Camins de vida

Traducció de Francesc Miralles Sovint es pregunta què passa en realitat quan un s'adorm. De vegades s'imagina que hi ha una petita criatura que dóna voltes al seu interior i es dedica a apagar totes les espelmes. Quan tot és a les fosques, llavors s'adorm. És algú que pertany a la gent de la nit, pensa. Ser adult potser sigui no dir el que es pensa. O potser sigui saber quines mentides no són perilloses. Aprendre a evitar les mentides que es descobreixen massa fàcilment. Res és tan solitari per a una persona solitària com dormir en un llit solitari d'una casa solitària. Per això m'assec al camió i començo a voltar. Mentre condueixo vaig cantant. Penso en tots els anys que he passat a l'hospital i allunyo els mals pensaments cantant. Es poden allunyar les penes cantant.  No s'és idiota pel sol fet de tenir un defecte físic. Sé què murmura la gent. Sé que molts creuen que no hauria d'anar pel carrer, com la resta de gent. És que volen que em tanqui en una

Traducció de Cristina Sala Pujol Em vaig concentrar en l'olor de les flors vermelles i la vaig inhalar profundament. Diverses vegades. Era l'olor més meravellosa que havia ensumat mai. A l'abocador no creixien plantes com aquella. Només males herbes, ortigues, cards, alguna dent de lleó de tant en tant. Era com si amb cada respiració se'm despertés al morro alguna cosa que hagués estat adormida tot aquest temps. Només per aquesta experiència ja havia valgut la pena deixar l'abocador. Es pot aprendre a estimar? No en sabia la resposta, però estava segura d'una cosa: érem dos gossos destinats a estar junts. Potser no com a amants, però en tot cas no només com dos esguerrats que no tenien ningú més. Si mai ens estimem, no serà per un somni, ni perquè és el nostre destí. Sinó perquè el cor ens ho diu. Així hauria de ser sempre l'amor. Quan obres el cor, aleshores també estàs en condicions de fer l'acte de valentia més gran de què un ésser és capaç. Estimar.

. Voldria ser gota d'aigua i caure des d'un núvol, ajuntar-me amb més gotes en un gran riu i travessar mars, illes i boscos... Saltar sobre les branques d'un arbre mil·lenari, lliscar de fulla en fulla, baixar pel seu tronc rugós fins a la terra humida i endinsar-me en un flascó d'aigües revitalitzants per tornar a ser gota quan la natura ho demani. Proposta per al repte ‘Escribir jugando’ , del blog de Lídia Castro Navàs: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau. Com a repte opcional, que a la història hi aparegui alguna cosa relacionada amb la bombeta. https://lidiacastronavas.wordpress.com/2021/01/01/escribir-jugando-enero-3/    

John Williams Waterhouse, 1888, The Lady of Shalott Fa mesos que el dia a dia de la Blanca és sempre igual: després d'esmorzar comença la jornada de classes d'anglès en línia i quan acaba, a mig matí, surt de casa i es dirigeix fins al parc del llac, als afores del poble on viu. Allà agafa la barca que havia estat del seu avi, hi puja i travessa l'estany de punta a punta. Fa un parell de setmanes, entremig de les mantes que té a la barca, hi va trobar una capseta de cartró amb una pedra a dins. L'endemà, la mateixa situació, una altra capsa amb una altra pedra. I així durant vuit dies. Al principi llençava les pedres a l'aigua i s'emportava les capses a casa, però a partir del quart dia va començar a endur-se les capses i les pedres deixant-les damunt de la llar de foc. Després de vuit dies va deixar de trobar capses i pedres. Però la Blanca no podia deixar de fer-se preguntes: Qui havia deixat aquelles capses tan ben posades entre les mantes? Què volien dir,

Traducció d'Alba Dedeu   Els prominents tenien privilegis i poder: el poder just per manar sobre la resta de nosaltres. Alguns dels prominents intentaven ser justos. A la majoria els encantava ser busca-raons, com aquells nens de l'escola que es pensaven que trepitjar els altres els feia més grans i millors. Ens van dir que després de dutxar-nos ens tornarien la roba. Era mentida. Ens van donar uns vestits ratllats en forma de sac. Les ratllades en què ens havíem convertit corríem amunt i avall com ramats de zebres aterrides. Ja no érem persones, érem números. Podien fer el que volguessin amb nosaltres. Molt abans de la guerra, la gent carregada d'odi que manava havia fet llistes de totes les persones que volien suprimir. Primer van ser llistes de persones que no pensaven com ells. Després, de persones que tenien el cervell o el cos espatllat. Després, de persones que professaven religions diferents de la seva. Gent que pertanyia a una raça diferent. Un cop et posaven en u

. L'Aina arriba al supermercat i com cada setmana el troba al costat de la porta principal, assegut a terra, sobre una manta de color gris; al seu costat hi té una ampolla d'aigua, una motxilla i la guitarra que sempre l'acompanya. Ella entra dins la superfície comercial, omple el carro i es dirigeix a caixa. Paga, ho guarda tot en un parell de bosses, surt i s'atura fixant-se com aquell home, d'uns cinquanta anys i amb cabells grisos i blanquinosos, frega els seus dits a les cordes de l'instrument i, amb veu potent i clara, canta el tema Tornarem dels La'xn Busto.  Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta que amaguem rere rostre indiferent... Acabada la cançó l'Aina agafa el moneder i busca unes monedes per deixar-les a l'estoig de la guitarra. L'home, com en altres ocasions, li agraeix el gest amb un somriure i un gràcies.  Ella enfila el camí de tornada a casa pensant en la mare, que avui no l'ha acompanyada

. Donem el tret de sortida a Lletres i Fils , proposta mensual d'escriptura que trobareu, el dia 2 de cada mes, en aquest espai. Es poden consultar les bases clicant aquí. Creeu un text que contingui les paraules proposades a la imatge.   PROPOSTES REBUDES:  · Núria: Bocins de solidaritat · Carme: Lletres i fils · Artur: Indecisió · Salluna: Com pot ser?