Pams | Els relats de la Carme

“Abans de formar part de la nostra entitat llegeix aquesta història, si us plau, i decideix si vols unir-te a nosaltres.”

Aquest missatge, escrit a sota d'una il·lustració on es veu un grup de persones mirant embadalides cap amunt i amb uns nassos molt llargs, està penjada al vestíbul d'entrada del local de l'Associació PAMS. A sobre d'una taula, un fulletó explica el perquè d'aquesta imatge.

«L'Associació fotogràfica PAMS va néixer l'any 2015 després que un grup de fotògrafs aficionats vam decidir crear-la per oferir cursos i tallers de fotografia així com organitzar exposicions benèfiques a favor de diferents projectes d'ajuda humanitària i animalista. A més, l'esperit de l'entitat sempre ha estat la cooperació i mai ens hem plantejat competir, així que des d'un principi vam deixar per escrit en els nostres estatuts que no promouríem cap concurs on, per exemple, s'hagués d'escollir quina imatge és millor.

PAMS realitzem, cada trimestre, un taller d'iniciació a la fotografia per conèixer els aspectes principals i bàsics de la càmera i, un cop finalitzat, els participants trien una o dues imatges que hagin fet durant el curs per exposar-les al nostre local i posar-les a la venda. Així doncs, cada tres mesos té lloc una exposició els beneficis de la qual es destinen a una entitat concreta.

Quina va ser la nostra sorpresa quan, en l'exposició corresponent al tercer trimestre de l'any 2018, hi va haver persones que ens informaven que les fotografies exposades eren de la seva autoria i no dels qui havien fet el taller amb nosaltres. I ens ho van demostrar ja que estaven publicades a les seves pàgines web, blogs o xarxes socials. Evidentment el primer que vam fer va ser disculpar-nos i canviar els noms a cada fotografia. Però vam voler anar més enllà. Quan algú s'inscriu en un taller demanem una fotografia digital mida carnet, així que vam agafar les fotografies de tots els plagiadors i en vam fer una composició allargant-los el nas a cada un d'ells. La imatge es va exposar al vestíbul del nostre local explicant els motius d'aquell muntatge i amb els noms i cognoms de cada plagiador, a qui vam convidar i, en saber-se descoberts, la majoria van sentir vergonya, alguns van demanar perdó i algun altre encara es va fer el milhomes expressant “tampoc n'hi ha per tant, només per agafar unes fotos”. Quins nassos! La fotografia la vam tenir penjada fins la següent exposició i llavors la vam canviar per aquesta il·lustració.

Com pots comprovar, a la nostra entitat no acceptem ni lladres ni pedants. En cas de detectar qualsevol plagi o irregularitat, no podràs formar part del nostre projecte.

Com hem esmentat a l'inici d'aquest escrit, tenim ganes d'ajudar i millorar la societat en què vivim, ni que sigui una mica. Som conscients que no és una tasca fàcil i que no aconseguirem grans canvis però, com diuen, els petits canvis són poderosos. I això només ho podem fer des de la honestedat, la humilitat i la transparència.

Si vols contribuir a construir cada dia un pam més de solidaritat, les portes de la nostra associació i dels nostres cors són obertes. Pas a pas, pam a pam amb il·lusió i ganes d'aprendre volem fer un món una mica menys hostil per uns quants. Posant-hi pams d'empatia, de comprensió, de bondat i esperança. Aquests són els lemes de l'Associació PAMS. Gràcies per la teva col·laboració.»

---

Aquesta és la meva proposta a 'Els relats d'estiu de la Carme', que publica cada any els mesos de juliol i agost al seu blog: https://carmerosanas2.blogspot.com/2021/08/relats-de-la-carme-del-mes-dagost-un.html

Memòries d'un amic imaginari - Matthew Dicks

Traducció de Mar Albacar i Morgó

No sé perquè tothom diu que en Max és tan complicat. A en Max l'únic que li passa és que les persones no li agraden de la mateixa manera que als altres nens. Sí que li agrada estar amb la gent, però d'una altra manera. Li agrada la gent a certa distància. Com més allunyat et mantens d'en Max, més li agrades.

---

La gent desconcerta en Max, per això li costa tant tenir-los a prop. La senyoreta Hume intenta ensenyar a en Max a jugar amb altres nens, per entendre el que volen dir quan són sarcàstics o fan bromes. En Max, senzillament, no ho entén. Quan els seus pares discuteixen, la mare diu que al seu pare els arbres no li deixen veure el bosc. Això és el que li passa a en Max, només que amb el món sencer. No és capaç de veure les coses grosses per culpa de totes les coses petites que li passen per davant.

---

És molt estrany ser un amic imaginari. No et pots ofegar, ni posar malalt, ni caure i obrir-te el cap, ni agafar una pneumònia. L'única cosa que et pot matar és que una persona no cregui en tu. Això passa molt més sovint que els ofecs, els cops i les pneumònies junts.

