La vida al davant - Romain Gary (Émile Ajar)

Traducció de Jordi Martín Lloret

 

A mi em sembla que els que millor dormen són els injustos, a qui tot se’ls en fot, mentre que els justos no poden acluclar l’ull i s’amoïnen per tot. Si no, no serien justos.

---

A mi no m’agraden les persones que tenen cares on tot canvia constantment i fuig per totes bandes, i que no fan la mateixa cara dos cops seguits. Falses, en diuen.

---

Les coses no són del tot blanques o negres, i sovint el blanc és el negre camuflat i a vegades el negre és el blanc que es deixa aixecar la camisa.

---

A mi l’heroïna me la sua. Els nanos que es punxen s’acostumen a la felicitat i llavors ja han begut oli, perquè la felicitat és famosa precisament per les crisis d’abstinència que provoca quan no se’n té. Per punxar-se cal de debò voler ser feliç a qualsevol preu.

---

Si voleu que us digui el que penso, els paios a mà armada són com són perquè quan eren petits ningú no els va fer cas i es van quedar en l’anonimat. Hi ha massa nanos per fer-los cas a tots, i alguns fins i tot es veuen obligats a morir-se de gana per cridar l’atenció, o si no, formen bandes criminals per fer-se notar.

Read More

Paradís d'ombres - Núria Gras

.

Feia un fred que pelava però jo tenia el cor escalfat, no sentia la gelor perquè el cor no parla, però endevina.

---

La gent de la meva generació hem après que a vegades un ha de saltar-se les normes si vol aconseguir resultats.

---

El seu pare sempre deia que el món estava dividit entre els que es passaven tot el dia lamentant-se i els espavilats, aquells que saben aprofitar les oportunitats que la vida els posa al davant.

---

Els homes no són muntanyes, es mouen, i tard o d’hora es retroben.

---

Odiar només genera violència.

Read More

Estimat Michele - Natalia Ginzburg

Traducció de Terera Muñoz Lloret

Malgrat que vam tenir alguns moments breus i sovintejats de felicitat, després tot es va acabar embrutant, capgirant i ultratjant. Però no solament s’estimen els records feliços. En un determinat moment de la vida, t’adones que s’estimen els records.

---

Quan la nostàlgia es barreja amb la repulsió, els llocs i les persones que estimem els situem en una gran llunyania i els camins per retrobar-los ens semblen tallats i impracticables.

---

Miro d’imaginar-me la teva vida en un lloc o en un altre, però al mateix temps sento que la teva vida és diferent de com me la imagino, i així la meva imaginació esdevé cada vegada més incerta i més vaga a l’hora de construir arabescos entorn teu.

---

Tots nosaltres tenim una zona d’orientació i d’insensatesa i de tant en tant ens sentim fortament atrets per deambular i per no respirar altra cosa que la pròpia solitud.

---

Podria ser que, si tu vinguessis a veure’m jo m’habitués de seguida a tu, i no em vull habituar a una presència que per motius obvis no seria constant. I jo no em conformaria amb una teva simple, formal, única visita de condol. No em serviria de res.

Read More

Paraigües Magí | Relats conjunts

Rajola d'oficis, fotografia d'Albert Mestres

En Magí repassa el cartell una última vegada abans de donar l’ordre a la impressora mentre es mira la rajola penjada al costat de la porta de l’establiment que regenta, un local amb més de cent anys d’història que, tot i que s'ha modernitzat en molts aspectes i s’ha adaptat als nous temps, continua conservant l’encant de botiga antiga, de botiga de barri. A l’aparador, paraigües de totes mides i colors; a dins, més paraigües i articles per a la llar.

Un cop impresos els papers hi fa un cop d’ull i en penja un a l’entrada:
Descobrir l’antic ofici de paraigüer
Conèixer la història de l’antic ofici de paraigüer: característiques d’un taller artesanal de confecció i reparació de paraigües.
Utilització de les matemàtiques en la confecció del patronatge.
Aprendre, de manera molt incipient, a tallar i cosir roba.

