Actes humans - Han Kang

Traducció d'Alba Cunill

L’ocellet que surt del cos quan mor algú, on es troba mentre la persona és viva? En el nas arrufat? Darrere del cap, com una corona? O potser en un racó del cor?

---

Cap a la mitjanit, vaig sentir que alguna cosa feble i suau em tocava subtilment. Com que no sabia a qui pertanyia aquella ombra sense rostre, sense cos i sense parla, jo també em vaig quedar callat, esperant. Hauria volgut recordar com es parla amb una ànima, però llavors vaig caure que no n’havia après mai, i semblava que l’altra ànima tampoc en sabia. Encara que no trobàvem la manera de dirigir-nos la paraula, podíem sentir que estàvem pensant l’una en l’altra amb totes les nostres forces.

---

Vull veure’ls les cares amb els ulls tancats mentre dormen, colar-me als seus somnis i moure’m ondulant sobre els seus fronts i les seves parpelles tota la nit, fins que vegin els meus ulls vessant sang i escoltin la meva veu dient: Per què em vas disparar? Per què em vas matar?

---

Creu que l’home és un ésser cruel per naturalesa? El que hem viscut és només una experiència normal i corrent? Aquesta idea que tenim de la dignitat és una mentida, i en qualsevol moment ens podem transformar en insectes, bèsties o masses de pus i sang? El fet que no deixem de ser humiliats, mutilats i massacrats, és l’evidència que ens deixa la història sobre com és la naturalesa humana?

---

A mesura que t’acoses a la realitat els teus somnis es van fent menys cruels i més lleugers, fins que es tornen tan prims com el paper i finalment et despertes. Llavors, són els records els que t’esperen en silenci al teu llit, i et recorden que els malsons no són res comparats amb la realitat.

Read More

La filla de la tempesta - Santi Baró

La feina era duríssima i com més dies feia que hi treballaves i, per tant, més ferides a les mans, més dura encara. El capatàs deia que allò ens enfortia com a dones i ens forjava el temperament andalús, fort i alegre, positiu i noble. Tot allò era molt fàcil de dir si dormies calent i menjaves doble ració (…) Però callàvem, tothom callava, homes i dones callàvem perquè teníem tan poca cosa que no teníem ni veu.

---

Morir-se no era fàcil i viure era negre, sense esperances; jo ni volia ni podia passar un segon més en aquella casa, on tots eren animals, preocupats del què diran i incapaços de mirar-te als ulls i parlar.

---

Els adeus mai són per sempre quan et lliguen els sentiments.

---

No podia amagar-me més, no es poden parar eternament les conseqüències de la vida fent veure que no les veus.

Read More

L'últim germà - Nathacha Appanah

Traducció de Pere Comellas

Què més es pot dir d’aquelles nits al campament? No tenia pas la sensació de ser més desgraciat que els altres, el meu univers començava i s’acabava allà, per mi el món era fet d’aquella manera, amb pares que treballaven de sol a sol i que tornaven a casa borratxos per maltractar la família.

---

Estava molt impressionat de veure allò, aquella mena de riquesa tranquil·la on, a més, treballava el meu pare. Avui és un record que em disgusta una mica, com una enorme mentida que em vaig creure per un moment, perquè aquella aparença de benestar –les cortines que voleien, la fruita, les flors, la gespa, el silenci– només era una façana, un miratge, i si rascaves una mica hi descobries la foscor, la misèria, els crits i els plors.

---

La meva mare va ser la sort de la meva vida, el que l’existència em va oferir per encarrilar-me, per posar-me en el bon camí, un pilar de força, de bondat, de constància i de renúnica, per fer-me entendre que hi havia altres coses a la terra i, tenint-la al meu costat durant la infantesa, no em vaig tornar boig ni dolent ni un desesperat.

---

Malgrat tot el que havíem viscut, encara ens quedava prou innocència i ingenuïtat –no és aquest, l’encant i drama de la infàcia?– per riure de no res.

Read More

La veu de la viola - Salvador Vergés

L’Aniol havia viscut en un món on res era dolent ni res era bo, les coses anaven passant de la manera que arribaven. Els grans a ell gairebé no el veien, era una figura transparent, neutra, com si visqués a prop d’una família i al mateix temps allunyat de tothom.

---

Les muntanyes també són com nosaltres, no tenen cap costat igual i quan les hagis vist des de tots els cantons, sabràs tots els senyals del camí. Quan em perdo em guien per tornar a casa.

---

Si pots triar, no vagis mai a un lloc que es barallen amb escopetes, perquè les bales o els maleïts ferros no saps mai d’on poden venir. Fer la guerra a garrotades seria molt diferent, però, de totes maneres, si l’altre no t’ha fet res, tampoc no entenc perquè t’hi has d’estomacar.

