Jo desitjava, i encara desitjo, tenir dins meu una força que em faci caminar sense defallir per un únic camí, en comptes d'anar cap aquí i cap allà, amb la ment recorrent una xarxa de pistes de conill que serpentegen i giravolten i tornen sobre si mateixes, perseguida sempre per l'ombra d'esparver del dubte.
Els boscos estaven despullats de fulles i de sotabosc, els garrofers prims i eriçats, rosegats fins al blanc per les barres de les llagostes, les enfiladisses de trompeta desfullades. Els camps de blat tenien l'aspecte de finals de novembre.
A vegades, només sortint de casa i passejant pels camps, podia centrar-me i trobar la vida suportable. Si hagués xisclat i udolat que no podia suportar-ho, s'haurien pensat que m'havia tornat boja; però la veritable bogeria és el silenci, estar callada, quedar-se quieta, continuar com si tot fos el mateix. No hi havia ningú amb qui pogués parlar.
M'agrada molt el darrer retall. El silenci pot fer molt de mal...
ResponEliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, preciosa!
Sí que pot fer molt de mal, sí, el silenci... no tenir ningú amb qui poder parlar és trist. I si hi ha algú però es calla quan per dins tens molt a dir, és molt dolorós, tot queda a dins i no és bo.
EliminaMoltes gràcies a tu, nina!
Aferradetes, preciosa!
Són interessants aquests retalls. El primer fa reflexionar i el tercer tant cert, fa sentir l'angoixa d'quest silenci i d'aquesta solitud.
ResponEliminaUna abraçada.
Sí, el primer és d'aquells que et deixa pensant, perquè a vegades a la ment li costa enfocar-se amb una cosa i va d'aquí cap allà. I l'últim, com ja li he dit a la Paula i dius tu, és dolorós quedar-se en silenci i sentir la solitud dins teu.
EliminaUna abraçada, Carme.
S'ha duplicat el comentari veig, pensava no t'haguessis equivocat i l'haguessis tornat a deixar. Coses de blogger... :D
ResponElimina