Tant tu com jo tenim instruments que no són protagonistes; al percussionista i als violes, poques vegades ens fan saludar. El públic no ens veu. Poca gent coneix la viola, fora dels músics, però la nostra feina és importantíssima. Nosaltres som els que fem brillar la música, amb la nostra presència discreta. Sense nosaltres, la música estaria despullada.
Si comences a desviar-te del camí perquè un altre pugui fer coses, mai no aconseguiràs arribar on podries.
Has d’escriure perquè no pots fer altra cosa. Potser la teva obra no passarà més enllà de tu. Però ets indigna si escrius per passar a la història. El quid de la qüestió no és si la teva obra serà prou bona per anar més enllà de tu. El que t’has de plantejar és si tu ets prou bona per escriure-la.
La música ens dóna el que l’escriptura no pot. És curiós: algú podria dir que és molt menys concreta, però jo sento que precisament això fa que cadascú se l’administri, que a cadascú li doni el que necessita. Jo t’escric un acord de sèptima menor. I no t’estic dient res en concret, però potser et dic moltes més coses que amb paraules. Perquè t’estic obrint la porta als sentiments. Un acord, uns sons, t’obren el cor.
No és el mateix saber que algú pensa en tu que sentir-te sol i no saber si importes a algú.