Quan en Magí va rebre la proposta de l’Ajuntament per donar a conèixer l’antic ofici de paraigüer, de seguida va respondre afirmativament i va començar a pensar en tots els detalls del taller.
Satisfet, espera que l’activitat programada tingui èxit de participació i es torna a mirar la rajola que hi ha al costat de la porta: un noi assegut en una banqueta de fusta amb barret i jersei grocs, pantalons fins a mitja cama, esclops i un paraigua a les mans. A sobre de la rajola, una fotografia de l’avi, la persona que va inaugurar aquest local, la persona que li va ensenyar i transmetre els valors de l’ofici. Segur que l’avi Magí estaria orgullós d’ell.

---

Aportació a ‘Relats conjunts’ a partir de la imatge proposada:
http://relatsconjunts.blogspot.com/2019/02/paraiguer.html
La informació sobre l’ofici de paraigüer l’he extret d’aquest enllaç:
http://ajuntament.barcelona.cat/comerciescoles/wp-content/uploads/fitxes-visites/Paraig%C3%BCes_Miro.pdf

Read More

Només nit - John Williams

Traducció d'Anna Llisterri

 

Aquesta habitació està com la meva ànima, va pensar. Bruta i desordenada. És una habitació i la minyona la netejarà aquest matí, d’una manera com no es pot netejar l’ànima. Qui hi ha per netejar-te l’ànima?

---

Tots dos esperem, el temps i jo. És un joc. És una cursa a veure qui pot esperar més que l’altre. I quan s’acaba, no ha guanyat ningú. Aquest és el saldo final. Cap dels dos no guanya.

---

No hi ha res pitjor que estar sol quan no ets prou fort per afrontar els teus propis pensaments. Ho pots suportar durant un temps i després… després ja no pots estar més sol. Hi has de fer alguna cosa, per molt estúpida que sigui. T’has de fer creure a tu mateix que no estàs sol, encara que hi estiguis.

---

Ell no actuava, mai no havia actuat per voluntat pròpia. Un poder innominable l’empenyia d’un lloc a l’altre, per camins que no tenia cap desig de seguir, a través de portes que no coneixia i no tenia cap desig de conèixer. Tot era fosc i sense nom, i ell caminava en la foscor.

Read More

Em dic Lucy Barton - Elisabeth Strout

Traducció d'Esther Tallada

 

Quan escrius una novel·la la pots tornar a escriure, però quan vius amb algú durant anys, la novel·la és la que és, i no podràs tornar a escriure aquella novel·la amb ningú altre.

---

A pesar de la meva plenitud, jo em sentia molt sola. El de la soledat va ser el primer gust que vaig tastar a la vida, i després hi va ser per sempre més, amagat dins els insterticis de la meva boca, per fer-me’n memòria tothora.

---

Els llibres m’aportaven coses. Els llibres feien que no em sentís tan sola. I llavors pensava: jo mateixa escriuré, i així la gent no se sentirà tan sola.

Read More

L'últim adéu - Kate Morton

Traducció de Mireia Alegre Clanxet i Imma Estany i Morros

                            

Havia obert la porta, havia sortit a fora i havia anat a estimar allà on no havia d’haver anat, i ara havia de patir-ne les conseqüències. El món era un lloc d’equilibri i justícia natural; sempre s’havia de pagar un preu, i ja era massa tard per tancar la porta.

---

No sempre podem triar on, com i qui, i l’amor ens dóna la força per suportar el que mai no hauríem imaginat que seríem capaços d’aguantar.

---

La vida t’ensenyarà a no fer suposicions ingènues. L’única cosa en què es pot comptar és que en el fons no es pot comptar amb ningú.

---

Estar espantat s’assembla massa a ser vulnerable, i feia anys que havia decidit que era millor encarar-se directament amb els problemes que no tenir-los darrera atansant-se sense fer soroll.

Read More

El calaix dels vols perduts - Jesús M. Tibau

 

Els seus ulls, d’un color indesxifrable, m’amaraven d’equilibri, una sensació estranya per al xiquet indecís i tímid que era llavors, que encara soc i que, em temo, sempre seré.

