Camins de vida

La guerra arribava i deixava anar la seva ombra damunt la vida tranquil·la que havien dut fins a aquell moment i els mostrava la feblesa dels homes, tot advertint-los que els somnis són com fum, que s’esvaeix en un tancar i obrir d’ulls. Ella, com molts altres, vivia l’ocupació del poble amb un dolor intens, i es mirava els veïns, els que semblava que no tenien memòria, ni orgull, ni vergonya, amb un silenci fet de retrets. Sí que n’hi havia, de gent, que no oblidava els morts, ni els presoners. Que no els oblidaria mai. El que més desitjava en aquell moment era escapar-se dels silencis, del pou profund de soledat en què vivia. Ara que el front és lluny, ara que s’estan en aquest poble, envoltats de gent corrent, de gent com la que hi ha allà, a casa seva; que ploren els morts, com els ploren allà, amb les mateixes llàgrimes i un dolor idèntic, ara es pregunta si tot això paga la pena. Tanta guerra. Tants morts. Tantes llàgrimes. La pèrdua d’algú insubstituïble és com

Per la quantitat moderada de fotos que té publicades, dedueixo que fa poc temps que forma part del club de fotoaddictes que metrallen l’espai cibernètic cada dos per tres. O bé és que l’Arlette pertany a la mena de persones a qui no ens entusiasma compartir gaire informació i la utilitzem amb comptagotes. Queda clar, com a mínim, que no pateix la diarrea exhibicionista d’altres usuaris i no exposa res personal que la pugui comprometre. Els sentiments no es poden canviar tan fàcilment, i les situacions que no acceptes no te les pots treure del cap així com així… La vida no és mai lineal, té espai i temps, i els humans estem sotmesos a la seva força gravitatòria, a moviments centrífugs i centrípets. Tornados i tsunamis que ens sacsegen mentre estem vius. Potser són fenòmens inevitables, similars als que s’esdevenen en l’univers: en un moment determinat esclata una situació en mil bocins. Al final, som nosaltres qui escollim entre la confiança o la desesperació. Jo vull con