---

Quan vull parlar se’m bloquegen les paraules i no puc dir res. Això em fa agrair més l’escriptura, perquè em permet expressar tot allò que vull dir, igual que ho faria qualsevol persona. Quan escric, perdo la timidesa i puc explicar pensaments que mai no seria capaç de dir encara que em brollessin les paraules.

Read More

Groc d'Índia - Isidre Grau

Ella mai no s’havia sentit part d’enlloc. L’espai on neixes és tan sols un accident, l’única pàtria interior és l’experiència. Només importa la identitat que et creix a dins i que t’acompanya, íntegra, allà on vagis.

---

Si alguna cosa vaig aprendre en la meva setmana al tren és que estaria sola tota la vida, i quan dic sola vull dir d’aquella manera que ho tens tot a dins i t’has d’espavilar, que ningú et traurà les castanyes del foc, ni la persona que més t’estimi.

---

Va arribar el moment que tots els meandres amb què s’entretenia per dins van ser insuficients per dissimular-li la sequedat d’ànima.

---

L’absurd ja forma part de la nostra vida de cada dia. El més absurd és aquesta manera imbècil de desbarrar perquè s’acaba un any.  I els que no creiem en fantasmes, encara volem espantar la por amb sopars de gala o amb viatges excèntrics. No parem, necessitem tirar la casa per la finestra i creure que som meravellosos.

---

Com és que la pobresa ja no ens fa mal als ulls? Potser és que l’Índia ens està esmorteïnt l’esperit crític? Ell s’estava qüestionant el dret a aquella rara felicitat, com si fos un insult per a tota la gent que convivia amb la misèria i amb la incertesa de ser escombrats pels monsons en el moment més impensat. No ens fa gens d’angúnia veure un cos mutilat per la lepra o un marrec despullat que pidola menjar. Què passa? És que aquest país té narcòtic a l’aire?

Read More

Aniversari - Alba Sabaté

Li costava resignar-se a fer de la vida un seguit de dates impertorbables, però inevitablement hi tornava una vegada i una altra per por que en un mal descuit se li esborressin de qui sap quin lloc obscur i pregon.

---

L’espècia humana som ben bé un misteri. No sé en quin punt de l’evolució es va complicar tot tant.

---

Plorava amb els ulls oberts sense consol i només ella sabia perquè ho feia. Plorava perquè sentia els innombrables batecs de la vida i la monotonia del dia rere dia i sobretot sentia l’agredolça sensació que tot se’n va, irremeiablement.

---

La gent veu que la vida dels altres se’n va i mira de consolar-se com pot mentre espera que la seva faci el mateix camí. La gent veu que la seva vida se’n va i calla i no en parla.

---

Què era l’amor? Es resistia a creure el que últimament havia sentit dir en algun programa de la televisió, la perpetuació de l’espècie, un contracte purament emotiu per garantir generacions futures, una emoció que neix en una cinquena part de segon. No podia ser només això.

Read More

Dewey - Vicky Myron

Traducció de Montserrat Vendrell

Tot i les seves circumstàncies, mai no va perdre el tremp o la seva estimació per la vida. Era humil. Potser no sigui la paraula correcta –al capdavall era un gat–, però no era arrogant. Transmetia seguretat. Tal vegada era l’aplom d’un supervivent a les portes de la mort. Potser és la serenor que provoca ser a prop del final, sense esperança, i veure que has pogut retrocedir. No en tinc ni idea. El que sé és que des del moment en què el vam trobar, en Dewey estava convençut que tot aniria bé.

---

Un home gran compareixia a la mateixa hora cada matí, seia a la mateixa cadira, espaiosa i còmoda, i llegia el diari. La seva dona acabava de morir i estava sol. Mai no hagués pensat que era un amant dels gats, però la primera vegada que en Dewey va pujar a la seva falda, el senyor va somriure amb plaer. De sobte, ja no estava llegint el diari en solitari.

---

La biblioteca no és un magatzem. És un centre vital per a la comunitat. Els carrers acabats de pavimentar són molt agradables, però no aixequen els ànims de la nostra comunitat. No com una biblioteca acollidora, sociable i hospitalària. No estaria bé que per qüestions morals tinguem una biblioteca de la qual puguem sentir-nos orgullosos?

---

En Dewey posava el cap a la meva falda i gemegava quan jo plorava o em llepava les llàgrimes de la cara. Tothom es pot sentir identificat amb això. Però puc dir-vos que era gairebé veritat, perquè algunes vegades, quan em queia el món a sobre i em trobava a mi mateixa mirant inexpressivament cap avall, plena de llagrimots als ulls, en Dewey era alli, on el necessitava que hi fos.

