La feina era duríssima i com més dies feia que hi treballaves i, per
tant, més ferides a les mans, més dura encara. El capatàs deia que allò
ens enfortia com a dones i ens forjava el temperament andalús, fort i
alegre, positiu i noble. Tot allò era molt fàcil de dir si dormies
calent i menjaves doble ració (…) Però callàvem, tothom callava, homes i
dones callàvem perquè teníem tan poca cosa que no teníem ni veu.
Morir-se no era fàcil i viure era negre, sense esperances; jo ni volia ni podia passar un segon més en aquella casa, on tots eren animals, preocupats del què diran i incapaços de mirar-te als ulls i parlar.
Els adeus mai són per sempre quan et lliguen els sentiments.
No podia amagar-me més, no es poden parar eternament les conseqüències de la vida fent veure que no les veus.
Already the first paragraph lets my blood boil.
ResponEliminaSí, és un d'aquells paràgrafs que et generen ràbia. Hi ha situacions a la vida en què ni forces es tenen per alçar la veu, mentre uns altres van cometent injustícies aprofitant-se de persones humils i treballadores.
Elimina