núria: La Pikala i en Fumnegre
· Sa lluna: Viatge de nuvis
· Artur: La carta als Reis Mags
divendres, de novembre 18, 2022
Estimada Mathilda - Susana Tamaro (II)
 |
| Traducció d'Antoni Garcia |
Últimament he reflexionat amb freqüència sobre la paraula judici i sobre el verb jutjar. N'hi ha prou que mirem al voltant per adonar-nos que el judici s'ha convertit en un esport popular, molt més estès que el futbol o la petanca. La pantalla del televisor és plena de "jutges", i les pàgines dels diaris també. Tothom que té la possibilitat d'expressar-se en públic es considera automàticament autoritzat a imposar la veritat als altres, i condemna sense possibilitat de reclamació tot allò que està en desacord amb aquella veritat.
Jutjar vol dir situar-se, respecte els altres, en un pla de superioritat, i jo considero terriblement sospitós aquell que es proclama superior a la resta de persones. En efecte, qui ens investeix d'un dret com aquest, del dret de dir; "tu sí, tu no", "això sí, això no", del dret d'elogiar o d'enfonsar els altres?
Ens erigim en jutges, convençuts que d'aquesta manera manifestem una intel·ligència i un enteniment superiors i, en canvi, quan jutgem, es verifica exactament tot el contrari; el judici és una gàbia, una presó estreta en què l'enteniment i la intel·ligència defalleixen al costat de la llibertat d'ésser.
Al blog hi trobareu alguns fragments més d'aquest llibre de Susana Tamaro.
dimarts, de novembre 08, 2022
Em parlen de tardor | Lletres i fils
 |
| Tardor al Parc del Llac de Navarcles, 2021 |
Em parlen de tardor
les fulles que cauen.
Les que resten
arrapades a les branques
m'ensenyen a mi
a no caure.
És lluny
la meva pau interna
però alço la mirada
i, com les fulles
que s'aguanten,
respiro els anhels
que persisteixen
sobre les branques
del meu tronc interior.
La meva aportació a 'Lletres i fils' de novembre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)