---

Era una mascota? No. Va incidir en l’opinió que tenia la ciutat d’ella mateixa? Absolutament. No tothom ho veia així, és clar, però érem molts els qui ho crèiem. En Dewey ens va fer recordar, un cop més, que érem una ciutat diferent. Una població compassiva, que valora les petites coses i que entén que a la vida no importa la quantitat, sinó la qualitat.

---

Vivim en una cultura de despreniment que amaga la gent gran i intenta obviar-la. Tenen arrugues, taques de senectud, no caminen bé i els tremolen les mans o «eructen massa als seus pantalons». No volem veure tot això. Fins i tot als vells consumats, als que ho han donat tot a la seva vida, els volem fora de la nostra vista i del nostre pensament. Ulls que no veuen, cor que no sent. Però potser la gent gran i els gats vells tenen coses per ensenyar-nos, si no és sobre el món, és sobre nosaltres mateixos.

Read More

Un cor aixanti - Jordi Tomàs

Per a tu, tenia molt més valor, si és que els humans es podien mesurar amb la vara d’alguna virtut, una persona amb poques paraules i una mirada densa que no pas un bon orador carregat de frases boniques però d’ulls inquiets, falsos o dubitatius.

---

Ell, com ella, voldria saber els secrets ara mateix. Però els secrets els transmet qui els té, quan vol i com vol. I un ha de saber dominar la seva curiositat i saber esperar el moment.

---

La vida és com una gran partitura, en la qual tothom té el seu lloc. La seva durada. En la qual cadascú interpreta una melodia que cal escoltar. Molts ens acompanyen durant molt de temps, i formen part de la nostra vida, però arriba un moment en què la majoria desapareixen, sense que per això haguem d’oblidar la bellesa que ens va provocar sentir aquella tonada, sense menystenir, doncs, aquell so que va definir la nostra vida.

---

En Kofi, estoic, no li té en compte les paraules malsonants. La tempesta amainarà i la Clara tornarà a deixar-se seduir pel Rèquiem. Ho sap del cert. L’avi li havia ensenyat que els judicis espontanis són pobres i efímers i que les veritats de llarg recorregut són molt més fecundes.

Read More

Anaïs sota les voltes - Maria Vilanova i Vila-Abadal

Si les coses no vols que continuïn vives, se’ls ha de donar sepultura, no només arraconar-les, oi?

---

La gelosia ho arrasa tot, fa com la sal en un camp per llaurar; ja no hi creix ni una mala herba mai més. Aquest monstre, perquè la gelosia és un monstre, pot arribar a fer cometre el crim més esgarrifós, en el pitjor dels casos. Del que no hi ha dubte és que anul·la la personalitat més forta i més centrada. I la víctima és tan qui pateix la gelosia com qui en rep els efectes.

---

Cada suïcidi fa preguntar-nos a cada un de nosaltres quina responsabilitat hi tenim, i açò ens du a sentir-nos-en culpables. Però com que la culpabilitat és irracional, l’única cosa que podem fer és foragitar-la, expulsar-la com si fos un mal esperit que ens ha posseït.

---

La bellesa dels llocs, com la de les persones, no depèn dels monuments històrics ni de les postes de sol meravelloses que ens ofereixen, ni de la perfecció d’un nas en un rostre, sinó que depèn de les vivències que ens hi lliguen.

Read More

Castellar, vila de versos

.

Castellar, vila de versos és una proposta de l’Ajuntament de Castellar del Vallès per incentivar la creativitat poètica i fomentar la lectura a l’espai públic inscrivint versos a diferents passos de vianants de la vila. La convocatòria per escollir els versos es va iniciar el 21 de desembre del 2018 i va finalitzar el 31 de gener d’enguany a través de la web de l’Ajuntament de Castellar.

El passat dimarts dia 2 d’abril, en un acte a la Biblioteca Antoni Tort de Castellar del Vallès, es van donar a conèixer els 29 versos seleccionats que s’inscriuran als passos de vianants en els propers dies. D’aquests 29 versos n’hi ha un de meu:
Cada nit pinto pinzellades de somnis tenyits de vida.
Em fa il·lusió formar part d’aquesta iniciativa i dono l’enhorabona a la resta de seleccionats i a l’Ajuntament de Castellar del Vallès per la proposta.

Enllaç de la notícia publicada a la web de l’Ajuntament de Castellar, amb la llista de frases i versos seleccionats: http://www.castellarvalles.cat/34154/noticia/8615/

Read More