Marieta de l'ull viu - Maria Petit i Maria Xinxó

La principal norma d'un gos guia és que quan està fent de gos pigall no és una mascota: no se'l pot tocar, no li pots cridar l'atenció i no li pots donar menjar. M'he trobat en més d'una ocasió d'anar caminant tranquil·la i, de cop, sense dir-me ni ase ni bèstia, algú comença a amanyagar el Tavish. El gos es para en sec i l'espant que m'enduc és de campionat. Tant ell com jo hem d'estar cent per cent concentrats si volem arribar a lloc sans i estalvis, i actituds com aquestes no ajuden gens.  

---

Us sonarà a tòpic però ens fixem tant en l'embolcall, en el que es veu, que ens oblidem de conèixer l'interior. Des que no hi veig he parlat amb moltes persones que no tinc ni idea de com són físicament i tampoc m'importa. En el fons, el fet de quedar-me cega m'ha aportat aquest regal: deixar de jutjar les persones per la seva aparença física, que sembla molt fàcil dir-ho, però quan hi veus és del tot impossible aconseguir-ho.

---

Vivim en un món en què valorem més el que tenim a partir de les carències dels altres. És com la faula aquella de l'home que s'alimenta només dels tramussos i no para de lamentar-se'n fins que un bon dia es gira i veu que darrere seu hi ha un altre home que està aprofitant les pellofes dels tramussos que ell llença. Aquí és quan s'adona que potser no està tan malament, perquè hi ha algú que encara està pitjor. La comparació, sempre la comparació que alimenta la societat on vivim. 

I no ho oblideu, a tots ens tocarà menjar la pell dels tramussos en algun moment. 

---

Aquest món està pensat per a les persones que no tenen cap discapacitat aparent. No és que no existeixi la tècnica per donar-nos més independència, simplement no hi ha l'interès ni les ganes de fer-ho, perquè no és negoci. Hi ha coses que es podrien fer diferents, coses que poden semblar insignificants, però que la suma de totes et converteix en molt més dependent del que ho ets, en realitat. 

---

Al llarg d'aquests deu anys, he tingut moltes ocasions per pensar i és cert que he necessitat el meu temps per arribar al punt on soc ara però estic feliç d'haver-ho aconseguit i de seguir aprenent cada dia de la gent que m'envolta. Tinc tant a agrair que si comencés a recitar noms i cognoms necessitaria un llibre sencer només per a això. Gràcies a tots, de debò. A la meva família, que és la base de tot, i a totes aquelles persones que m'ajuden en petites coses del dia a dia perquè després pugui acabar fent-ne de grans. Sovint són persones invisibles; no apareixen a cap fotografia a les meves xarxes socials ni es pengen cap medalla per haver-me donat un cop de mà amb el que sigui. Gràcies de tot cor.