---

Voldria gaudir dels avantatges de la invisibilitat, perquè fins ara només en pateix inconvenients. La seva invisibilitat no és qüestió d’un experiment cientific carregat de glamur i misteri que el converteixi en un súper heroi, sinó de la impotència. És qüestió d’actitud, ho sap, però desistí fa temps de barallar-se amb la seva manera de ser, o de no ser, vet aqui el dilema.

---

Les multituds l’angoixen. I les trobades cara a cara, quan l’interlocutor pot apreciar com s’humitegen els porus de la pell, l’intimiden. Només es mou en certa comoditat quan disposa de l’espai de maniobra exacte, ni poc, ni massa; un marge estret que encara no sap definir clarament.

---

Caure en l’espiral d’indecisions petites és una forma covarda d’obviar indecisions més grans.

---

Sembla estrany com creixen les cases quan t’hi trobes sol; es fan amples, i altes, i fredes, i els passos hi ressonen, i els silencis se’t claven, i t’encongeixes perillosament.

---

Quan els cordills del record cauen a terra, s’emboliquen sols, uns amb els altres, misteriosament, com les serps al cistell d’un flautista; si estires d’un fil no saps quants nusos trobaràs.

Read More

Sota el mateix cel - Núria Pradas

La guerra arribava i deixava anar la seva ombra damunt la vida tranquil·la que havien dut fins a aquell moment i els mostrava la feblesa dels homes, tot advertint-los que els somnis són com fum, que s’esvaeix en un tancar i obrir d’ulls.

---

Ella, com molts altres, vivia l’ocupació del poble amb un dolor intens, i es mirava els veïns, els que semblava que no tenien memòria, ni orgull, ni vergonya, amb un silenci fet de retrets. Sí que n’hi havia, de gent, que no oblidava els morts, ni els presoners. Que no els oblidaria mai.

---

El que més desitjava en aquell moment era escapar-se dels silencis, del pou profund de soledat en què vivia.

---

Ara que el front és lluny, ara que s’estan en aquest poble, envoltats de gent corrent, de gent com la que hi ha allà, a casa seva; que ploren els morts, com els ploren allà, amb les mateixes llàgrimes i un dolor idèntic, ara es pregunta si tot això paga la pena. Tanta guerra. Tants morts. Tantes llàgrimes.

---

La pèrdua d’algú insubstituïble és com una ganivetada enmig del cor. Els que se’n van massa d’hora arrosseguen amb ells una part de la vida dels qui resten.

---

Hi ha un futur, per a ells, encara? Un futur junts, lluny de la guerra? Si n’hi hagués un només per això pagaria la pena viure. Per aquests breus miratges de felicitat. Pels instants en què una parella pot omplir el món amb el seu amor. Defugir la misèria, la mort, la guerra, l’odi.

---

Encara que un s’amagui de la realitat, la realitat persisteix, quieta al seu lloc, a l’aguait, i, a la fi, t’encalça.

---

Odiar. Odiar. Odiar. Està tan cansada d’odiar! Per què odiar? (…)
Cauen les primeres gotes. Tant de bo, pensa Camille, la pluja s’endugués tots els odis.

Read More

La filla de la neu - Núria Esponellà

Per la quantitat moderada de fotos que té publicades, dedueixo que fa poc temps que forma part del club de fotoaddictes que metrallen l’espai cibernètic cada dos per tres. O bé és que l’Arlette pertany a la mena de persones a qui no ens entusiasma compartir gaire informació i la utilitzem amb comptagotes. Queda clar, com a mínim, que no pateix la diarrea exhibicionista d’altres usuaris i no exposa res personal que la pugui comprometre.

---

Els sentiments no es poden canviar tan fàcilment, i les situacions que no acceptes no te les pots treure del cap així com així…

---

La vida no és mai lineal, té espai i temps, i els humans estem sotmesos a la seva força gravitatòria, a moviments centrífugs i centrípets. Tornados i tsunamis que ens sacsegen mentre estem vius. Potser són fenòmens inevitables, similars als que s’esdevenen en l’univers: en un moment determinat esclata una situació en mil bocins.

---

Al final, som nosaltres qui escollim entre la confiança o la desesperació. Jo vull confiar.

Read More