La cinta vermella - Lucy Adlington
 | |||
| Traducció d'Alba Dedeu |
Els prominents tenien privilegis i poder: el poder just per manar sobre la resta de nosaltres. Alguns dels prominents intentaven ser justos. A la majoria els encantava ser busca-raons, com aquells nens de l'escola que es pensaven que trepitjar els altres els feia més grans i millors.
Ens van dir que després de dutxar-nos ens tornarien la roba. Era mentida. Ens van donar uns vestits ratllats en forma de sac. Les ratllades en què ens havíem convertit corríem amunt i avall com ramats de zebres aterrides. Ja no érem persones, érem números. Podien fer el que volguessin amb nosaltres.
Molt abans de la guerra, la gent carregada d'odi que manava havia fet llistes de totes les persones que volien suprimir. Primer van ser llistes de persones que no pensaven com ells. Després, de persones que tenien el cervell o el cos espatllat. Després, de persones que professaven religions diferents de la seva. Gent que pertanyia a una raça diferent. Un cop et posaven en una llista, deixaves de ser persona.
Retall nota final autora:
Els crims d'odi, per desgràcia, no són una cosa del passat. Es prediquen en forma de polítiques, i també els practiquen de maneres minúscules i rutinàries persones que haurien de tenir més seny. Vosaltres, jo, qualsevol persona: quan dividim el món entre NOSALTRES i ELLS, estem plantant les llavors de l'odi. L'odi creix en forma de violència. La violència, d'una manera o altra, ens mata a tots.
Si som capaços de veure els actes de bondat com a actes heroics, podrem aturar tant l'odi com la violència.
Aquesta és la meva esperança.
Lucy Adlington
I l'esperança no l'hem de perdre mai...
ResponEliminaAquest llibre té aspecte de ser molt interessant, però al mateix temps d'una gran duresa; Les divisions entre les persones, mai porten res de bo!
Petons, Núria.
Ho és, Roser, molt interessat i alhora dur. Quan es creen divisions, quan n'hi ha que se senten superiors als altres sigui pel motiu que sigui, mai no acaba bé.
EliminaSempre hi ha d'haver un bri d'esperança, però alhora, veient com està tot en general, es fa difícil creure-hi en ocasions...
Petons, Roser
No estic en un bon moment per llegir aquest llibre... tot i que sembla molt interessant.
ResponEliminaPenso que quan la divisió entre nosaltres i vosaltres, te la trobes imposada i et trobes al costat dels febles, fa de molt mal esborrar-la, aquesta divisió.
Els actes de bondat, per petits que siguin, sempre són heroics, els sapiguem reconèixer com a tals o no. Són al nostra manera de sobrevire, moltes vegades, perquè fan molt de bé a tothom. M'agrada que aquest llibre els reivindiqui.
És molt interessant, sí, com ja he comentat a la Roser, però alhora molt dur. Abans d'aquest vaig llegir L'apicultor d'Alep que també és molt dur... crec que canviaré de registre el proper cop. M'agraden aquest tipus de llibres, però alhora costen de pair, són històries que et toquen. Així que si no estàs en un bon moment, millor deixa'l per una altra ocasió.
EliminaI estic amb tu, quan les divisions les imposen els qui es creuen superiors i un està entre els febles, o s'hi sent identificat, és molt difícil no fer la divisió. I un es pregunta, i qui l'ha començat la divisió?