---

Tocar en Max seria el pitjor que podria fer. Tampoc seria convenient escridassar-lo. Seria com empènyer-lo al món interior en què de vegades es queda blocat. En comptes d'això, li parlo en veu baixa i ràpidament una vegada i una altra. Intento acostar-m'hi amb la veu. És com si li llancés una corda i li estigués demanant que s'hi agafés. De vegades, funciona i el puc treure abans no es bloqui i, de vegades, no funciona. Tanmateix, és l'únic que serveix.

---

Has de ser la persona més valenta del món per poder sortir cada dia i ser tu mateix quan a ningú no li agrada com ets.

Bressol de sentiments | Els relats de la Carme

Des de la finestra de la petita i acollidora casa on passa uns dies de vacances mira el paisatge que s'obre davant dels seus ulls: el riu, ample i amb petites onades, on algunes persones van amunt i avall, travessant-lo en caiac; el cel blau, arbres, els xiscles i xipolleig d'aigua des de la piscina... i és així, mirant aquest paisatge, com nota que una pluja de sentiments comença a brollar dins seu. Agafa llibreta i ploma. Deixa anar.

Sota un cel tenyit

d'un blau intens

el riu s'eixampla

i creix l'enyor

que batega dins

la meva ànima.

Les meves mans

cerquen el tacte

d'aquelles mans

que ja mai més

s'agafaran vora

el riu en calma.

Avui la inspiració ha sorgit contemplant un gran riu; un dia qualsevol arriba passejant sota les fulles verdes d'un bosc espès, o des de l'espigó d'una platja solitària, admirant una posta... Els versos del poeta neixen en indrets plàcids i de gran bellesa, però el bressol on es gesten els poemes és dins seu, allà on els sentiments fan bategar la vida.

---

Aquesta és la meva proposta a 'Els relats d'estiu de la Carme', que publica cada any els mesos de juliol i agost al seu blog: https://carmerosanas2.blogspot.com/2021/07/els-relats-de-la-carme-quan-el-riu.html

La Veu de Torre Llobeta - Número 76

Una vegada més col·laboro a la revista La Veu de Torre Llobeta, projecte coordinat per l'Associació de Dones en Forma amb el suport del Centre Cívic Torre Llobeta.

A principis de mes vaig anar al Centre Cívic a buscar les tres últimes revistes en paper ja que amb la pandèmia no hi havia pogut passar abans. I tot i que es poden llegir en format digital també m'agrada guardar-les en paper. 

Us deixo la meva aportació d'aquesta darrera edició, la número 76, narrada per un protagonista ben especial. I us animo a llegir la revista ja que conté poemes, haikus, relats, humor i articles interessants sobre diferents temes.

---

ARBRE UFANÓS

El meu despertar comença amb el silenci trencat per un rajolí d'aigua. Davant meu un extens camp d'espígol vesteix el paisatge d'una calma incandescent. Coneixedor de les anècdotes que observo des del meu privilegiat indret i espectador de moltes vivències. Coneixedor de secrets inconfessables i testimoni de més d'una promesa.

Refugi d'escriptors que busquen inspiració, pintors que s'esforcen a plasmar la meva essència i fotògrafs que volen contemplar-me a través d'una pantalla o en un àlbum, al costat d'altres fotos revelades en paper.

Molt més que un tronc arrelat, hi ha qui m'abraça per impregnar-se de la meva energia i sentir l'afecte de la naturalesa. A la primavera i en temps càlid els ocells reposen damunt les meves branques. El vent mou les meves fulles, d'un verd intens a l'estiu i de colors ocres a la tardor. A l'hivern, completament nu, més d'una nevada m'ha glaçat el cor.

Alçat ufanosament, els dies transcorren entre sol o pluja, el xiuxiueig del vent i les veus que s'atansen al meu entorn. I sempre amb el murmuri constant d'aigua que, amb més o menys força, baixa de la font que em fa companyia eterna.

 

---

Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu número 76

No aconseguireu el meu odi - Antoine Leiris

Traducció d'Oriol Sánchez Vaqué

Per descomptat, tenir un culpable a mà, algú a qui puguis adreçar la ràbia, és una porta entreoberta, una oportunitat d'esquivar el patiment. I com més odiós és el crim, més ideal és el culpable, més legítim és l'odi. Penses en ell per no pensar més en tu, el detestes per no odiar la teva vida, t'alegres de la seva mort per no somriure més als que queden.

---

Els moments més bonics de la nostra vida són els que no enganxem als àlbums de records. Tinc present tots aquells instants en què ens dedicàvem a estimar-nos. Creuar-nos amb una parella de vellets i voler-nos-hi assemblar. Una riallada. Un matí blanc mandrejant entre els llençols. 

Aquests moments més insignificants, en què no hi ha res a ensenyar, res a explicar, són els més bonics. Són els que omplen la meva memòria.

---

Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. 

És clar que estic destrossat pel dolor, us concedeixo aquesta petita victòria, però serà breu. Sé que ella ens acompanyarà cada dia i que ens tornarem a trobar al paradís de les ànimes lliures, al qual vosaltres no accedireu mai.

