L'Ubac es meravella per tot, per una eruga, pel vent entre els arbres, pel que ja no es veu. No deixa passar res del que podria animar-li la vida. La seva facultat per meravellar-se és un antídot al desencantament, no exigeix cap estràs, és bastant vital en suma, tots els rondinaires haurien de passar un hora amb un gos.
Avui, no moure'm constantment entre els blaus de postal ja no em desagrada tant, aquest gos m'ha ensenyat a fruir de l'exterior tal com es presenti, a trobar-li, si està turmentat, un caràcter, una estètica addicional perquè al capdavall només és, com tota altra cosa, l'ús que en fem. Avui, si n'hagués de triar un de sol, m'inclinaria pel cel incert. És una mica la vida, això: si fos sempre radiant o emplomada, podríem cansar-nos-en. Inestable, amb les seves variacions, les valorem totes i cadascuna.
Nosaltres, els hiperconnectats, en la gran història de les separacions, hem perdut la connexió més afavoridora, cada passejada m'ho confirma, aviat els únics cants d'ocell que ens faran aixecar les orelles seran les recepcions de missatges a les nostres pantalles. Aquest gos em torna a ensenyar els ésser vius del voltant, a escoltar les músiques de la natura, les seves amplituds, les seves respiracions, a mesurar-ne els estats, a desxifrar-ne els codis. Que ho he sabut mai? Si la vida m'ha demostrat que, per conèixer un paisatge, no hi ha res més fidel que experimentar-lo a través del cos, a la llarga, humil i en qualsevol època, l'Ubac em diu encara una altra cosa, que cal ser-ne, confondre-s'hi i no tenir por que ens travessi.
M'agrada especialment el darrer retall.
ResponEliminaMoltes gràcies per aquestes paraules!
Aferradetes, nina.
A mi també m'agrada aquest darrer retall: tant connectats a pantalles i pendents de notificacions, ens oblidem de la connexió amb allò que ens envolta, i moltes vegades no estem del tot presents als llocs.
EliminaGràcies per passar per aquí, com sempre!
Aferradetes, preciosa.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEl títol ja diu molt del llibre, l'olor després de la pluja, sempre és un plaer acabat d'estrenar, per a mi, com si no l'hagués sentit mai.
ResponEliminaEls teus fragments ho acaben d'arrodonir. Jo crec que ens hem de connectar tant a les màquines, perquè estem desconnectant massa de la natura i de la vida. També pot ser a l'inrevés, esclar, però, si parlo per mi, crec que és la primera opció. Per raons diverses, llargues d'explicar,no anem tant a la natura i per obligacions familiars estic més a casa i aleshores, consumeixo xarxes, en lloc de consumir bosc...
Abraçades, Núria.
Quan vaig veure el llibre al prestatge de la biblioteca em va cridar l'atenció, pel títol i per la portada, i en llegir la sinopsi vaig pensar que m'agradaria i no vaig dubtar en endur-me'l. I així ha estat, en endinsar-me a les seves pàgines he gaudit, m'he emocionat, he somrigut i també he plorat.
EliminaEn general hi ha una desconnexió amb la natura, a vegades les circumstàncies personals i les obligacions del dia a dia fan que no s'hi pugui anar tant com es voldria. Jo ara hi vaig poc amb aquesta calor, però ja espero la tardor per tornar a fer sortides al bosc. I és que ens cal tornar a connectar amb la natura i seguir els seus ritmes, però la societat actual tampoc ens ho posa fàcil.
Abraçades, Carme!
Aquest cop no esborro el comentari que has eliminat, per si s'esborrés tot com em va passar un cop...
Elimina