L'Ubac es meravella per tot, per una eruga, pel vent entre els arbres, pel que ja no es veu. No deixa passar res del que podria animar-li la vida. La seva facultat per meravellar-se és un antídot al desencantament, no exigeix cap estràs, és bastant vital en suma, tots els rondinaires haurien de passar un hora amb un gos.
Avui, no moure'm constantment entre els blaus de postal ja no em desagrada tant, aquest gos m'ha ensenyat a fruir de l'exterior tal com es presenti, a trobar-li, si està turmentat, un caràcter, una estètica addicional perquè al capdavall només és, com tota altra cosa, l'ús que en fem. Avui, si n'hagués de triar un de sol, m'inclinaria pel cel incert. És una mica la vida, això: si fos sempre radiant o emplomada, podríem cansar-nos-en. Inestable, amb les seves variacions, les valorem totes i cadascuna.
Nosaltres, els hiperconnectats, en la gran història de les separacions, hem perdut la connexió més afavoridora, cada passejada m'ho confirma, aviat els únics cants d'ocell que ens faran aixecar les orelles seran les recepcions de missatges a les nostres pantalles. Aquest gos em torna a ensenyar els ésser vius del voltant, a escoltar les músiques de la natura, les seves amplituds, les seves respiracions, a mesurar-ne els estats, a desxifrar-ne els codis. Que ho he sabut mai? Si la vida m'ha demostrat que, per conèixer un paisatge, no hi ha res més fidel que experimentar-lo a través del cos, a la llarga, humil i en qualsevol època, l'Ubac em diu encara una altra cosa, que cal ser-ne, confondre-s'hi i no tenir por que ens travessi.
M'agrada especialment el darrer retall.
ResponEliminaMoltes gràcies per aquestes paraules!
Aferradetes, nina.