El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin

Traducció d'Anna Casassas

Jo soc impotent. No tinc força, i encara menys mobilitat. No em veig ni amb cor de comunicar, d'interactuar, de conversar. Ni ganes. Prefereixo donar voltes a la meva dissort en silenci.

---

O esperem que els dies i les nits se'ns mengin de viu en viu. O bé ens fabriquem unes ales i fugim volant. Només cal que ens enganxem plomes als braços, amb cera. Per emprendre el vol, n'hi ha prou que agafem embranzida. Després ja no ens podrà retenir res. Però abans de marxar escolta. Si voles massa baix, la humitat et posarà plom a les ales i t'esclafaràs a terra. Si voles massa alt, l'escalfor del sol les desintegrarà i t'estimbaràs en el buit.

---

Les històries es repeteixen. Vam voler fugir del destí que ens estava reservat i aquí ens tens, dragats pel curs dels esdeveniments. Engolits per una balena. I, lluny de la superfície, esperem que ens escupi cap a la costa. Som al ventre de l'hivern, a les seves entranyes. I, dins aquesta foscor calenta, sabem que no es pot fugir mai del que ens toca.

---

Em pregunto com deu estar la ciutat actualment. Potser tornen a tenir electricitat i la vida ha tornat a la normalitat. O potser tothom n'ha fugit abandonant els vells, els malalts i els més febles. Com aquí.

Marieta de l'ull viu - Maria Petit i Maria Xinxó

La principal norma d'un gos guia és que quan està fent de gos pigall no és una mascota: no se'l pot tocar, no li pots cridar l'atenció i no li pots donar menjar. M'he trobat en més d'una ocasió d'anar caminant tranquil·la i, de cop, sense dir-me ni ase ni bèstia, algú comença a amanyagar el Tavish. El gos es para en sec i l'espant que m'enduc és de campionat. Tant ell com jo hem d'estar cent per cent concentrats si volem arribar a lloc sans i estalvis, i actituds com aquestes no ajuden gens.  

---

Us sonarà a tòpic però ens fixem tant en l'embolcall, en el que es veu, que ens oblidem de conèixer l'interior. Des que no hi veig he parlat amb moltes persones que no tinc ni idea de com són físicament i tampoc m'importa. En el fons, el fet de quedar-me cega m'ha aportat aquest regal: deixar de jutjar les persones per la seva aparença física, que sembla molt fàcil dir-ho, però quan hi veus és del tot impossible aconseguir-ho.

---

Vivim en un món en què valorem més el que tenim a partir de les carències dels altres. És com la faula aquella de l'home que s'alimenta només dels tramussos i no para de lamentar-se'n fins que un bon dia es gira i veu que darrere seu hi ha un altre home que està aprofitant les pellofes dels tramussos que ell llença. Aquí és quan s'adona que potser no està tan malament, perquè hi ha algú que encara està pitjor. La comparació, sempre la comparació que alimenta la societat on vivim. 

I no ho oblideu, a tots ens tocarà menjar la pell dels tramussos en algun moment. 

---

Aquest món està pensat per a les persones que no tenen cap discapacitat aparent. No és que no existeixi la tècnica per donar-nos més independència, simplement no hi ha l'interès ni les ganes de fer-ho, perquè no és negoci. Hi ha coses que es podrien fer diferents, coses que poden semblar insignificants, però que la suma de totes et converteix en molt més dependent del que ho ets, en realitat. 

---

Al llarg d'aquests deu anys, he tingut moltes ocasions per pensar i és cert que he necessitat el meu temps per arribar al punt on soc ara però estic feliç d'haver-ho aconseguit i de seguir aprenent cada dia de la gent que m'envolta. Tinc tant a agrair que si comencés a recitar noms i cognoms necessitaria un llibre sencer només per a això. Gràcies a tots, de debò. A la meva família, que és la base de tot, i a totes aquelles persones que m'ajuden en petites coses del dia a dia perquè després pugui acabar fent-ne de grans. Sovint són persones invisibles; no apareixen a cap fotografia a les meves xarxes socials ni es pengen cap medalla per haver-me donat un cop de mà amb el que sigui. Gràcies de tot cor.

Tautograma: Lletra S | Lletres i fils

Sols. Solitaris.

Sota salzes seiem.

Soledat sorollosa,

sanglots salivats.

 

Sense samarreta,

sense sabates,

sense sandàlies,

sense somnis...

sense sostre seguim.

Sol·licituds silenciades,

sacrificis sense sort.

 

Saciats, sadolls,

sospirem: sorpresa!

Sabó. Sarró. Sucre. Sal.

Sucs. Sopes. Síndries.

Sardines. Salsitxes.

Safates saboroses.

Santuari sagrat.

Saludem. Somriem.

 

Salvats, 

sota sostre,

sargim sacs,

sembrem solidaritat.

Sostenim, sempre,

sense sostres.

---

Un altre tautograma, aquest amb la lletra S, per al Lletres i fils de juny. Vols participar-hi? https://nurialaroca.blogspot.com/2021/06/lletres-i-fils-juny-2021.html