Marieta de l'ull viu - Maria Petit i Maria Xinxó


La principal norma d'un gos guia és que quan està fent de gos pigall no és una mascota: no se'l pot tocar, no li pots cridar l'atenció i no li pots donar menjar. M'he trobat en més d'una ocasió d'anar caminant tranquil·la i, de cop, sense dir-me ni ase ni bèstia, algú comença a amanyagar el Tavish. El gos es para en sec i l'espant que m'enduc és de campionat. Tant ell com jo hem d'estar cent per cent concentrats si volem arribar a lloc sans i estalvis, i actituds com aquestes no ajuden gens.  

Us sonarà a tòpic però ens fixem tant en l'embolcall, en el que es veu, que ens oblidem de conèixer l'interior. Des que no hi veig he parlat amb moltes persones que no tinc ni idea de com són físicament i tampoc m'importa. En el fons, el fet de quedar-me cega m'ha aportat aquest regal: deixar de jutjar les persones per la seva aparença física, que sembla molt fàcil dir-ho, però quan hi veus és del tot impossible aconseguir-ho.


Vivim en un món en què valorem més el que tenim a partir de les carències dels altres. És com la faula aquella de l'home que s'alimenta només dels tramussos i no para de lamentar-se'n fins que un bon dia es gira i veu que darrere seu hi ha un altre home que està aprofitant les pellofes dels tramussos que ell llença. Aquí és quan s'adona que potser no està tan malament, perquè hi ha algú que encara està pitjor. La comparació, sempre la comparació que alimenta la societat on vivim. 
I no ho oblideu, a tots ens tocarà menjar la pell dels tramussos en algun moment. 

Aquest món està pensat per a les persones que no tenen cap discapacitat aparent. No és que no existeixi la tècnica per donar-nos més independència, simplement no hi ha l'interès ni les ganes de fer-ho, perquè no és negoci. Hi ha coses que es podrien fer diferents, coses que poden semblar insignificants, però que la suma de totes et converteix en molt més dependent del que ho ets, en realitat. 
Al llarg d'aquests deu anys, he tingut moltes ocasions per pensar i és cert que he necessitat el meu temps per arribar al punt on soc ara però estic feliç d'haver-ho aconseguit i de seguir aprenent cada dia de la gent que m'envolta. Tinc tant a agrair que si comencés a recitar noms i cognoms necessitaria un llibre sencer només per a això. Gràcies a tots, de debò. A la meva família, que és la base de tot, i a totes aquelles persones que m'ajuden en petites coses del dia a dia perquè després pugui acabar fent-ne de grans. Sovint són persones invisibles; no apareixen a cap fotografia a les meves xarxes socials ni es pengen cap medalla per haver-me donat un cop de mà amb el que sigui. Gràcies de tot cor.

Comentaris

  1. Un text molt alliçonador. L'hem de tenir sempre present.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són unes bones lliçons per tenir en compte, i si cada un de nosaltres ho té present farem del món un lloc millor per tothom.

      Elimina
  2. Sempre ho podem fer millor i ho hem de fer millor.
    Gràcies pels retalls!

    Aferradetes, Núria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, es tracta d'escoltar, aprendre i aplicar-ho. I com li he dit al Xavier, si cada un de nosaltres hi posem de la nostra part, farem una societat molt millor, que falta fa...
      Gràcies per llegir els retalls, com sempre.

      Aferradetes, Paula, bon inici de setmana

      Elimina
  3. Hi ha una frase que l'he trobada molt realista :"Valorem el què tenim a partir de les mancances dels altres". Ben cert.
    Petonets, Núria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, certament és així. Si un altre té menys que nosaltres sentim que no estem tan malament. I si algú té més, segons el caràcter de cadascú i l'autoestima també, hi ha persones que se senten inferiors, llavors.
      El primer pas és adonar-se'n, deixar de fer comparacions i pensar que tots som únics, però ja és difícil ja.
      Petonets, Roser

      Elimina
  4. He conviscut uns quants anys, en la vida laboral, no pas familiar, amb un noi cec, amb el seus gossos pigalls, perquè n'ha tingut més d'un, jo n'hi he conegut tres de successius. He après moltíssim d'ell i he admirat moltíssim la seva autonomia en tantíssimes coses i reconec que el que diu el llibre és veritat. Es fa poc per ajudar-los a adquirir més independència. Toti així fan meravelles, que sembla impossible que es puguin fer sense veure-hi.

    Aquests fragments me l'han recordat molt.

    "Algun dia a tots ens tocarà menjar la pell dels tramussos". Una bona advertència i crec que és molt certa i en anar-me fent gran crec que veig com a poc a poc s'acosta aquesta època.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan coneixes de prop una persona cega és quan més pots aprendre i adonar-te de les dificultats amb què es troben. Vaig anar a la presentació del llibre aquest aquí Sant Vicenç i la noia va explicar algunes experiències, a part del què descriu al llibre i com dius, sembla impossible el que poden arribar a fer. A vegades nosaltres ens queixem i quan coneixes persones com elles penses que les nostres queixes realment són foteses.

      I sí, la pell dels tramussos tots ens l'acabarem menjant, una bona frase per tenir present.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada