Un món de deixalles - Oliver Franklin-Wallis (II)

Traducció d'Ariadna Pous

Arreu del món, cada any es llencen 931 milions de tones de menjar, segons el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient. Fins a un terç del menjar que es produeix al món acaba a les escombraries sense que s'hagi arribat a consumir. Això vindria a ser l'equivalent a un bilió de dòlars en menjar cada any, prou per alimentar dos milions de persones, o quatre vegades totes les persones que passen fam al món.

El malbaratament alimentari no és només una tragèdia humana, sinó també ambiental. Segons el Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic, fins a un 10 per cent de totes les emissions de gasos d'efecte hivernacle es poden atribuir al malbaratament d'aliments.

Al voltant del 80 per cent dels deu milions de carabasses que es conreen al Regne Unit es fan servir com a decoració per a la festivitat de Halloween i després es llencen sense menjar-les, cosa que es calcula que genera unes 18.000 tones de residus alimentaris. (Als Estats Units, amb aquesta estranya obsessió que tenen pel Halloween, se n'arriben a llençar 900.000 tones.) La fruita i hortalissa que no es ven i que els espigoladors tampoc no agafen es descarta i es torna a enterrar al sòl. «Mires els camps, i et preguntes: com pot ser?».

La gent no entén que som part de la natura, i que això és un cicle natural. com més aviat entenguem que ens cal encaixar amb la natura en comptes de dominar-la, millor.

Més aviat del que es tracta és de ser conscients dels residus inherents en tot allò que fem i consumim, molt sovint de manera despreocupada, perquè d'aquesta manera com a mínim podrem tenir un debat honest sobre els residus, i sobre la veritable escala del nostre malbaratament. Quan ens comprem un mòbil nou, els residus no només són la capsa on ens arriba, ni el mòbil mateix. També són les terres arrasades per extreure'n les matèries primeres, els boscos talats i destrossats per fer-ne l'embalatge, els químics tòxics abocats als rius per fabricar els plàstics que conté. També el dany a les persones i els llocs a qui encolomem aquests residus.

Més fragments d'aquest llibre aquí: Un món de deixalles - Oliver Franklin-Wallis (I) 

Read More

Un món de deixalles - Oliver Franklin-Wallis (I)

Traducció d'Ariadna Pous

Una cosa que sí que fa el reciclatge és mitigar el sentiment de culpa dels consumidors respecte els residus que generen. Si un producte es percep com a reciclat o reciclable, això fa que ens sentim millor quan el comprem, però el cas és que no tenim gaire manera de saber si el que anuncien les etiquetes és veritat o no.

Hem de començar a explicar la veritat sobre el reciclatge: què rutlla i què no. Aquest hauria de ser l'inici d'un debat de debò, que demana de nosaltres que afrontem els efectes del nostre sistema econòmic, i la manera com promou el consum i la generació de residus. Però el problema és complex, i poques vegades és una qüestió de blanc o negre; qualsevol intent de transformar aquest sistema ha d'implicar tots els actors afectats, siguin on siguin. Tot plegat vol temps i voluntat política, coses que de vegades fa l'efecte que no són precisament gaire abundants. Fins que això no passi, la muntanya de brossa no pararà de créixer. I de cremar. 

---

Donem les nostres coses per evitar que acabin en un abocador, i sense ser-ne conscients acaben en un abocador encara pitjor a milers de quilòmetres de distància. Aquesta és la conseqüència del nostre sistema de residus globalitzat: no és un defecte, sinó la manera com funciona el sistema avui dia. I no es tracta de colonialisme en matèria de residus, sinó més aviat del vell colonialisme de sempre: la reapropiació de les terres i la vida dels altres per al nostre benefici personal. Simplement hem desviat la mirada per no veure-ho.

Read More

Gràcies - La Ploma

Salts d'aigua al riu Calders al seu pas per Navarcles (15/1/26)

Avui vull donar les gràcies a les persones que van assistir, dimecres passat, a la presentació del projecte La Ploma. La trobada en línia va ser organitzada per Lidia Luna, de Narrativas y otras lunas, amb qui he fet la formació d'Acompanyar amb l'escriptura i les narratives i que m'ha portat a crear aquest projecte en què s'uneixen escriptura, natura i educació ambiental.

A la presentació vaig explicar la meva trajectòria amb l'escriptura, des que vaig començar l'any 2012 fins a l'actualitat, en què escriure s'ha convertit en un hàbit i una forma d'expressió, ordenació de pensaments i idees i de deixar volar la imaginació. Vaig mostrar els llibres publicats en aquests anys i vaig parlar d'alguns tallers d'escriptura que he fet, fins arribar a aquest últim per poder facilitar i acompanyar la pràctica de l'escriptura, tant personal com creativa amb la natura com a font d'inspiració, autoconeixement i autocura.
Això em va conduir a parlar del meu vincle amb la natura, de com per a mi ha estat i és un refugi, una llar, així com de la importància de connectar-hi amb presència, consciència i amb respecte per al medi i tots els éssers que l'habiten. I també del meu interès en conèixer-la més profundament, des de fa uns anys, començant de forma autodidacta mitjançant guies d'espècies, llibres i consultes a la xarxa, així com amb la realització de la formació en Interpretació i educació ambiental l'any 2022. 

Per a finalitzar la trobada vaig convidar a tancar els ulls per fer un exercici breu de visualització guiada a través del cos, seguit d'un vídeo en què l'aigua n'era la protagonista i vaig proposar escriure a partir del que havien sentit contemplant i escoltant el so de diferents salts d'aigua. 

Precisament avui, dia 2 de febrer, se celebra el Dia Mundial dels Aiguamolls o zones humides, ecosistemes de gran importància perquè són espais amb molta diversitat biològica, són reguladors del cicle de l'aigua i refugi per a la vida silvestre. Alhora destaquen per la seva vulnerabilitat, així que cal crear consciència per a la seva conservació i preservació. 

Un cop més agrair a tothom qui va venir a escoltar, participar i donar valor a les paraules i la natura. I pel que fa a La Ploma aviat anunciaré algunes activitats.

Read More

Dimecres d'haikus | Gener

Plaça de la Independència - Girona (3/1/26)

Sota les voltes

la ciutat es desperta 

mandrosament.

(7/1/26)

Vinca - Parc dels Camps Elisis - Lleida (novembre 2024)

La vinca plora

amb llàgrimes de pluja.

Segueix ben viva!

(14/1/26)

La Canya - Estadi de Montilivi - Girona (2/1/26)

Mirada dolça
a tothom enamora.
Pacient, la Canya.

(21/1/26)

Sant Vicenç de Castellet (desembre 2025)

Rius de deixalles

formen part del paisatge.

Vergonya humana.

(28/1/26)

En aquesta entrada publico els haikus escrits cada dimecres del mes de gener. L'any passat em va sorgir la idea d'escriure un haiku tots els dimecres, i altres dies de la setmana també n'escric, però aquest dia és com un repte personal, una forma de comprometre'm amb l'escriptura, tenir "l'obligació" d'escriure alguna cosa. De moment aquest primer mes he complert i vull anar seguint, així que els compartiré aquí al blog l'últim dimecres de mes, amb aquesta etiqueta de #dimecresdhaikus.

I sobre les fotografies i haikus compartits, pel que fa a la tercera, afegir que la Canya és la gossa oficial del Girona CF, assisteix a tots els partits que l'equip juga a Montilivi i a més és una gossa de teràpia, visita escoles, residències, hospitals, persones amb diversitat funcional, etc. Em va fer molta il·lusió poder-la conèixer, el passat 2 de gener en l'entrenament de portes obertes que va oferir el Girona. La Canya és una gossa mooolt pacient, s'hi va acostar molta gent a saludar-la, petits i grans, i ella es va deixar acariciar i fer-se fotos durant una bona estona. És un encant de gossa.

Amb la Canya (2/1/26)

La Canya a la gespa de Montilivi (2/1/26)

Read More

La Ploma: presentació projecte 28 de gener

El pròxim dimecres 28 de gener faré la presentació de La Ploma, un projecte en què s'uneixen l'escriptura, la natura i l'educació ambiental. El projecte és el resultat final del programa formatiu 'Acompanyar amb l'escriptura i les narratives', de Narrativas y otras lunas.

A la presentació explicaré en què consisteix el projecte i quines activitats vull oferir, la meva trajectòria i experiència amb l'escriptura, la relació i el vincle amb la natura i com ho he unit amb un enfocament ambiental. Al final farem un tastet d'escriptura i natura amb una proposta per a escriure.

La presentació serà el proper dimecres 28 de gener a les 6 de la tarda, dos dies després del Dia Mundial de l'Educació Ambiental, i és oberta a tothom qui vulgui, inscrivint-se en el següent enllaç: https://narrativasyotraslunas.myflodesk.com/ploma-escritura-naturaleza.

Em fa molta il·lusió presentar aquest projecte, que ha sorgit després de diferents formacions que m'han permès revisar tots els coneixements que ja tenia i unir allò que em mou: l'estima per les paraules i la natura. Però sobretot el projecte sorgeix des del cor, amb el desig de fer volar la ploma cap a altres cors que tinguin ganes de transformar(se). Qui pugui i vulgui assistir-hi serà molt benvingut. 

Read More

Polla d'aigua (Gallinula chloropus)

Jardins de Torre Girona, Barcelona (setembre 2024)

Jardins de Torre Girona, Barcelona (setembre 2024)

Navarcles (novembre 2025)

 

Nom en català: Polla d'aigua

Nom científic: Gallinula chloropus

La polla d'aigua, gallineta d'aigua o titeta de riu és una espècie que es pot trobar en ambients aquàtics com aiguamolls, rius i llacs. La seva coloració és en general d'un gris pissarra amb una línia blanca a cada lateral i dues taques blanques sota la cua. L'escudet i el bec són vermells, amb la punta groga. 

S'alimenta de petits invertebrats i de brots i arrels de plantes aquàtiques que agafa sense submergir-se, passejant en grups per vora l'aigua. Nien habitualment en èpoques de pluges; el niu és una cistella, petita de branques seques, amagat entre la vegetació aquàtica.

Read More

Somos naturaleza - Katia Hueso

Los progesos científicos y técnicos han conseguido que nuestras vidas sean más fáciles. Pero a medida que mejorábamos en comodidades, nos hemos ido separando de nuestra esencia natural.

---

La música nos enamora, nos entristece, nos anima... es un vehículo muy potente para transmitir emociones. A la naturaleza le pasa algo parecido. Lejos de ser un lugar silencioso, hay sonido, pero no ruido. Y, además, es un entorno musical en esencia: hay melodías, armonías por doquier. El canto de las aves es la referencia más evidente. Pero la naturaleza rara vez está en silencio: el incesante chirrido de las chicharras, el croar de las ranas, el silbido del viento, el estallido de las tormentas o el borboteo del agua son ejemplos de sonidos naturales que han sido fuente de inspiración para muchos músicos.

---

Cuánto más tiempo permanezcamos en la naturaleza, más vamos a querer hacerlo: porque nos sentiremos mejor: más centrados, más conectados. Para alcanzar esta unión profunda con la naturaleza es necesario el "silencio social". Es importante hacer este trabajo en solitario, buscar un lugar tranquilo en el que establecer un diálogo íntimo con ella. En ese proceso, no solo conectaremos, sino que nos reconciliaremos con nuestras inquietudes y zozobras. La naturaleza no nos juzga, nos acepta como somos y como estamos. 

---

No se trata solo de perseguir una vida más cercana a la naturaleza, sino de un fenómeno mucho más complejo que responde a un movimiento social que protesta contra la mecanización de la sociedad, el distanciamiento entre el productor y el cliente y la hegemonía de las grandes marcas. 

Read More

En obrir la porta | Lletres i fils

En obrir la porta del balcó al matí he contemplat un cel pel de núvols i boira, notant el fred d'aquest dia d'hivern a la pell del rostre i les mans. Ben a la vora he sentit el so d'algun ocell que no he reconegut, mentre a la teulada de davant, la gata de la veïna estava ajaguda amb els ulls tancats. He tornat a entrar a casa, fins a la cuina, on se sentia l'olor de farigola de la infusió que m'havia preparat i que he anat bevent a poc a poc. Tot seguit, he sortit al carrer amb una bossa d'escombraries buida. Segur que l'ompliré, m'he dit a mi mateixa. 

M'he dirigit fins a la zona del riu, a prop d'on visc, i en arribar-hi el paisatge era desolador. En el camí més proper a l'aigua un munt de deixalles s'hi acumulaven: llaunes, gots, ampolles de vidre, paquets de tabac... he tret la bossa d'escombraries i he començat a recollir tota aquella brutícia. La bossa ha quedat gairebé plena. I en acabar m'ha arribat el seu crit característic: "craag, craag", m'he girat cap al riu i, efectivament, era allà: un bernat pescaire. Semblava que m'agraís que hagués netejat el seu espai, el nostre, l'espai de tothom. L'he observat uns minuts, quiet a sobre d'una pedra, atent a l'entorn. Llavors m'he assegut en un banc, deixant-me embriagar pel so de l'aigua i observant com dos pardals avançaven amb els seus salts pel camí.

Tornant a casa he llençat el que duia als contenidors corresponents: els envasos de plàstic al groc, el vidre al verd, i altres residus al gris. Ja a casa he anat a l'habitació i he tornat a sortir al balcó, volia entrar una planta per protegir-la del fred. En obrir la porta la gata de la veïna seguia allà, a sobre de la teulada. Ha aixecat el cap i ha pronunciat "miaau" un parell de vegades. Tenen molta intuïció els animals, reconeixen les persones que fan bones accions, he pensat. Potser ella també m'ha agraït que hagi deixat un espai natural com sempre hauria d'estar.

---

La meva aportació a Lletres i fils de desembre de 2025. 

Read More