La balada del Max i l'Amélie - David Safier

Traducció de Cristina Sala Pujol

Em vaig concentrar en l'olor de les flors vermelles i la vaig inhalar profundament. Diverses vegades. Era l'olor més meravellosa que havia ensumat mai. A l'abocador no creixien plantes com aquella. Només males herbes, ortigues, cards, alguna dent de lleó de tant en tant. Era com si amb cada respiració se'm despertés al morro alguna cosa que hagués estat adormida tot aquest temps. Només per aquesta experiència ja havia valgut la pena deixar l'abocador.

---

Es pot aprendre a estimar? No en sabia la resposta, però estava segura d'una cosa: érem dos gossos destinats a estar junts. Potser no com a amants, però en tot cas no només com dos esguerrats que no tenien ningú més.

---

Si mai ens estimem, no serà per un somni, ni perquè és el nostre destí. Sinó perquè el cor ens ho diu. Així hauria de ser sempre l'amor.

---

Quan obres el cor, aleshores també estàs en condicions de fer l'acte de valentia més gran de què un ésser és capaç. Estimar. Si estimes, pots vèncer qualsevol destí.

---

En aquell moment vaig comprendre que no em podia salvar del dolor de la seva mort per més que me'n separés. Era millor gaudir cada segon fins que arribés l'inevitable que no pas viure una vida sense amor per culpa de la por.